“Vivim no el que jo vivia, sinó el que l’avi Siset va viure”

Barcelona“Necessitava lluitar contra el sistema que permetia que existissin els Franco”, diu Lluís Llach a propòsit del ressò internacional de L’estaca. “És una cançó que ha sabut captar les ànsies de llibertat arreu. És la contribució catalana més important al cançoner revolucionari internacional”, assegura el periodista Joaquim Vilarnau, autor del llibre L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres, el primer de la nova col·lecció editorial del Grup Enderrock. Tots dos són a la llibreria Ona de Barcelona. Conversen al voltant d’una cançó de la qual s’han fet més de 450 versions en 40 llengües, tal com documenta el llibre. N’hi ha de prou conegudes, com la que es va fer a Polònia i que el sindicat Solidarność feia servir com a crida per manifestar-se a les acaballes del govern comunista. D’altres són de fa res, com l’adaptació del poeta bielorús Andrei Khadanovich. De fet, moltes versions s’han fet al segle XXI.

Llach i Vilarnau han cavalcat per la memòria d’una cançó que el cantautor de Verges no sempre va voler al costat. “Al final de la Transició i als anys vuitanta, tocar-la em semblava un acte demagògic perquè sabia que tothom m’aplaudiria. Però la gent la cantava sola, perquè era de la gent. M’he avesat que sigui una cançó que està arreu i que fa servir gent necessitada. M’afalaga, però això vol dir que al segle XXI els problemes que mostra L’estaca estan ben vigents. Mires el món i està cap per avall, sobretot en temes de justícia i drets”, lamenta Llach. El to del vespre, però, ha sigut prou distès gràcies a l’anecdotari recordat. Com l’ajuda indispensable de Josep Maria Espinàs quan Llach va ser admès als Setze Jutges. “Jo no havia escrit en català, i el meu poeta de referència era Lorca. L’Espinàs s'esgarrifava, però m’ajudava i em corregia les lletres”, diu. O com la visita a Maria Aurèlia Capmany perquè li arreglés la lletra d’aquella La columna que va esdevenir L’estaca. O quan va deixar capcots uns joves polonesos que pensaven que Mury era una cançó popular polonesa en comptes d'una versió d'una cançó d’un cantautor català.

Llach, que signa el pròleg del llibre, ha homenatjat l’avi Siset del primer vers de L’estaca, “aquell republicà resignat” el refugi del qual era “explicar les seves històries a un nano que pescava amb ell”. I ha demanat que no es menystingui la veu de les persones grans, encara menys ara que, diu: “Vivim no el que jo vivia, sinó el que l’avi Siset va viure”.