Crítica de teatre
Cultura10/04/2021

Lliçó d’història política d’Espanya per a instituts

Àlex Rigola fa una versió pedagògica i bufa d'Anatomia d'un instant', de Javier Cercas

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

'23-F. Anatomia d’un instant'

Teatre Lliure

Un instant pot dir molt d’una persona. I d’un país. I aquell instant en què Adolfo Suárez va romandre assegut a l’hemicicle del Congrés de Diputats d’Espanya desafiant l’ordre del tinent coronel Antonio Tejero, mentre la resta de diputats, a excepció de Santiago Carrillo, que va seguir fumant al seu escó, i del tinent general Gutiérrez Mellado, que es va enfrontar als revoltats, s’amagaven sota els seus seients, va empènyer l’escriptor Javier Cercas a buscar tota la informació sobre el cop d’estat del 23-F i els seus protagonistes. Tot plegat donaria com a resultat una narració històrica amb aires de novel·la molt ben rebuda pels lectors i la crítica i que guanyaria el Premio Nacional de narrativa 2010, entre altres distincions.

Cargando
No hay anuncios

I ara que es compleixen quaranta anys d’aquell mal pas de la història d’Espanya, Àlex Rigola ha volgut celebrar l’aniversari amb una versió teatral del llibre. Una recensió d’allò més pedagògica en la veu de quatre narradors, tres d’ells disfressats de dolços unicorns, davant la figura impertèrrita de goma de l’aleshores rei d’Espanya. Una celebració bufa amb globus, coca-cola i patates fregides com a contrapunt lúdic i element de teatralitat d’una lliçó d’història política d’Espanya que hauria de ser obligatòria als instituts de tot el país. A la manera del famós compendi de dret civil que s’estudiava a les facultats de dret, Rigola ha reescrit la crònica de Cercas de manera didàctica i amena conservant el protagonisme i les reflexions sobre aquells tres homes que van mantenir la dignitat aquell fatídic dia, intercalant-hi algunes reflexions erudites i comentaris incisius, tot incidint també en la discutida i discutible actuació del rei, que segons el que hem anat sabent després es movia ben segur per interessos personals i econòmics.

Uns narradors que semblen animadors socioculturals

Una proposta d’interès en uns moments en què les forces polítiques més retrògrades expandeixen les seves idees, tot sovint molt pròximes a aquelles que van conviure amb el franquisme i que niaven al cap dels revoltats, servint-se de tàctiques d’agitació força semblants. Una proposta, però, d’escassa teatralitat en la sintonia del teatre documental, sostinguda per la bona feina dels narradors (Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajoana), més pròxims a uns animadors socioculturals amb molta broma que a qualsevol perfil pedagògic però que, com assenyalàvem anteriorment, podrien ser de molta utilitat per a tantes generacions de joves que no saben qui és Tejero o que no saben que la democràcia va estar en perill de mort. I és que ja saben que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la.