Sergi López: "Tenir una llengua i no parlar-la? Estem tocats del bolet"

BarcelonaSergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) arriba al Teatre Poliorama amb americana i vambes fluorescents, directe de la inauguració del Festival de Canes. "Hem dormit molt poc. No faré més declaracions", deixa anar. Ve a Barcelona en una visita llampec per presentar el seu retorn al teatre català, del 26 al 30 de juny, amb el monòleg Non solum, que fa gairebé vint anys que l’acompanya i que el 15 de juliol representarà en francès a l’off del Festival d’Avinyó. A hores d'ara ja deu ser al Marroc, on estarà cinc setmanes rodant la nova pel·lícula del director gallec Óliver Laxe.

L’última vegada que vam sentir parlar de tu a l’ARA era la jove i brillant directora Alice Rohrwacher que deia: "És un actor que m'estimo moltíssim. No sembla actor!"

— M’ho he sentit dir alguna vegada. Hi ha la idea que els actors són uns paios egocèntrics i que necessiten molta atenció, que són capriciosos i només pensen en ells. No ho sé, jo conec molts actors i actrius que són gent normal, que respiren, caminen i mengen entrepans de mortadel·la.

Creus que es diu per la teva falta de divisme o pel físic?

— És veritat que a vegades tens la sensació que els actors es van formatejant. A les pel·lícules americanes hi ha una noia que treballa al Caprabo i la veus a la dutxa i, hòstia!, sembla una model, vull dir que tothom està com un tren. Jo, en aquest sentit, no estic del tot com un tren, no?, marco una mica la diferència. I tinc la sensació que ha acabat sent, en lloc d’un defecte, una virtut, el fet de tenir cara de qualsevol persona, tenir cara anodina, poder ser el teu veí, fer-te pensar en algú. No tenir una cosa excepcional és una mica com un salconduit, pots passar per tot arreu.

¿Ho vius com un privilegi, el fet de quedar al marge de certes exigències de la indústria?

— Ho visc tot com un privilegi, el que em passa en general amb el món de l'espectacle, el teatre, el cinema, la celebritat... Treballar d'això i tenir feina durant més de sis mesos, un any, dos anys, tenir feina regular, és un privilegi. També per com vaig començar, amb un peu guerxo, perquè començo a França però amb accent català, i ja no em poden situar, soc un tio una mica raro, amb un accent de no se sap on i amb un cos poc estàndard al cinema. Sempre m'he situat –o la gent m'ha situat, la indústria, els directors i directores a qui he inspirat– m'han situat en un lloc una mica particular.

Potser per això l’Albert Serra, que detesta els actors, et va fitxar per a Pacifiction. Com va ser rodar amb ell?

— Està molt bé, l'Albert Serra. Jo en soc molt fan. Tinc la sensació que és com l'art contemporani. Hi ha coses que necessitem que ens expliquin, coses que no acabem d'entendre i que ens fan somiar, ens fan anar més lluny. I com que cada cop més aquesta indústria de l'audiovisual, i tot plegat, s'està formatejant, els guions, les històries, acaba sent tot tan pesat i tan estructurat i tan políticament correcte, que el fet que la gent que fa cinema s'atreveixi a trencar coses, a explicar el món tal com el veu sense haver tingut una formació ortodoxa, ho trobo un regal, ho trobo brutal.

Acabes d’estrenar a Netflix Mano de hierro, una sèrie criminal, un format al qual no t’havies abonat.

— A les sèries? Ni m'hi he abonat ni m'hi abonaré gaire més. No, no. En fi, és un format curiós, interessant d'acostar-s'hi, veure com funciona, com és per dins, i es constata que si puc fer cinema... És una altra manera d'acostar-se a l'objecte presumptament artístic, no sé com dir-ho, el temps de rodar, de treballar el personatge, d'enllaçar les històries... Jo continuo pensant el cinema com una mena d'oasi, com el teatre, una cosa que hi pots pujar dret, que té la força que té. En un moment donat tothom calla, es fa fosc i surt un paio, una paia, i és un moment únic i de present, comparteixes amb un públic una pel·lícula, una història, i això és una mena de tresor.

