Lluís Puig: “Són evidents les ganes del govern espanyol de buscar l’ofec econòmic”

BarcelonaLluís Puig (Terrassa, 1959) ha treballat al departament de Cultura de la Generalitat a les ordres de Ferran Mascarell i Santi Vila, fins que al juliol va substituir aquest últim com a conseller de Cultura. Puig, immers en la provisionalitat inherent a aquesta fase del procés cap a la independència, li toca gestionar un departament que només representa el 0,8 % del pressupost de la Generalitat i sobre el qual també ha caigut el martell del govern espanyol, que no ha dubtat a l’hora de bloquejar-li els comptes.

Quina funció té una conselleria de Cultura?

Dues de molt clares: la coordinació i la cooperació amb tots els ajuntaments del territori, i ser facilitadors de tota l’emprenedoria cultural que hi ha, sigui amateur o professional. Per tant, ja no és temps que la conselleria faci cultura, sinó que en sigui facilitadora.

I quina funció té una conselleria de Cultura intervinguda econòmicament per l’estat espanyol?

Bé, una funció de seguir tossudament alçats, i tossudament convençuts del que estem fent, perquè això no té ni cap ni peus. En aquest moment intervenir segons quines partides de la conselleria de Cultura vol dir aturar el suport a biblioteques, arxius, activitats de tota mena... Fins i tot han intervingut els comptes de la fundació del Festival de Cinema de Sitges, que ara celebra el 50è aniversari. Són uns disbarats que no tenen cap lògica. Teníem a punt uns recursos per començar a restaurar la importantíssima portalada dels Àngels de la Seu Vella de Lleida, una obra d’una excel·lència universal. Està aturant aquestes coses. Intervenint les biblioteques estan aturant un dret tan sagrat com l’accés al coneixement.

Si aquesta situació es prolonga, tenen algun pla?

Això no es pot prolongar perquè és insostenible. Tenim un avantatge que ens dona un cert marge de temps, perquè s’havia executat una part molt important del pressupost gràcies a l’eficiència dels tècnics i administratius de la casa. El que ens han intervingut no fa mal al 100% de l’activitat cultural.

¿Hi ha hagut cap reunió amb ajuntaments com el de Barcelona per trobar alguna solució si la intervenció es manté?

Estem mirant de quadrar agendes. Fins la setmana passada l’Ajuntament estava enfeinat amb la Mercè i nosaltres estem enfeinats amb aquest diumenge 1 d’octubre. Però, en tot cas, pel que fa als grans equipaments, cal veure què farà el ministeri amb les seves aportacions, que ja són molt baixes. Tota sumada, la seva aportació arriba justet als 9 milions d’euros, una aportació irrisòria. Han de desfer totes les polítiques mal fetes que han estat fent en els últims anys. Per exemple, ens han tombat la taxa de connectivitat a internet, que ens aportava en dos anys gairebé 33 milions d’euros, i això no feia mal a cap ciutadà de Catalunya, ni d’Espanya ni d’Europa, i en canvi era un estímul boníssim per al sector audiovisual. Totes aquestes polítiques erràtiques les han de tirar enrere, perquè al final no obeeixen a res.

També es pot dir que els consellers de Cultura no han fet bé la feina perquè no han aconseguit incrementat les partides de Cultura en els pressupostos de la Generalitat. Amb prou feines representen el 0,8%.

Santi Vila ho havia començat a aconseguir. La legislatura de Ferran Mascarell va ser molt dramàtica. Vam haver d'aprendre a dir que no a moltes coses i a argumentar per què havíem de salvar unes coses i no altres. La situació era gravíssima. Potser en alguna cosa ens vam equivocar, però en general crec que es va aconseguir aturar el descens i, els últims dos anys d'estabilitat pressupostària molt baixa, resistir-ho. Amb el conseller Santi Vila havíem començat a remuntar, i esperem que aquesta tendència es pugui seguir mantenint. És imprescindible augmentar les aportacions per a inversió en restauració de patrimoni, en els sectors professionals i en el sector associatiu, que està molt necessitat d'ajudes. L'única tendència que li cal a la cultura és augmentar. No hi ha un altre escenari possible.

I en aquest escenari com es justifiquen subvencions a grans esdeveniments privats, com ara alguns festivals de música?

