“La cultura no és una altra cosa que la idea de país que volem”

PalmaConfessa que té una obsessió quasi malaltissa pels llibres. Situats entre prestatges i prestatges que en van carregats, llibres que també envaeixen les taules i qualsevol dels racons de ca seva, Lleonard Muntaner (Palma, 1952) abaixa la mirada i s’empegueeix. Amb la boca petita, murmura: “Uns 250.000 llibres, és de bojos, és una barbaritat”. El segell que du el seu nom, Lleonard Muntaner Editor, ja té 25 anys. En aquest temps, ha passat de ser considerada una editorial petita a una de mitjana entre les grans. De fet, és l’única de les Balears que surt en l’índex internacional d’editors, un llistat que es fa basant-se en el nombre de cites que es fan al món dels llibres de cada editorial. Ell és conscient que, els darrers temps, s’han professionalitzat, i així ho afirma, tot i que Lleonard Muntaner ha conservat i ha incrementat el caràcter familiar.

250.000 llibres?

Jo som un foll dels llibres, ho reconec, com també sé que tenir-ne tants és una barbaritat. No hi ha home que ho pugui assumir. A mi, la dèria pels llibres em ve de petit, fins i tot quan només podia llegir les imatges d’uns llibres religiosos que, a la petita biblioteca de ma mare, tenien unes imatges de l’infern que no em deixaven dormir. De fet, vaig obrir una llibreria de vell per poder quedar-me llibres, adquiria biblioteques senceres a preus baixos. En aquell temps pensava que era un drama quan es desfeia una biblioteca. Després vaig entendre que, quan es ven una llibreria, els exemplars que conté arriben a persones que els estimen.

Ara que ha fet 25 anys, com recordau el naixement de l’editorial Lleonard Muntaner?

Va néixer d’una mena de tragèdia, la meva expulsió com a professor de la UIB. Vaig quedar sense feina i amb una família que havia de contribuir a mantenir. Llavors, jo pensava que ser professor universitari era el màxim al que podia arribar un llicenciat en Filosofia i Lletres. Ho vaig viure com un drama, però molt poc temps després vaig saber que era una oportunitat. Em vaig demanar què sabia fer jo. Així que mentre continuava amb la llibreria de vell, vaig pensar a reforçar aquesta tasca amb una editorial. Amb Llorenç Pérez, el 1989, fundàrem El Drac Editorial, que es va dissoldre poc després. Però és sorprenent com d’aquella editorial petitíssima i precària varen sortir tres editorials: El Tall (1990), Documenta Balear (1991) i Lleonard Muntaner Editor (1994).

En aquest quart de segle, com heu viscut l’evolució de les editorials i la vostra en particular?

Pel que fa a la nostra, ens hem professionalitzat, sobretot des de l’entrada dels meus fills. En els 25 anys, he viscut un canvi profund. Quan un comença, tot i petites experiències prèvies, no en sap. Que tinguem tantes col·leccions és producte de la inexperiència. Les hem reduïdes. També hem tingut grans encerts, com apostar per la literatura del jo. I, amb na Maria al capdavant, reforçar la línia literària, narrativa, poesia o teatre, i les traduccions. Si ara hagués de començar una editorial, ja sabria com fer-ho. Quant al món editorial en general, està dominat per les multinacionals dels llibres que, en comptes de culturitzar, ofereixen allò que pensen que vol la gent. Bé, els polítics fan el mateix. Aquests ho fan perquè els votin, i les grans editorials, per vendre.

Però alhora hi ha un ressorgiment dels petits segells.

És així perquè hi ha qui s’adona que aquest no és el camí, que no podem donar allò que la gent vol, sinó aportar-li idees, informació, pensament, qualitat.

Com concebeu la vostra editorial?

Som un editor vocacional, amb vocació de país. Sempre he concebut l’editorial com un servei a la cultura, a la nostra cultura, però no només a la nostra. A través de l’editorial, he volgut aportar el meu granet d’arena a la vertebració del país, del nostre petit i patit país. Aquest nostre és un país que necessita encara vertebrar. A més, em deman sovint quin paper ha de tenir la cultura en majúscules dins la nostra societat del segle XXI, caracteritzada per la globalització.

I quin ha de ser aquest paper de la cultura?

La cultura hauria de ser transversal i no ho és, perquè no està en el centre del debat.La cultura no és una altra cosa que la idea de país que volem, però això el poder polític no ho acaba d’entendre. En canvi, creen grans infraestructures -el darrer, l’Institut d’Indústries Culturals (ICIB)-, encara que no hi ha resoltes qüestions elementalíssimes, com la manca de tècnics, la falta de suport a la investigació i un llarg etcètera.

Què creis que s’hauria de fer per redreçar-ho?

Jo suggeriria, a qui correspongui, encetar un debat profund sobre la cultura, sobre qüestions com quin país volem, quins valors culturals tenim, quines són les mancances, què necessitam. Seria un debat en el qual totes les parts implicades aportarien la seva experiència i que acabarien definint i redactant un estat de la qüestió i un mínim full de ruta que marcaria les prioritats, sempre revisable.