La novel·la negra, sobretot la mediterrània, es caracteritza per dedicar una atenció especial al menjar, sinònim de sensualitat. "Els detectius nord-americans eren paios durs que es destrossaven l'estómac menjant fatal, una línia que han seguit les corrents nòrdiques, com ara Millennium de Stieg Larsson o la sèrie Wallander de Mankell. Però Manuel Vázquez Montalbán va ser el primer que ho va capgirar i va mostrar que no està renyit ser dur amb dinar com cal", comenta l'escriptor Carlos Zanón, també director de BCNegra. Zanón recorda que la novel·la negra és el mirall de la societat i té l'afany realista de reflectir la manera de viure i, en aquest sentit, els "rituals culinaris" són d'allò més importants. "Al Mediterrani seguim una manera romana de viure, i els romans podien ser uns assassins però també els agradava viure bé i la bona teca", somriu. Tot sovint són les dones d'aquests comissaris i detectius les que cuinen. És el cas de l'esposa del comissari Costas Jaritos, Adrianí, o bé la Paola, la dona del comissari venecià Guido Brunetti, personatge de l'escriptora nord-americana Donna Leon. "Això no és tant per masclisme sinó perquè elles són les dipositàries de la cuina de l'àvia, la que es feia amb ingredients de proximitat", argumenta Zanón. Personalment, ell no es declara gens sibarita: "Soc més aviat de pit de pollastre a la planxa i quan llegia Montalbán em saltava la part de les receptes, molt avorrida". Potser per això, en la seqüela que ha escrit de Carvalho, ha intentat capgirar-ho. "He intentat que, en comptes de simplement posar-se a cuinar, allò que cuini signifiqui alguna cosa. És a dir, si està desanimat, farà alguna cosa fàcil; i si està acorralat, cuinarà caça", diu Zanón.
A la cuina amb Maigret
Vibop publica el llibre que el crític culinari Robert J. Courtine va dedicar al detectiu de Simenon
Barcelona"La bona cuina és el record", va escriure Georges Simenon. Escriptor bon vivant com pocs, amant de la bona teca, les seves novel·les fan flaire de les menges més suculentes. En la línia de Balzac i Proust, per als quals tot el que es cou a la cuina és tan important com el que es cou als salons, Georges Simenon va dedicar un protagonisme central al menjar, que, tal com recorda Xavier Pla, "queda situat gairebé al centre del món sensible dels seus personatges i es converteix en un element que ajuda a crear, precisament, l'ambient de les novel·les". Això ho escriu en el pròleg de Simenon i Maigret s'entaulen. Els plaers gormands de Simenon i les receptes de Madame Maigret, un llibre de Robert J. Courtine (1910-1998) que ara publica en català l'editorial del Maresme Vibop.
L'"estimat" Robert J. Courtine –tal com l'anomenava Simenon– va ser el gran crític gastronòmic del diari Le Monde i va deixar un prolífic llegat d'articles i llibres al voltant de la cuina, el menjar i el beure. Per dir-ho en dues paraules, davant dels aires modernitzadors de la gastronomia, l'anomenada nouvelle cuisine, Courtine es va alçar com a defensor de la cuina tradicional. I en aquest punt, tal com analitza el prologuista, compartia una mateixa sensibilitat amb Simenon i, de retruc, amb Josep Pla.
Les receptes de la Louise
Simenon i Maigret s'entaulen, traduït del francès per Eulàlia de Bobes Soler, és un llibre que també s'ha cuit a foc lent. "Als anys setanta, Courtine va fer un primer volum de receptes de Madame Maigret i després, als vuitanta, va incloure els textos que recollim en l'edició catalana i que permeten veure com es forma gustativament i gastronòmicament Simenon i el seu personatge més gormand, Maigret", explica Montse Serra, editora de Vibop. En aquest volum s'apleguen noranta receptes que poblen les aventures detectivesques de Maigret i que, en bona part, són la creació de la seva dona, Louise. "Alsaciana, sap combinar antigues receptes de la infantesa de Simenon, a Lieja (la sopa de ceba als musclos amb patates fregides), amb tota mena de plats de la millor cuina francesa, tant del nord com del sud, des de les andouillettes fins a la bullabessa", afirma Xavier Pla.