Què ha de tenir un paper perquè diguis que sí?

— El meu paper m’és una mica igual. No escullo les històries en funció del meu personatge: "Hosti, que guai fer d'Al Capone"... Pfff, depèn, amb quina pel·li? Fer d'Al Capone per fer d'Al Capone tampoc. Hi ha pel·lis en què el meu personatge és un tio gris, però la història que explica és [fa cara d’admiració] "que xulo, que guai!". Jo no faig aquesta feina només per passar-m'ho bé, per disfrutar... Potser perquè em vaig fent gran, no aconsegueixo prendre-m'ho només així, purament lúdic. Necessito que la història em commogui, em toqui, que tingui interès, o que sigui una comèdia lleugera però que tingui alguna cosa que m'agradi. Mentre pugui mantenir aquest privilegi, eh, perquè els actors l'únic que no ens podem permetre és no treballar. Em fixo en el guió i en el director, si m’expliquen coses. Però no soc gaire cinèfil i quan em parlen de tal director [fa cara de ni idea]. Home, l'Almodóvar sí que el conec, però tampoc he vist totes les pel·lis de l'Almodóvar.

En aquesta voràgine de cinema, on queda el teatre? És una cosa que penses que sempre tindràs?

— El teatre per a mi és casa la mama, és el que vaig fer de bon començament, però ja no per una cosa cronològica, perquè és al principi de tot, com a actor. És on descobreixo l’escriptura còmica, el potencial, què vol dir comunicar-se amb algú que és a baix, i el fet d'inventar-te coses. Penso que si mai no em truca ningú, sempre podré anar al garatge d'un amic i fer alguna cosa, escriure i fer el burro, pujar dalt d'una caixa al mig de la Rambla i posar-me a cridar i fer teatre. Ho trobo una cosa més possible, més de mida humana.

Non solum té aquest esperit, de fet literalment agafes una caixa i hi puges. Per què hi tornes?

— Pel mateix que quan el vaig estrenar. Perquè tenia mono. Ara feia 3 anys i mig que semblava que s’havia acabat i em venen uns amics argentins i em diuen "Oye, ¿lo hacés todavía, el 'Non solum'?". Vaig pensar si tenia ganes de fer-ho i si tenia sentit, i el vaig reescriure, retallar i ho vam provar a Vilanova, i paf!, és una bomba, és millor que abans. Ara és quan hauria d'estrenar, 18 anys després és quan està a punt. És més curt, més rodó, més coherent i, al contrari del que creia, que potser ja no era d'actualitat i estava envellit, resulta que el discurs existencialista ressalta més. El Non solum està fet per passar-m'ho bé jo i per riure, i això és una ganga viure-ho i disfrutar-ho.

Ens trobem després de les eleccions catalanes i és inevitable preguntar-te què en penses del gir a la dreta.

— Un desastre. En aquest país i al món en general, estem en una mena d'energia negativa de la qual és difícil sortir. És un desastre que la dreta més tòxica tingui altaveus. Estem en una època en què la informació circula d'una manera tan esbojarrada i tan tòxica... Quan jo era jovenet els senyors més conservadors que anaven al bar llegien La Vanguardia i els més aixà llegien El País. Ara, El País, d'esquerres? Ara és un garbuix de fakes, d'informacions. Per a la gent jove és un embolic saber què penses, és un embolic saber qui ets tu, quin és el teu país, què vol dir el teu país, és un embolic saber-ho tot. És a dir, tant és la llengua com jugar a tenis, està tot dins de la mateixa cassola barrejat i anem agafant cullerades com ve. La humanitat que ve tindrà feina per saber què està passant.

