Catalunya ja té el seu home llop... i menja gallines

BarcelonaEl Hollywood clàssic tenia el seu home llop, Lon Chaney Jr.; el cinema espanyol també: Paul Naschy, icona del fantaterror europeu i licantrop reincident que va encarnar l’home llop en catorze ocasions, i ara, per fi, el cinema català té el seu home llop: León Martínez, el protagonista de Llobàs, que acaba d’arribar als cinemes. Però la segona pel·lícula de Pau Calpe no vol remenar l’essència del mite sinó trasplantar-lo a un escenari realista i aliè al sentit de la meravella. A Llobàs no hi ha transformacions físiques ni persecucions sota la lluna plena, sinó moltes estones mortes al voltant de la furgoneta on viuen l’Adrià (Martínez), el seu germà gran Ramon (Pol López) i la nòvia d’aquest, la Tona (Maria Rodríguez Soto), una família de nòmades que es mou per la perifèria dels pobles... I de les convencions socials. Adrià, de fet, ni tan sols parla, i no li agrada que el toquin. Sovint li tiren pedres i es riuen d’ell, però les nits de lluna plena un ferotge instint animal es desperta dins seu i l’empeny a cruspir-se vives les gallines, o coses pitjors.

“No m’interessava el mite ni el folklore de la licantropia, sinó la metàfora de ser diferent”, aclareix Calpe, que a Llobàs adapta la novel·la Lobisón de Ginés Sánchez. “Me la vaig llegir en una nit i em va interessar el seu món de personatges al marge de la societat”, apunta el director. “La fantasia està bé a l’adolescència, però ja tinc 55 anys. Podria haver fet una adaptació gore i seguir els cànons del cinema juvenil, però no hauríem aportat res, he preferit mantenir l’ambigüitat de la novel·la”. La pel·lícula, efectivament, s’enganxa a la quotidianitat dels tres protagonistes i mostra el creixent xoc entre l’esperit peterpanesc del Ramon i la insatisfacció de la Tona, cada vegada més farta del nomadisme, la inestabilitat i d’haver de carregar sempre amb l’Adrià, que cada nit de lluna plena enfurisma els veïns amb les seves incursions nocturnes. Llobàs observa aquest conflicte sense acabar de prendre partit. “Jo sempre li deia a la Maria que no convertís la Tona en un personatge negatiu –diu Calpe–. Porten no sé quants anys vivint en una caravana, entenc perfectament que vulgui anar a viure a una casa i pensi que l’etapa juvenil de la relació ja ha passat”.

Però el cor de Llobàs és la relació entre els dos germans, en què juga un paper actiu la presència fantasmal del pare absent, amb qui l’Adrià compartia la pulsió licantropa. Calpe explora la relació entre pare i fill a través d’uns flashbacks que expliciten fins a cert punt tot el que l’Adrià no pot expressar, a diferència de la novel·la de Sánchez, en què ell mateix feia de narrador. “Jo només he mantingut la narració en tres o quatre moments perquè em semblava important per mostrar que l’Adrià està trencat per dins –diu Calpe–. A més, resulta més suggeridor”. La fractura de l’Adrià s’expressa en una personalitat doble o triple: la més habitual, introvertida i poruga, la bestial que emergeix amb la lluna plena i la dels flashbacks, les peces que completen el trencaclosques del personatge. “En el fons, el conflicte de l’Adrià és que, si vol viure amb el seu germà i la Tona ha de deixar de ser ell mateix, i aquest dilema entre ser un mateix i adaptar-se als altres és universal i ens el podem aplicar a nosaltres mateixos”, diu el director.

Ruralisme casual

La Catalunya rural i fosca que no sortiria mai al programa de TV3 El foraster és l’escenari tant de Llobàs com del primer film de Calpe, el drama amb tocs de western Tros (2022). Però el director no s’identifica amb el neoruralisme del cinema català, i atribueix la coincidència a les necessitats de la història que volia explicar en cada cas. “No sé quant durarien els personatges de Llobàs a la ciutat”, apunta. I pel que fa a la decisió d’adaptar al català la novel·la d’un autor murcià, el director subratlla que, ara mateix, “a Catalunya és més fàcil fer cinema si fas cinema en català, ja que el teu projecte té vint punts més dels 180 als quals pot aspirar”. Calpe ja treballa en un nou projecte: una adaptació (la tercera que faria) de la novel·la de Ferran Garcia Guilleries (Males Herbes, 2022), una història ambientada en la darrera carlinada que, després de Tros, seria el segon western que dirigeix.