En el llibre, les diferents receptes estan classificades per categories (sopes i potatges, entrants, ous, salses, marisc i closca, etc.) i, això és fonamental, s'acompanyen d'un "consell d'en Courtine", que inclou maridatges amb vi i altres petits trucs de bon coneixedor. A més, es reprodueix el fragment de la novel·la on apareix la recepta. A Robert J. Courtine també li devem un text deliciós en què Simenon i el comissari Maigret es troben a taula i mengen plegats.
Pocs plats 'exòtics'
Pocs plats 'exòtics'
Courtine, bon amic de l'escriptor belga, explica en la introducció que Georges Simenon (1903-1989) va néixer de pare való i mare flamenca, la qual cosa va fer que la seva infància culinària fos rica i variada. "Va heretar aquestes dues cuines diferents: la del carrer de Puits-en-Sock, és a dir, la dels Simenon, i la de la seva mare, a cavall entre els Països Baixos i Alemanya", explica. El mateix Simenon evocava els "bistecs com soles de sabata" acompanyats d'una profusió de patates fregides que cuinava el pare i els "estofats amb molta cansalada grassa, verdures, pastanagues, porros, cebes blanques grosses i guisats fets amb molta estona de xup-xup" de la mare.
Quan el 1922 –el mateix any que va morir Proust– va desembarcar a París amb 19 anys, Simenon s'alimentava, reprèn Courtine, de camembert i pa, ja que l'estudi que havia llogat (al glamurós carrer Faubourg Saint-Honoré) no tenia cuina. Aleshores va aficionar-se als restaurants petits, els coneguts com "restaurants de cotxers-xofers". Aquí es va plantar la llavor del seu amor per la cuina de casa o tradicional, aquella en què, recordava, "mataven un pollastre mitja hora abans de servir-lo" i "collien les verdures també a l'últim moment". L'escriptor mateix era un habitual de les halles (els mercats coberts de París), on li agradava ensumar la fruita i la verdura fresca i, tot i que al llarg de la seva vida va viatjar i conèixer les cuines d'altres contrades, mai va mantenir els plats exòtics gaire temps en el seu menú.
![Maigret en l'adaptació televisiva de 1991 amb Bruno Cremer](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
La passió per la cuina es va infiltrar inevitablement als seus llibres: en una ocasió, explica Courtine, li havia confessat que el seu "amor ideal" era Madame Maigret: "La seva cuina és la que aprecia per instint, la de l'harmonia d'una llar encara plena de records de la infantesa. Una cuina femenina també!" Aquí és quan es confonen Simenon i Maigret. Entre els plats que cruspeix el detectiu gormand hi ha la musclada dels musclaires o una llebre a la royale (perquè també gastava taula en restaurants tocats i posats). "Són receptes difícils de fer, amb maceracions de sis dies i coccions de cinc hores, amb molta mantega... Però permet endinsar-se en el món de la cuina tradicional francesa des d'un altre punt de vista", assevera Serra.
Simenon i Maigret s’entaulen. Els plaers gormands de Simenon i les receptes de Madame Maigret és el primer volum de la col·lecció La Panxa del Bou i de la sèrie Comissaris i Detectius Gormands de Vibop. El pròxim número, Camilleri i Montalbano s'entaulen, permetrà descobrir la cuina siciliana i anirà a càrrec de l'escriptor i traductor de Camilleri Pau Vidal. Altres projectes en perspectiva són el tàndem Montalbán-Carvalho i Màrkaris-Jaritos sobre la cuina grega.
