Llengües i escola a Europa: una relació decisiva i complexa

PalmaL’origen del llibre ‘Llengües i escola a Europa’ té a veure amb el TIL del Govern de José Ramón Bauzá. En plena controvèrsia per l’incendiari decret de trilingüisme impulsat pel Partit Popular durant la legislatura 2011-2015, el Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears va demanar a Bartomeu Quetgles Pons (Bunyola, 1951), professor de la institució des de fa més de quaranta anys i expert en Educació Comparada, que descrivís en un document la situació lingüística als sistemes escolars d’arreu d’Europa. Quetgles va submergir-se tant en el tema que, uns anys després, n’ha publicat un llibre voluminós i completíssim a Lleonard Muntaner Editor, ple de dades, d’estadístiques i de comparatives.

“El títol parla de ‘llengües’ en plural i d’’escola’ en singular. És una manera d’indicar que a cada estat sol haver-hi només un sistema escolar, tot i que en molts casos els estats tenen més d’una llengua”, diu Quetgles. És un dels aspectes centrals del llibre, que està fet amb una mirada de present però també amb perspectiva històrica, la constatació que molts estats europeus han tingut i continuen tenint un sistema que només s’ha ocupat d’ensenyar la llengua majoritària de l’estat marginant les altres llengües existents al seu territori.

“Moltes vegades parlam de llengües majoritàries i llengües minoritàries -diu Quetgles-. Però el que hi ha en realitat són llengües majoritzades i llengües minoritzades. Tots els estats han usat el sistema escolar per majoritzar la llengua de la comunitat lingüística majoritària i per minoritzar les llengües de les comunitats lingüístiques minoritàries. L’única excepció ha estat Suïssa, que ha tingut una estructura federal des del primer moment”. L’autor recorda que, al segle XIX, Suïssa ja era una confederació. “Quan s’hi ajuntaren els actuals cantons de llengua francesa, als cantons alemanys, que dominaven demogràficament i econòmicament el país, no se’ls va acudir d’imposar l’alemany als francesos de Ginebra i de Lausana”.

Suïssa és l’excepció que confirma la regla. “L’afany dels estats per aconseguir que hi hagués només una llengua és antic, es remunta a molts segles enrere -explica Quetgles-. El rei Francesc I de França ja va proclamar al segle XVI que el francès seria l’única llengua oficial a tot el regne. Antigament, cada territori dominat per un monarca tenia oficialment només una llengua -continua-. En aquest sentit, hi ha una associació clara entre la llengua del monarca, o del poder, i la comunitat lingüística majoritària. Fins i tot trobam casos tan curiosos com el de la dinastia dels Tudor, que eren gal·lesos però quan accediren al tron d’Anglaterra s’oblidaren de tot el que tenia a veure amb Gal·les, i el dels Estuard, que eren d’Escòcia i en passar a ser reis anglesos passaren a preocupar-se només d’Anglaterra”.

La nació des de l’escola

Per a Quetgles, és fonamental deixar clar que el sistema escolar ha estat històricament, i continua sent encara ara, una eina de creació de la nació. “El poder s’associava a la comunitat lingüística majoritària amb l’objectiu de crear la nació francesa, l’espanyola, la britànica... I no hi ha processos de majorització sense processos de minorització. El que guanya una llengua sempre ho perd una altra. L’escola, en això, és determinant. Jo solc dir -afirma Quetgles- que la llengua que no entra a l’escola acaba per sortir del carrer. Deixa de ser usada. Cada vegada se li assigna un ús més marginal, purament oral i domèstic”.

Històricament, la llengua i la religió han estat els dos grans factors d’homogeneïtzació de territoris i d’estats. Sovint han anat inextricablement units. És el cas d’Alemanya. “La branca religiosa cristiana que més ha impulsat l’ensenyament obligatori han estat els protestants, perquè volien que la gent aprengués a llegir per poder conèixer la Bíblia pel seu compte -argumenta Quetgles-. Ja a finals del segle XVI, en els territoris de llengua alemanya on havia triomfat la Reforma, s’havia introduït l’ensenyament obligatori. En canvi, el primer territori catòlic amb una llei d’escolaritat és el territori dels Habsburg i la llei en qüestió és del 1774”.

Girant la mirada cap a l’Europa central i oriental, amb països que durant segles varen formar part dels imperis turc, rus i austrohongarès, veim com l’escolaritat obligatòria no va arribar fins que països com Grècia, Romania, Bulgària o Sèrbia s’escaparen del jou dels respectius imperis. És a dir, no va arribar fins que aquests països no es constituïren com a estats.

La relació de l’església catòlica amb l’escolarització obligatòria ha estat més tardana i ambigua que la de l’església protestant. “L’església catòlica volia conservar l’estructura medieval del sistema escolar -diu Quetgles-. No tenia cap interès que la gent aprengués a llegir. Només volia que estiguessin alfabetitzats aquells que havien d’entrar dins la institució eclesiàstica”. Espanya, que va ser un dels primers països catòlics a implantar l’escolaritat obligatòria (1857), no va fer-ho fins que no va haver signat un concordat amb la Santa Seu, la qual cosa va garantir a l’església de tenir les seves escoles i de controlar l’ensenyament de la religió a les escoles públiques.

Les llengües minoritzades

Quetgles recorda que, al llarg dels darrers anys i almenys en un pla teòric, s’han intentat canviar les dinàmiques lingüístiques històriques. És dins aquest intent de canvi que va aparèixer la ‘Carta europea de les llengües regionals o minoritàries’, un tractat del 1992 que adopta una sèrie de mesures per protegir les llengües regionals o minoritàries i que els estats europeus signen lliurement. “En aquests moments, ni França ni Itàlia encara no l’han signat. Espanya, sí. Això vol dir -raona Quetgles- que Espanya es compromet que els territoris amb una llengua pròpia diferent de la castellana puguin fer l’ensenyament primari i secundari en aquesta llengua”.

Quetgles ha volgut donar una visió panoràmica del tema i no cenyir-se només al cas del català perquè “els processos de majorització i minorització són molt semblants pertot arreu. El poder actua pertot de la mateixa manera. N’hem de ser conscients i mirar de trobar algunes solucions comunes per a totes les llengües minoritzades”. Un principi de solució, diu, seria posar exemples adequats per al model que volem. “Sovint es posa com a model l’estat federal alemany. Però Alemanya és un país homogeni des del punt de vista lingüístic i cultural. No ens serveix. Per la seva diversitat lingüística i cultural -assenyala Bartomeu Quetgles-, el model bo és el de Suïssa. No vull dir que sigui un model perfecte, però les coses no els van gens malament, als suïssos”.