Els llocs on estiuegen els creadors (i sempre hi tornen)

PalmaDiu l’escriptora Llucia Ramis que, quan has estiuejat sempre a un lloc, tots els estius semblen el mateix. Que és la vida quotidiana la que, en realitat, interromp una espècie de continuïtat que es produeix entre els estius de diferents anys. “És com si tornassis a una mena d’eternitat”, argumenta, “que esdevé necessària per tenir la sensació que has desconnectat. Si jo no venc a Portocolom cada any, mal siguin deu dies, no tenc la sensació d’haver aturat”, afegeix. I això que estiuejar, en el seu cas i en el de tants altres que es dediquen al món de la cultura, no té per què ser sinònim de fer vacances.

L’autora d’Egosurfing i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Editorial Destino i Anagrama, respectivament)ha estiuejat tota la vida a Portocolom, “pràcticament des que vaig néixer”. “El padrí hi volia fer una casa i li va dir a la padrina: ‘Maria, veuràs la mar des de la cuina’, i així va ser”, relata amb el punt èpic que tenen totes les històries familiars. I si bé afirma que encara ara hi ha llocs que estan igual que fa 40 o 60 anys, reconeix que percep certa inquietud en l’ambient amb relació als canvis que a poc a poc s’han produït a moltes altres zones d’estiueig de les Balears. “Els portenyos estam una mica inquiets per això”, afirma Ramis, “perquè sembla que no pot durar gaire més aquesta excepció de què formam part. És cert que cada any hi ha problemes amb els abocadors, per exemple, i que han tancat i, fins i tot, tomat alguns dels bars emblemàtics, com Els Tamarells, que era on ens reuníem per jugar a truc i on jo anava a comprar el tabac per a la padrina, però el turisme no hi ha arribat d’una manera tan bèstia com ho ha fet en altres punts de l’illa. De fet, Felanitx ha reviscolat culturalment en els darrers anys i sembla que hi hagi algun tipus de resistència a la zona de Llevant, de llocs on encara es preserva l’essència d’aquells estius d’abans”.

Molts d’aquests estius del passat han nodrit una part important de la producció literària feta a les Illes en els darrers cinquanta anys, començant per un bon grapat dels llibres i relats d’Antònia Vicens i arribant a la darrera novel·la publicada de la mateixa Ramis, Les possessions (Anagrama), en què el punt de partida és precisament el procés de venda d’una de les residències on la família de l’autora passava bona part dels estius. També José Carlos Llop n’ha parlat a un dels seus llibres més personals i recents: Si una mañana de verano, un viajero (Editorial Alfaguara). “Anys després hi haurà més cases escampades entre els dos vessants de la gola, també mirant el mar, tan salvatge com la costa rocosa. En una d’elles –probablement la més important de la meva vida adulta– hi passaré amb la meva família –érem dos quan hi vàrem arribar, quatre quan ens en vàrem anar– trenta-tres estius i hi escriuré la major part dels meus llibres… No sé si va ser la casa de la meva vida, però sí que ho va ser de la meva literatura, al marge dels calendaris i les obligacions i devocions dels meus contemporanis”, hi escriu.

Sense moure’s de Banyalbufar

Qui també ha parlat sovint, a la seva obra, del racó del món on sempre ha estiuejat ha estat l’escriptora Neus Canyelles: Banyalbufar és, encara avui dia, aquell paradís on procura tornar any rere any. “Ja no hi puc estar tres mesos com quan era petita, que no baixava ni una vegada a Palma, però sí que intent tornar-hi”, conta l’autora de títols com Mai no sé què fer fora de casa, Autobiografia autoritzada i Milady (totes, a Editorial Proa), qui sobretot percep els canvis viscuts en aquesta zona costanera en la desaparició de tota una sèrie d’hàbits i costums que han esdevingut impensables avui dia. “Abans no havies de menester sortir de Banyalbufar per tenir tot el que necessitaves. El peix, per exemple, el venien a unes escales enmig del poble”, conta, “i ho teníem tot a l’abast. Ara, per no res hem d’agafar el cotxe, que és cert que ja no fa tanta peresa com un temps, però només hi ha una botiga oberta i tampoc és que ho puguis comprar tot allà. Quan jo era petita, aquí teníem escola, metge i capellà, i ara… ara el capellà va a fer missa a un parell de pobles cada diumenge!”. I si bé el seu relat d’infantesa remet a tota una sèrie d’imatges molt explotades també en l’àmbit audiovisual, amb els amics que recorrien el poble en bicicleta i s’ajuntaven a qualsevol racó per menjar pipes o fer la xerradeta, Canyelles reconeix que el turisme que a poc a poc ha arribat a Banyalbufar és un “turisme de qualitat”. “Són gent més aviat major, que duen vides tranquil·les i solen sortir a fer senderisme, per exemple, i que tampoc és que els vegis excessivament pel poble, la veritat”, explica.

