Xarxa

PalmaDeia que anava a la biblioteca a estudiar, però en realitat hi anava per fer-s’hi fotos. Havia descobert que les selfies, o les fotos que de vegades li feia algú altre, en què se’l veia envoltat de llibres, tenien una acceptació més alta a Tik Tok i Instagram, especialment entre les dones. Ell no era un estudiant de la sopa: ja feia alguns anys que havia doblegat els trenta, havia fet una carrera professional digna de menció com a litigador en un despatx d’advocats de renom, i ara preparava oposicions a fiscal. “He estat cuiner abans que frare”, solia dir, calcant en català la coneguda expressió castellana. I també: “Quan sigui fiscal, podré dir que he estat a les dues bandes de la trinxera”. Dir això, i pensar que era cert, el feia sentir bé.

Durant molt de temps havia pujat a les xarxes socials les seves fotos habituals a la natura, i practicant esports. Com que era un tipus atlètic, li venia de gust exhibir-se amb la raqueta de tennis, o fent ràfting, o cúrling, o amb la pilota de bàsquet, o –els dies que li venia de gust encendre la seva audiència– amb l’eslip de natació. Havia descobert una aplicació que li permetia arreglar les fotos per fer més túrgids els bíceps, els quàdriceps i els pectorals, i, ja que hi era, afegir-se volum al paquet. Tot el que tenia en fibra, li faltava de sentit del ridícul.

En ple centre de la ciutat, havia descobert una biblioteca idònia per als seus propòsits. Es tractava d’una biblioteca pública, tutelada per l’ajuntament. La biblioteca en qüestió duia el nom d’un poeta fill de la mateixa ciutat, tan il·lustre com oblidat, i tenia –la biblioteca– història, prestigi, un personal eficient i atent i un fons bibliogràfic espectacular. Cap d’aquestes virtuts, però, interessaven el futur fiscal, que d’aquella biblioteca excel·lent en valorava tan sols una cosa: que era bonica. Li oferia un espai perfecte com a decorat de la darrera fantasia que havia desenvolupat sobre si mateix, que era la del seductor lletraferit.

La biblioteca, en efecte, havia estat construïda en temps de la República, un detall que el nostre advocat instagramer desconeixia, i era millor així, perquè tenia una pèssima opinió de la República, a pesar que tampoc sabia què era. Només sabia que, per culpa de la República i dels catalans, Espanya s’havia romput i per culpa d’això hi havia hagut la Guerra Civil. Més o manco com ara, pensava, tot i que ara no n’hi hauria, de guerra. O això volia pensar. Trobava que una guerra, ara, seria una idea molt dolenta (en el seu moment potser no ho era tant). I a ell li aniria fatal, just ara que estava a punt de fer les oposicions a fiscal, que el seu tutor li havia dit que les treia segur.

La biblioteca de l’ajuntament, en fi, era plena de prestatges i taules i mostradors de fusta de cirerer, d’una tonalitat més aviat fosca, i cadires amb seient d’escai, i hi havia llibres protegits dins vitrines, algunes tancades amb vidres esmerilats o amb uns barrots molt prims, també de fusta, i tots aquests elements li feien pensar, al litigador exhibicionista, que es tractava d’una biblioteca molt més antiga del que en realitat era. Per no faltar-hi, no hi faltaven fins i tot dos pisos superiors, comunicats amb la planta principal mitjançant una escala de caragol, i el terra estava folrat amb un parquet també fosc, que feia un efecte ben seriós, que gemegava una mica, gic gic, amb cada trepitjada. Al nostre amic no se li acudia pensar que el parquet no és un material antic, però al cap i a la fi aquests eren detalls sense importància.

L’important era l’efecte, i l’efecte, en aquella biblioteca, era màgic: tant era així que li recordava Hogwarts, el col·legi meravellós on Harry Potter feia els estudis de mag. Això, per a ell, era important: l’únic llibre que havia aconseguit llegir sencer en la seva vida (perquè la carrera la va fer copiant els apunts d’una companya de classe amb qui es va mig ennuviar) era, justament, el primer volum de les aventures de Harry Potter, i com que era un tom ben gruixut, n’estava tot orgullós. Però aconseguir una foto en què pogués assemblar-se a Severus Snape podia ser un punt important per als seus seguidors. Seguidores, es corregia mentalment, i somreia. No podia saber-ho, però allò que desitjava en realitat era tenir alguna retirada a Alan Rickman, l’actor que interpretava Severus Snape a les pel·lícules de Harry Potter.

Va entrar tot decidit, va dedicar un somriure irresistible a una bibliotecària que estava convençut de tenir enamorada, i se’n va anar directe a uns prestatges que ja tenia ullats, on hi havia una col·lecció de llibres que li semblaven antics (eren dels anys setanta i vuitanta). Una bona foto, amb la llum arreglada amb els filtres, d’ell amb ulleres (només eren la muntura, perquè tenia la vista perfectament) amb un d’aquells totxos, havia de deixar-ne subjugades més de quatre. Va triar el llibre sense ni mirar-lo, només perquè era gruixut i de color morat, i se’n va anar a la taula, on ja tenia preparat el portàtil per fer-se les fotos que tot seguit manipularia i penjaria. Sense text, només imatge i prou.

Va obrir el llibre i la primera frase el va sorprendre: “Deia que anava a la biblioteca a estudiar, però en realitat hi anava per fer-s’hi fotos”. Espantat, va tancar el llibre per llegir-ne el títol, que no havia ni mirat, però es va trobar que la coberta era tota llisa, sense indicació de títol, autor ni editorial, del mateix color morat que el llom i la contracoberta. El va obrir per la pàgina de crèdits i hi havia una espècie de dedicatòria escrita a mà, amb lletra de dona. Era una lletra clara i no li va costar llegir-la: “Com fer desaparèixer un imbècil d’una vegada per totes”.