LLuc: la llegenda de la Verge negra

PalmaÉs espai emblemàtic de Mallorca i el centre de la seva espiritualitat: Lluc. Enguany es compleixen 400 anys de l’inici de la construcció de l’actual església, el 8 de setembre del 1622, i 60 de la seva declaració com a basílica i de la intervenció de l’arquitecte Josep Ferragut, el 1962. Una trajectòria entre la història i la llegenda que recordam ara, quan és a punt de celebrar-se, com cada 12 de setembre, la festivitat de la patrona de Mallorca.

Tot començà amb un miracle, els distints relats del qual han repassat el filòleg Gabriel Camps i el teòleg Gabriel Seguí. Tot just després de la conquesta de Mallorca per Jaume I, un jove pastor d’origen musulmà però convers al cristianisme, amb el nom de Lluc –d’aquí, se suposa, el nom del santuari–, es va veure sorprès per uns llums i una música sobrenaturals. Lluc n’informà un monjo i tots dos trobaren, en un lloc de difícil accés, la imatge d’una marededeu amb el Bon Jesuset. La trobada es produí en dissabte, perquè “Maria és la superació de la sinagoga” dels jueus, dels quals és el dia sagrat. De fet, a les ordinacions de Lluc “es prescrivia que els col·legials havien de ser christians vells, limpios de tota mala rasa de judíos, de moros y de qualsevol altra nota d’infàmia”.

La història no acaba aquí. La imatge trobada miraculosament va ser traslladada a la parròquia més pròxima: Sant Pere d’Escorca. Però, quan els fidels acudiren a venerar-la, havia desapareguda i la trobaren on havia estat amagada, segons Seguí i Camps. “Aquest fet s’interpretà com un senyal que la Mare de Déu vol ser venerada en aquell indret”, on s’erigí el santuari.

En una acta del segle XVI citada per Seguí i Camps, s’afirma que el monestir “fou construït pels àngels”. El lloc en què fou trobada la marededeu, “segons la tradició més consistent”, correspon a “on actualment hi ha un dels quatre pilars del cimbori de la basílica”, i fou aquí venerada fins que va ser traslladada “al nínxol del retaule major de mestre Blanquer, per ordre del bisbe Diego de Arnedo”, al segle XVI. Una altra ubicació possible és “el cim de l’actual pujol dels Misteris”. Un memorial del 1499 assegura que el santuari es va fundar “en l’època de la invasió pisana (1115)”; cosa improbable, ja que no consten llocs de culte cristià en el moment de la conquesta.

Pel que fa al topònim, ‘Lluc’ podria venir de locus (lloc) o de lucus (bosc sagrat) –aquest, molt més suggeridor. Segons el filòleg Gabriel Bibiloni al seu recent estudi Els cognoms de les Illes Balears (Moll), Lluc procedeix de ‘llum’, i el seu significat seria ‘matinal’ o ‘nascut amb la llum de l’alba’. La relació amb el déu Lug sembla poc probable, perquè els celtes ens cauen una mica enfora.

D’on havia sortit aquesta imatge, suposadament amagada fins que les Illes tornassin a l’àmbit de la fe cristiana? El filòleg i el teòleg destaquen que el cronista Jaume Botellas i el Castell de la Cristiandat i antiquíssim Parroquial d’Escorca, al segle XVIII, fan remuntar l’escultura fins a l’antiguitat. L’historiador Gabriel Castellà la situa “abans de la dominació islàmica i vol demostrar l’existència de mossàrabs [cristians sota domini musulmà] mallorquins fins al 1229”, cosa que ja va desmentir mossèn Alcover el 1920, al Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. De fet, la figura, de pedra de marès policromada, s’ha datat entre els segles XIII i XV.

Els pelegrins emprenyosos

Un altre aspecte destaca en la nostra patrona: és negra. “De color”, s’assenyalà, per primer cop, al memorial del 1499. I un color amb “una connotació més aviat negativa a Mallorca”, subratllen Camps i Seguí, “perquè recorda la fesomia dels moros dominadors”, substituïts pels nous pobladors. “Som negra, però bella”, diu el Càntic dels Càntics. De fet, “les referències al color de la Mare de Déu” varen desaparèixer quasi per complet entre el segle XVI i finals del XVII; justament, el període més intens de “les incursions pirates dels moros ‘morenos’ que delmaren l’illa de Mallorca, sense estalviar Lluc”.

“La iconografia i el culte a les verges negres”, assenyala Ana Valtierra, de la Universitat Camilo José Cela, “ancoren les seves arrels en l’antiguitat” i es vinculen a la fertilitat. A l’Edat Mitjana, aquesta veneració “està molt vinculada” a l’Orde del Temple i als monjos del Cister. En efecte, Lluc correspon a la zona de Mallorca que Jaume I, en agraïment a la seva participació en la conquesta i a la seva protecció quan era nin, els assignà, si bé ho perderen tot en ser dissolts a començament del XIV. Les narracions de la trobada miraculosa de la Verge a partir del 1642, afegeixen Camps i Seguí, identifiquen el frare que acompanyà el jove pastor com a “monjo cistercenc”.

