Lluís Homar: "La comèdia és una filigrana que està a l'abast de molt pocs"
La Filmoteca projecta deu pel·lícules seleccionades per l'actor barceloní
BarcelonaLluís Homar (Barcelona, 1957) torna aquest dimarts a la feina com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. La pandèmia els va obligar a ajornar tres espectacles i esperen que no els esguerri la tornada a l’activitat. També sembla que el covid no aixafarà les projeccions –de l'1 al 18 de setembre– de les deu pel·lícules que Homar ha seleccionat atenent la carta blanca que li ha donat la Filmoteca de Catalunya.
Diu que la seva pel·lícula preferida és la comèdia Ningú no és perfecte de Billy Wilder, i com a director va muntar al TNC Ningú no és perfecte L’art de la comèdia
Segurament tinc més traça amb el drama. La comèdia sempre m’ha fet molt respecte, em sembla que és una filigrana que està a l’abast de molt pocs, mentre que al drama som més. Sempre m’ha fascinat que en la comèdia hi ha junts la veritat i el que és còmic, té un fil molt prim que té a veure amb el ritme i la precisió, i els grans actors de comèdia també són capaços de fer-te emocionar. I Ningú no és perfecte és un prodigi, sempre que la veig em fa bé. Quan he estat sol o m’ha tocat estar sol, més d’un any l’he començat mirant-la.
¿Creu que entre un autor del Segle d'Or espanyol i Billy Wilder l’humor ha canviat molt?
Es tracta que l’humor no sigui fer ximpleries, sinó que sigui una mirada més àmplia sobre el que ens passa. Crec que això és traslladable a Billy Wilder, Calderón i Lope de Vega. No vull pensar que hi ha un teatre clàssic i un de contemporani, tot el teatre que fem és contemporani. L’humor és indispensable amb tot el que estem vivint, però és difícil, perquè... on el poses? L’humor és una recerca i es fonamental fer-la.
En la selecció de pel·lícules n’hi ha de gèneres molt diversos: des del neorealisme de Rocco i els seus germans fins al cinema indie dels 90 de Smoke, passant per grans títols d’autor, com L’últim tango a París i Rocco i els seus germansindieSmokeL’últim tango a ParísLa taronja mecànica
Les pel·lícules que he triat són fruit de moments que m’han impactat molt. Quan vaig veure Rocco i els seus germans per primer cop a la Filmoteca, que estava al costat de la catedral, en els primers anys del Lliure, em va sacsejar com no m’havia passat abans amb cap altra pel·lícula. Em vaig passar tota la pel·lícula plorant. De La taronja mecànica encara ara no sabria descriure aquella barreja d’energia, entre rebuig i una mena d’excitació estranya. Si hagués de triar un director, segurament seria Kubrick.
¿Ha fet servir l’impacte d’alguna pel·lícula en la seva feina teatral?
Segur que sí. Recordo mirar Set de mal amb Ariel García Valdés quan preparàvem Els gegants de la muntanya de Pirandello buscant aquests personatges inspiradors. El cinema sempre ha sigut una font d’inspiració, però sempre he vist molt la diferència de llenguatge. Quan veig Marlon Brando a L’últim tango a París em sacseja molt veure com l’actor i la persona es troben. He fet 63 anys i per a mi és molt important, m’importen tant el personatge com les persones.
¿Aquesta experiència li sembla d’alguna manera similar al seu paper a La mala educación? Aleshores Pedro Almodóvar el va lloar per la seva generositat i la seva capacitat d’arriscar-se, però no van tenir la mateixa bona sintonia quan van repetir aLa mala educación Los abrazos rotos
Estaria en aquesta línia, sí. Tinc un record meravellós del que suposaven aquell paper i aquella pel·lícula. N'hi va haver alguna que transcendia. Si realment hi som de veritat, podem projectar la qualitat del que fem. No és una qüestió de millor o pitjor, sinó de la força que pot tenir una interpretació, és una cosa que sempre he buscat i a vegades tens l’oportunitat que passi. Ho vam trobar a La mala educación i, treballant amb els mateixos, no ho vam trobar a Los abrazos rotos. L’important és que mai deixis de buscar.
També ha treballat amb altres grans cineastes espanyols com Montxo Armendáriz i Manuel Gutiérrez Aragón. Quan creu que el cinema espanyol el descobreix?
Crec que aquest descobriment es va produir amb La mala educación. Havia treballat amb Mario Camus, Vicente Aranda i Pilar Miró. Podríem fer un salt, des de La plaça del Diamant, que va tenir un impacte local i sobretot una dimensió més popular que una transcendència en el mitjà. M’he sentit molt orgullós de ser el Quimet de La plaça del Diamant, però crec que no va tenir una transcendència com a canvi propi com sí que potser va suposar La mala educación. Fixa’t com passen les coses: vaig fer una pel·lícula amb Juan Luis Iborra, Valentín, i el muntador José Salcedo va explicar a Aldomóvar que jo estava fent un personatge que podia tenir a veure amb el que ell buscava per a La mala educación. Va ser estrenar-se aquesta pel·lícula, que va tenir molt poc recorregut, i l’endemà em trucaven d’El Deseo perquè Almodóvar em volia veure.
Ha treballat amb directors joves com Pau Freixas i Koldo Serra. Amb la seva experiència, què significa per a vostè treballar amb cineastes emergents?
Tinc molt bon record d’aquestes pel·lícules. Hi tinc un lligam molt especial, i amb el Pau Freixas tenim una amistat de per vida. Jo era en els primers projectes que ell endegava i que van cristal·litzar a Herois. A The backwoods, a més, vaig tenir l’oportunitat de treballar amb Gary Oldman. Als directors sempre els deia que tot el que els deia anava a favor de la pel·lícula. M’hi implicava molt, i crec que ells també ho rebien així. Aquests treballs són d’uns anys en què vaig aparcar el món del teatre, on estava acostumat a grans autors com Shakespeare, i a vegades en el guions les coses estaven insinuades i s’havia d’intentar posar-hi alguna cosa més, i em va venir molt de gust.