Qui té por de la llengua?
El govern de Finlàndia, davant la creença estesa que el finès és una llengua difícil, va difondre el missatge que quan la gent ho considera així, "allò que vol dir és que és difícil d’aprendre per als estrangers adults”
Fa més d’una dècada el govern finès, a través de la pàgina web del Ministeri d’Afers Estrangers, feia una pregunta, evidentment adreçada als nouvinguts (si em permeteu l’ús eufemístic que s’ha fet d’aquesta paraula per aquestes contrades nostres, i properes). Hi deia: “Qui té por del finès?”. Tanmateix ja podeu endevinar que la pregunta era ben retòrica, perquè tot seguit hi llegíem la resposta, per cert, ben didàctica. El text deia així: “El finès té una reputació coneguda de ser una llengua difícil. És veritat, que és una llengua difícil? Tots aprenem una llengua materna de manera automàtica quan som infants. Els infants finesos aprenen el finès, així com també ho fan els infants d’altres països. En aquest sentit el finès no és més difícil que cap altra llengua. Però, evidentment, quan la gent parla d’una llengua difícil el que vol dir és que aquesta llengua és difícil d’aprendre per als estrangers adults”.
Vet ací el bessó de la qüestió. El finès sols és difícil per als altres, no per a nosaltres si aquest nosaltres identifica els parlants de finès. D’altra banda, els altres no solen admetre la manca de competència a l’hora d’enfrontar-se a una llengua que pugui ser distant lingüísticament a la llengua de partida. En tot cas, humanament diran que el finès és difícil. El deliri de tot plegat es manifesta de moltes maneres, com ara pensar que són cosa dels altres les llengües difícils i empipadores. Nosaltres parlam clar i expressam idees coherents. Són els altres els que ho duen girat.
Llenguatge clar
Actualment, el govern d’aquest país informa que l’estranger o nouvingut pot accedir al finès a través del Selkokieli o l’Easy Language o el llenguatge clar, fent-ne una traducció literal i potser millorable. De fet, el mateix espai web ens diu que aquest nivell de finès és adreçat als que, per la raó que sigui, tenen dificultats per entendre la llengua estàndard. I ho acaba de rematar explicitant qui són aquests possibles parlants amb dificultats cap al finès. Hi diu que, des de l’any 2000, el Centre Finès del Llenguatge Clar és adscrit a l’Associació Finesa de Discapacitat Intel·lectual i del Desenvolupament. Deixa clar que l’esmentat centre promou la comunicació, la informació i la cultura del finès clar.
La psicolingüística estudia aquests fenòmens de la ment humana anomenats creences, ideologies i actituds que es manifesten a través dels mots. El govern finès el que ha fet és manifestar que els problemes amb el finès els tenen els altres, no els nosaltres (parlants de tota la vida d’aquesta llengua). Ha girat la truita a la construcció narrativa dels que diuen que la dificultat és dels finesos i no de la incapacitat del parlant estranger.
La lingüística, com la psicologia i altres branques de coneixements englobades dins les anomenades humanitats, interpreta la ment en societat. I en el cas de la lingüística, aquesta disciplina assenyala allò que les paraules callen i el cervell interpreta. Ho deia bé Tournier al seu llibre Des mots en politique: Propos d’étymologie sociale, publicat a Lyon per Ens Éditions, l’any 2002. Aquest autor deia que tot el que vol tenir poder s’esforça a imposar el seu propi diccionari, això és, a (re)significar pragmàticament o social les paraules. I ho aclaria un poc més amb la frase “parla el meu idioma i pensaràs com ho faig jo”. Quan Tournier diu “el meu idioma” es refereix no a la mateixa llengua sinó als significats socials atribuïts a les paraules. És per això que el govern finès construeix una narrativa a l’entorn de la llengua finesa que contrasta amb altres punts de vista.
Fenòmens socials
La lingüística externa posa el centre d’atenció en l’usuari i en l’organització social al voltant de la llengua o les llengües d’aquest usuari. I explica els canvis en el codi lingüístic a partir dels fenòmens socials que envolten aquest codi. I és en aquest punt que ens hem de demanar qui té por dels pronoms febles en català? Evidentment, els nostres repadrins i padrins, alguns dels quals no havien tingut ocasió de tastar gaire estona l’escola, no tenien cap dificultat en l’ús d’aquest element del llenguatge. Usaven els pronoms febles amb naturalitat. Idò, per què ara els cartells de les festes, manifestacions i altres actes socials escriuen “apunta’t” o “col·labora” en lloc d’“apunta-t’hi” o “col·labora-hi”? Qui ha decidit que la naturalitat és dificultat?
Evidentment, la pregunta és retòrica, perquè la pretesa dificultat dels pronoms febles és en la narrativa dels parlants. La dificultat no és inherent al codi lingüístic sinó al punt de vista de l’observador. I aquest imposarà el seu criteri si el seu diccionari (en el sentit de Tournier) té més força. El parlant que considera els pronoms febles com un element del llenguatge i no com un element posat per destorbar i dificultar la comunicació serà aquell que adopti la posició del govern finès i accentuï el nosaltres enfront dels altres.