No només els autors i artistes de les Balears han triat racons del mateix Arxipèlag per estiuejar-hi. La llista de personatges del món de la cultura que hi han tornat any rere any és gairebé inesgotable: Carlos Fuentes a Formentor, Rafael Moneo a Son Servera, Joan Manuel Serrat entre Maó i es Mercadal, Pau Donés i Alberto García Alix a Formentera, Fernando Trueba a Cala Llamp i també l’actriu Emily Ratajkowski, que des de ben petita ha passat els estius a Sant Joan. Tanmateix, però, en aquests darrers trenta anys les possibilitats de mantenir un lloc d’estiueig han canviat molt i de cada vegada són menys els que s’ho poden permetre.

“Estiuejar aquí és un privilegi”

“El lloc era una petita joia, amb una cala ampla, tota de roques, oberta cap a migjorn a la mar gran, plena de fauna que entre tots vam espoliar. Hi havia una pedrera relicta de cantons de marès, un talaiot, un niu de metralladores, coves i racons abundants per construir-hi cabanyes. Nius de vespes, tortugues, figueres de moro. Ratapinyades i formigues vermelles. Quan a finals d’agost feia una barrumbada sortien les caragoles dels solars oberts. Sentien els dragons al vespre al corral, els grills, òlibes. Un dia era tan llarg com l’estiu”. Així descriu Cala Morlanda, el lloc on ha estiuejat tota la vida, el músic Miquel Serra. Ho fa a L’esperit alt, el relat que obre el recull que va publicar ara fa tres anys amb el títol Pendents que arribin els conqueridors (Editorial Empúries).

Tanmateix, Serra no se n’amaga: ell és bàsicament un afortunat que avui dia hi pot continuar anant. “Si ens podem permetre estiuejar a un lloc com aquest és perquè l’hem heretat”, afirma l’autor de temes com Saps les meves eines, Ma mare i jo i Herba i mala herba, tercera generació de la família que estiueja a aquest indret després que a mitjan segle passat els seus padrins hi començassin a anar. “He tingut la sort de poder continuar venint aquí. No m’ho meresc més que ningú i no visc al marge de la situació actual, som molt conscient del privilegi que és això”, afegeix. De fet, el privilegi s’accentua quan el músic compara Cala Morlanda amb algunes zones del voltant. “El fet de ser una cala de roques va fer que mai es plantejassin establir-hi un negoci turístic, com sí que va passar a s’Illot, que està ple d’hotels i restaurants, i a Portocristo, que ara mateix és un bordell de cotxes que sembla Palma”, exclama.

Serra, que es defineix com un “mallorquí pur”, d’aquells que en arribar juny tanquen la casa d’hivern i per setembre fan el mateix amb la d’estiueig, reconeix que “mai no he estat especialment feiner a l’hora de treure cançons mentre som aquí”. “La casa de Cala Morlanda està molt oberta, contínuament hi passa gent i jo per fer cançons necessit estar molt segur que ningú no em sent. Com que la música és assaig i error, i de vegades fas coses que saps que són dolentes, jo som incapaç de fer-ho si sé que hi pot haver algú que escolta”. Tanmateix, alguna lletra sí que li surt mentre estiueja, de la mateixa manera que Llucia Ramis i Neus Canyelles reconeixen que tampoc arriben a desconnectar del tot mentre són a Portocolom i Banyalbufar: la primera aprofitarà enguany per donar una embranzida al seu nou llibre, mentre que la segona hi continuarà escrivint articles.

També compagina l’estiueig i la feina el cineasta Cesc Mulet, qui fa quasi una dècada dedicà tot un llibre, amb fotografies seves i textos d’Elena Ortega, al lloc on fa més de quaranta anys que passa els estius: Alcanada.

La idiosincràsia dels llocs

“Al llarg de milers i milers d’anys, res no va alterar l’existència d’aquest indret. Només el bram del mar batent contra l’illot i la costa d’Alcanada s’intercalava amb els períodes de calma en què la superfície de l’aigua, llisa com un mirall, centellejava sota la llum mediterrània; i així, hivern rere estiu…”, comença la publicació, editada l’any 2015 per La Perifèrica, la productora que dirigeix. “Era a principi dels 80 que vàrem començar a venir aquí, quan jo tenia vint-i-pocs anys, i de llavors ençà són moltes les coses que han canviat”, reconeix Mulet. Si bé en aquell temps ja existia l’històric hotel President, ubicat a la carretera principal del nucli i que actualment es troba en obres, el cineasta recorda les converses al voltant de la construcció del golf, un complex que inicialment havia d’incloure també una part d’allotjament i una altra de port esportiu, a més de la petjada que deixà la construcció de la central elèctrica, avui dia en desús.

“En aquests darrers 40 anys, però, s’ha multiplicat exponencialment la quantitat d’habitatges i no atura”, reflexiona Mulet, “i hi ha coses que poden passar desapercebudes, però que també tenen la seva importància en la idiosincràsia dels llocs, com el fet que ara, des de fa un estiu o dos, tenim una línia de bus pròpia. Veure passar un autobús urbà per aquí era impensable no fa tant”. I, tanmateix, el director de documentals com Compàs de silenci i productor, entre moltes altres, d’El ventre del mar d’Agustí Villaronga, reconeix que “per un urbanita de Palma, poder accedir a la saladina a les vuit i mitja del dematí i ser a casa teva abans de les 10… És una altra manera d’entendre el temps això d’estiuejar”.