Segons el capellà i historiador Gaspar Munar, la data més antiga en què es menciona Santa Maria de Lluc és en un document del 1268. Una construcció que no es deuria tant a fets miraculosos, sinó al “sentit comú”: la prestació de serveis religiosos als habitants de la zona, a “llarga distància” de la parròquia de Sant Pere d’Escorca. Però “alguna cosa extraordinària es degué esdevenir”, perquè cap a les mateixes dates consta l’afluència de pelegrins. Tanta, que el 1273 el propietari de l’alqueria es queixà d’“els perjudicis que li causaven els homes que anaven a vetllar vora Santa Maria de Lluc”, els quals, a manca d’allotjament, provocaven “desperfectes” a les seves terres –com si fossin excursionistes en els nostres dies.

Al segle XV, narren els historiadors de l’Església Pere Xamena i Francesc Riera, “la devoció a la Mare de Déu de Lluc era tan gran i estava tan estesa que la contínua afluència de pelegrins aconsellà, l’any 1456”, la fundació d’una col·legiata, “quedant com a sufragània” Sant Pere d’Escorca. El papa Borja Calixt III, afegeix Munar, autoritzà un col·legi de capellans, encapçalat per un prior, que tindria a càrrec seu el santuari.

El ministre excomunicat

En uns temps en què l’Església era un dels grans poders i dels grans propietaris, no és estrany que les riqueses que començava a acumular Lluc, per les donacions dels fidels, aixecassin l’interès de personatges sense escrúpols. Segons Munar, el 1465, Micer Antoni Agual, “un clergue ambiciós”, volgué aquell priorat. Els seus partidaris “ajuntaren una colla de quaranta a cinquanta homes i, proveïts d’armes, prengueren a l’assalt el santuari”; els col·legials, “sota aquella iniqua coacció”, l’elegiren prior. Allò més increïble és que ho continuà sent fins que va morir, el 1494, fins i tot amb el suport del papa Pau II.

El 8 de setembre del 1622 –són a punt de complir-se quatre segles– es posà la primera pedra de l’església actual, d’estil renaixentista, presidida pel retaule de Jaume Blanquer. Però, segons ens indiquen els investigadors Bartomeu Bestard, Jaume Jiménez i Mateu Ramon, la pesta del 1653 “provocà la paralització de les obres”. Aquí entrà en acció Ramon Burgues Safortesa, comte de Santa Maria de Formiguera, el temut Comte Mal, gràcies al qual es reprengueren; se’n va col·locar l’escut a la clau de volta del creuer. Afegeixen els divulgadors del nostre patrimoni Caterina Valriu i Tomàs Vibot que al Museu de Lluc s’exhibeix “un magnífic tern blanc” també donat per aquest inquietant personatge. Al mateix museu es conserva, assenyala el filòleg Felip Cirer, “una important col·lecció de material púnic”, probablement “adquirida en el comerç d’antiguitats que varen patir els jaciments eivissencs”.

Lluc són també els miracles de la Mare de Déu. Potser el més conegut és el de la Bella Dona, víctima de la infundada gelosia del seu home, que la llançà des del lloc justament conegut com a Salt de la Bella Dona, per retrobar-la, sana i estàlvia, al monestir. Semblant és la llegenda del Nin d’Eivissa, en la qual un matrimoni eivissenc viatjà a Mallorca per donar les gràcies a la Verge per haver concebut un fill, però aquest va caure a la mar; quan arribaren al santuari, també l’hi trobaren viu.

L’arxiduc Carles, pretendent a la corona espanyola al segle XVIII, concedí a Lluc el títol de ‘capella reial’. A finals del segle XIX, el bisbe Jacint Cervera va voler establir a Lluc els carmelites, la qual cosa provocà una onada de protestes contra els frares ‘forasters’; crisi que es resoldria, el 1891, amb la seva adjudicació als Missioners dels Sagrats Cors –els coritos, que s’hi varen mantenir fins al 2019. El 1897, el govern espanyol volgué desamortitzar –confiscació i venda– les terres del santuari. El bisbe excomunicà el ministre, amb la qual cosa es va arribar a un acord, amb la compensació al monestir amb deute públic.

Sota el successor de Cervera, el cèlebre bisbe Pere Joan Campins, es produí la visita a Lluc d’Antoni Gaudí, que es va encarregar de la remodelació de la Seu. Segons l’historiador Josep Maria Tarragona, va concebre un pla de decoració, executat pels escultors Gabriel Moragues i Rafael Vidal, amb la qual cosa quedà convertida l’església en “una vertadera Casa d’Or”, consagrada per Campins el 1914.

Del 1962 –ara en fa 60 anys– és la intervenció de l’arquitecte Josep Ferragut, que Judit Vega, directora del Centre Associat UNED Illes Balears i experta en la seva obra, considera “una feina significativa” en la seva producció. Consisteix en el nou cambril de la Verge amb “un gran halo de llum” –després retirat– i la ‘capella dels estudiants’, “molt influïda per Le Corbusier”. Aquell mateix any, el papa Joan XXIII concedí a Lluc la distinció de basílica menor. Pels mallorquins, de menor, res: és –com diu la llegenda– el centre del món.