El llegat incòmode i ineludible de Chuck Close

Nova YorkLa vida artística del pintor Chuck Close, mort fa una setmana als 81 anys, es va dividir en tres fases: en dues va tenir èxit; en la tercera, no. Des del 1967 fins a finals del 1988 va ser un pintor cèlebre, un fotorealista singular conegut pels seus retrats enormes de grisalla dels seus amics íntims i familiars (i d’ell mateix, probablement el seu tema preferit), tots realitzats sobre una quadrícula de llapis amb pintura diluïda i un aerògraf. Els museus i els col·leccionistes privats van començar a disputar-se l’obra de close abans i tot que fes la primera exposició individual en una galeria de Nova York el 1970. Tenia el poder instantani del pop art. Però també tenia l’aprovació més altiva i conceptual del postminimalisme. Era admirat tant pels entesos com pel públic. Chuck Close projectava una impressionant aura d’artista, amb el seu metre noranta d’alçada, la veu profunda, l’enginy i la cara d’encantat. Era tan estimat i omnipresent que una vegada va ser anomenat “l’alcalde del SoHo”.

Va ser la nit del 7 de desembre del 1988, mentre complia un compromís a la Gracie Mansion presentant un premi, quan es va trobar tan malament que va haver de marxar a l’hospital més proper, el Doctors Hospital. Al matí estava paralitzat del coll en avall, després de patir el col·lapse d’una artèria vertebral. Finalment va recuperar l’ús dels braços i va poder pintar amb un pinzell lligat a la mà i l’avantbraç. Aquest va ser l’inici de la segona fase de la carrera de Close, com un pintor encara més exitós. La seva malaltia el va obligar a concebre una altra manera de treballar, que va rejovenir i millorar el seu art. Recordo l’emoció de la seva exposició del 1991, quan va desvelar els seus últims grans caps, com sempre, basats en les fotografies que havia fet. No només tornava a pintar, sinó que també feia les millors obres des dels retrats en blanc i negre de finals dels 60. Com que ara la precisió en la representació estava per sobre de les seves habilitats, va ampliar les quadrícules i les va omplir d’exquisits traços de colors brillants. De prop, semblaven petites pintures abstractes. De lluny, tenien un brunzit pixelat i al·lucinatori que, tanmateix, també revelava les seves arrels fotogràfiques.

Una etapa amb tints heroics

Quan Close ja era un artista àmpliament apreciat i respectat, durant un temps va semblar que encara era més admirat, heroic. Apareixia sovint a les inauguracions de galeries -especialment a la Pace, que el representava des del 1977- envoltat de benvolents, mentre anava amunt i avall amb la seva moderna cadira de rodes. Era difícil no quedar impressionat per la ferocitat de la seva voluntat, que li permetia continuar fent la seva vida d’artista. Per sort, Close podia fer-ho amb estil perquè s’havia enriquit gràcies a la seva obra.

Però aleshores, a finals del 2017, Close va convertir-se de sobte en persona non grata en moltes places del món de l’art després que diverses dones l’acusessin d’assetjament sexual. Dos museus van cancel·lar les exhibicions de la seva obra i d’altres la van retirar. L’obituari de Close al New York Times revelava que el 2013 li havien diagnosticat Alzheimer, concretat el 2015 com a “demència frontotemporal”. Se citava el seu neuròleg dient que la malaltia podria haver contribuït al seu comportament inadequat. Sospito que això és cert, tot i que és probable que la fama de Close li alimentés un sentiment d’arrogància, cosa que no seria inaudita.

De fet, crec que Close va ser un molt bon one hit wonder, dues vegades. La seva idea del cap, prou colossal i detallat per deixar qualsevol amb la boca oberta, va impulsar el retrat al segle XXI i en va promoure una expansió -de franquícia, si voleu-. Cada vegada que el mitjà canviava, l’obra canviava físicament, però no n’hi havia prou. Només la seva paràlisi havia forçat la idea de l’escala i el procés cap a un nou territori i provocat un canvi amb el qual havia estat flirtejant temptativament durant gairebé una dècada: colors més brillants, aplicats més lliurement, que distorsionaven la imatge i jugaven amb la percepció visual de noves maneres.

Rehabilirar els artistes polèmcis

Part del problema també podria haver sigut la popularitat del seu art. Serà interessant veure quan i com la carrera de Close és rehabilitada i si se li posarà un “asterisc”, una etiqueta que adverteixi els espectadors dels aspectes més desagradables de la seva vida. Perquè la rehabilitació sembla inevitable. Fins i tot quan l’escàndol estava en el punt àlgid, els directors dels museus defensaven la seva obra assenyalant altres artistes culpables de comportaments ofensius al llarg dels segles però que havien fet un art digne o, com a mínim, digne d’un museu.

I l’obra de Close és en molts, molts museus; són un element bàsic de qualsevol col·lecció pública amb cara i ulls. Les seves grans cares són extremadament accessibles i lleugerament espectaculars, en un moment en què els museus van amb compte a l’hora de restar importància al seu elitisme i impulsar la divulgació. Sospito que els seus quadres no estaran gaire temps guardats als magatzems. I, qui sap, potser els asteriscos no són tan dolents. Hi ha desenes d’artistes que en porten un, i potser algunes dones artistes també. És més saludable veure’ls -i a la seva obra- sense les ulleres violeta.

Copyright The New York Times