Si es justifiquen o no jo no t'ho sabré respondre categòricament. Però la discussió no és si hem de retallar allò que s'està fent bé, sinó com aconseguim augmentar allò que ens falta. Aquest any hem posat 100.000 euros més al Festival de Cinema de Sitges. Un festival que és de referència internacional es mereix tenir 100.000 euros més? És discutible. Segur que hi ha gent que pot opinar que no cal i gent que pot opinar que en lloc de 100.000 n'hi hauríem d'haver posat 200.000. Les dues postures són acceptables i podem valorar-les, però en el global de la redistribució econòmica de la Conselleria, a mi em dol molt quan diferents sectors de cultura es critiquen entre ells perquè uns tenen més tall del pastís i altres creuen que els hauria de tocar més. El problema no el tenim entre sectors de la cultura o entre esdeveniments de la cultura. També podríem viure sense el Liceu, depèn de quina opinió tinguem sobre la música clàssica, l'òpera i el que vol dir tenir un teatre com el Liceu. També podríem viure sense grans museus, sí, i? Què hi guanyaríem si talléssim un gran esdeveniment? Si ens desapareixen el Sónar o el Cruïlla, què hi guanyaríem? Sí, ens quedarien uns diners alliberats per redistribuir-los, però el problema no és que existeixi un Sónar o un Festival de Cinema de Sitges. El problema és que falten molts més recursos a la cultura. I quan dic molts més són molts més.

Troba assenyat aportar diners públics a esdeveniments que per si mateixos també funcionarien sense la subvenció?

La cultura autosostenible 100% no sé a quin model de país existeix. En tot cas, en països que tenen fantàstiques lleis de mecenatge, doncs sí que el sector públic es pot enretirar molt del finançament de la cultura. Però en l’entorn en què ens belluguem no existeix, això. És una utopia que potser està bé que hi pensem, però per què ha de ser autosostenible 100% la cultura? No critiquem pas que se subvencioni la compra de cotxes nous perquè siguin menys contaminants. A vegades el mateix sector de la cultura ens flagel·lem amb aquest debat.

Ajuntaments com el de Barcelona estan començant a introduir manuals de bones pràctiques en la contractació laboral de les activitats que reben diners municipals. La conselleria de Cultura encara no s'ho ha plantejat.

Bé, no hem tingut ni temps de refer les bases de subvenció perquè portem un any distrets, però en tot cas és un objectiu al qual hem d'arribar. També en el tema de la paritat de gènere i en l'augment de l'ús del català. Hi ha una sèrie de bases de subvenció que han sigut una mica massa permissives en no blindar el català, que això no vol dir desterrar el castellà. I quan dic català dic també l'aranès, els idiomes oficials que són els idiomes més dèbils. Ens cal un posicionament fort i fer més cinema en català. S'acaba de demostrar amb Estiu 1993, una pel·lícula d'èxit gràcies a la taxa audiovisual, sense la qual no existiria. I rodada en català. I el Festival de Sitges aquest any augmenta un altre cop el nombre de pel·lícules en català, i no és cap impediment per a la internacionalitat del festival. Per tant, en el futur immediat hem d'avançar en bones pràctiques de contractació laboral, en paritat de gènere i en augment del català i de l'aranès.

Una taxa, la d'audiovisual, anul·lada pel Tribunal Constitucional.

I suposem que aviat ens obligaran a retornar els diners recaptats, 33 milions d’euros, a les grans operadores. Nosaltres ja estem elaborant la mateixa taxa amb més argumentari si és que és possible per tornar a tenir una legislació que ens la reconegui, perquè ha sigut un desastre: dels dotze membres del TC, cinc van fer un vot personal contrari dient que ja no s’havia ni d’haver admès. Estem en un moment en què s’estan polititzant les coses fins a un extrem increïble. Per exemple, que la fundació que organitza el Festival de Cinema de Sitges a cada factura hagi de demostrar que no està pagant urnes és una cosa que ni Kafka s’hauria imaginat. Estem en un extrem de pèrdua del sentit comú. I això perjudica l’economia molt més del que potser la gent es pensa, perquè està fent mal a molts sectors.

S'ha explicat prou bé, el paper de les operadores en l'anul·lació de la taxa audiovisual?

Aquestes empreses són les mateixes que ara veten l'accés a pàgines web, mira-t'ho com vulguis. És igual qui recorregués la taxa, el que compta és que s'ha recorregut. En contrapartida, cap ciutadà de Catalunya s'havia queixat d'aquesta taxa. Per tant, era una taxa socialment acceptada. Llavors, per què s'hi ha d'anar en contra? És igual qui hagi interposat el recurs. Sabem com funcionen les estratègies. És inaudit, això.

Qui creu que hi ha darrere de la interposició del recurs al TC?

