Lloa a la tolerància i els seus límits

La tolerància es confon sovint amb ser tolerant, amb practicar la tolerància. Aquesta equiparació de tolerància i ser tolerant impedeix pensar filosòficament la tolerància i els seus límits i és la font de molts malentesos i problemes. La tolerància en sentit modern s’ha anat definint com a virtut cívica i política. La tolerància cívica es vincula tradicionalment a l’opinió pública i el respecte a la llibertat d’expressió i, progressivament, en el context de pluralisme cultural, s’ha anat transformant en exigència de respecte cap a les minories ètniques o racials. La tolerància política ha prosperat amb la democràcia, de manera que es pensa que la democràcia no podria existir sense tolerància.

La tolerància no figura entre les virtuts ètiques d’Aristòtil, ni tampoc forma part de les doctrines morals dels filòsofs clàssics perquè en el món grec es respecta la pluralitat de cultes i pràctiques religioses. Tampoc no existeix una casta sacerdotal ni llibres sagrats que afavoreixin la imposició d’una doctrina unificadora. La intolerància religiosa no havia aparegut encara i, per tant, no es feia necessària la tolerància pacificadora. Ciceró considera per primera vegada la tolerància com una virtut cívica, juntament amb la paciència i la cortesia, prescriu que la tolerància ha de ser mútua i diu que el bon ciutadà ha d’actuar de manera intolerant amb aquells polítics corruptes que se situen per damunt de les lleis. A l’Edat Mitjana, els primers apologistes cristians desenvolupen el concepte cristià de tolerància, en la disputa dogmàtica que mantenen amb destacats representants de sectes paganes. Sant Tomàs predica la tolerància, seguint la regla de no respondre a la violència amb violència, sinó posant l’altra galta; relaciona la tolerància amb altres virtuts secundàries com la paciència, la fortalesa i la caritat i estableix que els límits de la tolerància són aquelles conductes que no poden ser tolerades, com l’infanticidi o la pederàstia.

L’ideal modern de tolerància neix com una reacció dels filòsofs de la il·lustració contra la intolerància religiosa. Els il·lustrats defineixen la tolerància com el respecte per les creences i les idees religioses dels altres. Els primers filòsofs que reivindiquen la idea moderna de tolerància són Locke i Voltaire. La seva idea de tolerància està relacionada amb la concepció política d’un estat aconfessional i esdevé un instrument al servei de la pau i la convivència política. Durant la Il·lustració, la tolerància ja adquireix un sentit negatiu. Voltaire contraposa la tolerància a la intolerància al seu Tractat sobre la tolerància. De manera que la tolerància és la intolerància de la intolerància. La tolerància no s’entén sense la intolerància, és el resultat de la relació amb la intolerància. Des del punt de vista relacional, no té sentit ser tolerant amb un mateix. La tolerància implica, per tant, alteritat, tenir en compte la relació concreta que s’estableix amb l’altre. Una altra característica de la tolerància és que no implica necessàriament reciprocitat. Es pot ser tolerant amb independència que els altres ho siguin. A la Carta sobre la tolerància, John Locke reivindica la tolerància i la llibertat religiosa, com a virtuts cristianes coherents amb l’ Evangeli. Per a Locke, cap home pot imposar la seva fe, sinó que únicament pot intentar persuadir sobre la veritat de la seva religió a través d’arguments racionals, prescindint de l’ús de la força i la coacció. L’església s’ha de dedicar a promoure la salvació de les ànimes, sense intervenir en els assumptes públics. Per a Montaigne, la tolerància consisteix a posar-se en el lloc de l’altre i acceptar-lo en la seva singularitat, respectant les seves diferències.

La filosofia també ha abordat el problema polític dels límits de la tolerància. Cal ser tolerant amb els intolerants? Karl Popper va donar una resposta al problema dels límits a la seva famosa obra La societat oberta i els seus enemics, en la qual formula la paradoxa de la tolerància o de la intolerància de la intolerància. La tesi de Popper és que la tolerància il·limitada pot dur a la desaparició de la tolerància. Per evitar-ho, defensa que la tolerància mai no pot tenir un sentit il·limitat, perquè si no fos així s’hauria de tolerar la injustícia, l’assassinat i l’esclavitud.

El relativisme ètic i epistemològic nega els valors i les veritats absolutes, i no ajuda a ser tolerant, perquè convida a respectar tant les opinions fonamentades racionalment com les més nècies i injustificades. Aquesta tolerància postmoderna manté una relació de tensió amb la veritat. De fet, és una de les causes que afavoreix el trànsit de la veritat cap a la postveritat. Quan el relativisme es fa extensiu també a l’ètica i s’interpreta que cal ser tolerant amb qualsevol acció perquè no hi ha unes normes morals que tinguin una validesa universal i puguin ajudar a fer judicis morals, aleshores és més fàcil ser tolerant amb els intolerants i caure en la injustícia.

Després de l’11-S, als EUA sorgeix un nou concepte de tolerància, la tolerància zero, entesa com a intolerància cap al terror i el terrorisme. Posteriorment, aquesta manera positiva d’entendre la intolerància s’ha aplicat a la violència masclista, el racisme i la xenofòbia. La tolerància zero contrasta amb l’exigència de correcció política anteriorment vigent, una falsa tolerància, inautèntica, pròxima a l’autocensura, que encobreix la intolerància i fomenta la mentida i la insinceritat. També hi ha falses toleràncies, actituds intolerants disfressades de tolerància en la indiferència cap a les opinions dels altres (deixar parlar sense escoltar).

Finalment, pensar filosòficament la tolerància du a la necessitat de comprendre els seus vincles amb la democràcia i la llibertat. Clarificar el sentit polític de la tolerància hauria de ser una prioritat en un context de liquidació de drets i llibertats. La tolerància està xocant amb els seus límits, amb la intolerància legal i jurídica. Els estats estan eliminant els marges de llibertat de la ciutadania per exercir la dissidència i la desobediència civil amb l’argument de preservar altres valors superiors, com la pau social o la convivència democràtica. Sota les democràcies de baixa intensitat estan prosperant les velles figures dels delators, els exaltats, els entesos i els intel·lectuals orgànics, i les denúncies contra polítics, dissidents i artistes. Les lleis contra l’odi contribueixen a disminuir el nivell de tolerància i respecte cap a les opinions minoritàries. Els delictes d’odi es multipliquen i també l’autocensura i la por. La defensa jurídica de la tolerància dur a la intolerància, a reprimir i combatre les creences que ofenen amb la força de les lleis. Delegar el manteniment de l’ordre social en la legalitat és una irresponsabilitat política que fa perdre legitimitat i confiança en la democràcia. La violència i la injustícia política estan posant a prova la capacitat de tolerància, deixant pas a la ràbia i l’odi, dos dels sentiments més antisocials.