Potser per això el discurs existencialista té més sentit, per aquesta inconsistència.

— El discurs existencialista és una mirada cap endins, cap a qui ets, perquè no tens per què ser d'una peça, pots posar-te en qüestió, pots tenir dubtes, pots canviar. L'altra cosa és viure en un món on no saps on et pots recolzar. No saps què vol dir, què és la societat, què és el col·lectiu. Quan perds les referències de saber a quin col·lectiu pertanys, quan no saps quina és la teva tribu, o què és una tribu, és un embolic. Davant d'una pantalla et pots pensar que ets africà o que ets una girafa. No saps si el teu veí s'està morint de gana. Fa una mica de por.

Un dels últims manifestos polítics on t'hem vist va ser aquell vídeo de Plataforma per la Llengua demanant a Macron...

— Ah, home, el Macron, molt amic meu [riu].

Li deies que, sisplau, Europa fes oficial la llengua catalana. Et preocupa la deriva del català?

— Sí, em preocupa. Té a veure amb aquesta mena d'escudella barrejada dels conceptes, on es normalitza que en un país amb una llengua pròpia sigui normal no parlar-la. És una cosa de tornar-se boig. Tenim una llengua que és nostra però no passa res, escolta, i si pleguem i parlem tots en anglès? És surrealista. Estem tan convençuts que és la nostra que no sabem defensar-la. És que no és defensar-la. A mi em sembla bé parlar francès, castellà, italià, m'encanten les llengües i parlar en tot el que pugui. Però tenir una llengua i no parlar-la? Ens passa alguna cosa? Estem tocats del bolet. El que hauria de ser natural és el que és natural.

—

Ara que deies això de les llengües, A Lazzaro feliç deixaves anar algun renec en català. I a La grand magie, el mag deia... "cagarrines de les fines"?

— Sí! [riu]. Cagarrines de les fines, pets, rots, mocs, llufes i gargalls, ensaïmades de cavalls, peus suats, nassos bruts, bon remei per als geperuts! Sí, sí, també! Això són coses d'aquestes que tampoc hi trobo una transcendència. No ho faig expressament. Però resulta que el tio ha de dir una mena de sortilegi, una mena d'abracadabra. I a la directora li dic: "Però tu vols que digui abracadabra? No ho sé, potser aquest tio es pot inventar una cosa. Harsufaladurabaxaix..." I em diu: "Sí, sí, sí! En què estàs parlant?" Dic: "No, no estic parlant res, estic fent veure que parlo una llengua, però si vols et dic una cosa en català [fa un moviment de dits]: pets, rots, mocs, llufes i gargalls...". I això es converteix en l'abracadabra. També dic de tant en tant "caps de rocs escantellats" o "closques de coco esclafades", que són petites frases dels Satanasos dels Pastorets. Són frases que són molt sonores i trobo que té sentit parlar una llengua que és la meva com si fos una cosa misteriosa, com si fos una cosa críptica i un misteri.

¿És veritat que en Guillermo del Toro et deia “Ya has vuelto a meter el fuet!” quan et sortia l’accent català?

— Sí. M'ho deia perquè li vaig portar fuets, que no sabia el que eren. I quan me n'anava a l'accent català deia: «López, cabrón, se te está yendo el fuet». A veure, jo el que no puc fer és de Descartes, no puc fer de Molière. Però, més enllà d'això, a cada lloc els accents tenen valors i pesen de maneres diferents. Depèn de la pel·lícula, depèn del director i de la història, t'ho planteges cada cop, si l'accent s'ha de notar més o s'ha de notar menys, o si va a favor o si va en contra, i en funció d'això, com sempre, fem el que podem. Intento marcar-lo sempre el menys possible. L’important és que la gent no vegi l’actor, escombrar les pistes. Per a mi en el cinema el més important sempre és que entris a dins i que t'ho creguis, no pas el treball d’actor, que m’importa bastant un bledo.