Bé, és el mateix govern espanyol qui presenta el recurs. Si s’ho han parlat entre el govern espanyol i les operadores, no ho sé, i no faré hipòtesis. És tan obvi el que es busca, no només amb aquesta taxa... A instàncies del govern espanyol, el TC ho ha anat minvant tot. Temes a favor de l’habitatge, de la pobresa energètica, de drets socials i de la cultura. Són evidents les ganes del govern espanyol de buscar l’ofec econòmic que no permeti el millor desenvolupament de la societat catalana.

Va arribar a la Conselleria amb unes quantes patates calentes a l'agenda, com ara el cas Sixena. S'hauria d'haver negociat d'una altra manera?

No ho sé. Parlar mirant enrere seria fàcil. Hem de pensar que el Museu de Lleida ja és el museu de Sixena; és impossible que els habitants de Sixena puguin tenir un millor museu més a prop per anar a visitar les seves obres, de la mateixa manera que molts habitants de Sixena i els entorns utilitzen l'hospital Arnau de Vilanova o el comerç i els mercats de Lleida. Si és que no hi ha cap frontera. Aquí el problema és qui s'entesta a voler dibuixar ratlles al terra, perquè entre els habitants hi ha, des de fa molt de temps, una cordialitat total. Per tant, és un tema molt mal engiponat i que evidentment algú haurà de resoldre algun dia. M'agradaria pensar que algun dia algú tancarà aquesta carpeta i l'arxivarà al prestatge dels indesitjables.

Amb una Catalunya independent, aquest flux de gent de l'Aragó cap als serveis catalans no desapareixeria?

No. En absolut. Si algun dia Catalunya és independent, què buscarà? La màxima bona relació amb el veïnat, com ara. Seguiran les mateixes bones relacions o fins i tot diria que milloraran. En cap moment es pot imaginar ningú que la independència vulgui dir ratlles vermelles al terra per pagar aranzels. Almenys en el meu imaginari i en el del Govern et puc assegurar que no és així.

Una altra patata calenta és l'ús del Pavelló Victòria Eugènia de Montjuïc. El Pla de Museus preveu que serà una cosa, i l'Ajuntament de Barcelona, una altra.

El patronat del MNAC, on som tots, va acordar crear una comissió tècnica de treball. La proposta que va fer l'Ajuntament el 31 de juliol és per a uns anys imminents, de curt recorregut. La que hem aprovat en el Pla de Museus és a vuit anys vista i de futur. Si en aquest entremig una mà de xapa i pintura al pavelló serveix perquè s'hi pugui posar una exposició d'aquestes que diuen que són tan cares i internacionals i mogudes per empresaris que la sustenten, doncs fantàstic que vagin en aquest pavelló o que vagin on vagin. En el futur, a mi em sembla que l'aigua tornarà al seu nivell, i ens hem d'imaginar aquest Museu Nacional d'Art de Catalunya amb un pavelló que sigui l’ampliació del museu, tant per a sales de reserva com per poder explicar tot el relat del segle XIX fins al 1970, que li falta al MNAC.

L'Arts Santa Mònica segueix sense trobar un encaix. Ara el Pla de Museus hi col·locarà un centre d'arquitectura que no se sap ben bé què serà i com es gestionarà.

Abans de començar a parlar d'arquitectura o d'arts visuals m'agradaria explicar que fins ara el Santa Mònica ha sigut un òrgan propi del departament de Cultura que, gestionat des del Departament, fa cultura. I recorda que hem començat la conversa dient que a nosaltres no ens pertoca fer les arts visuals o manar qui exposa o a qui se li encarrega un projecte, sinó facilitar que es faci. Per tant, no deixem d'aportar els mateixos recursos a les arts visuals, sinó que els redistribuïm de manera diferent. No deixem desatesa una part. El que fem és deixar de ser nosaltres els organitzadors d'algun àmbit de la cultura. Pel que fa a l'arquitectura, en el sector ja fa anys que se'n parla i que s’hi treballa, i s'ha arribat a la conclusió entre tots que no cal un museu, perquè un museu vol dir una col·lecció. Per tant, no es vol anar a fer una col·lecció de peces d'arquitectura sinó un equipament, un centre, diguem-li com vulguem, que serveixi tant per a exposicions temporals com per generar activitats de tota mena a l'entorn de la difusió de l'arquitectura. No ens l'hem d'imaginar com una exposició estable que durant mesos i mesos tingui el mateix exposat, sinó com un espai molt dinàmic, amb totes les noves tecnologies que convingui i generador de tota aquesta activitat. Ens cal aquest centre, però no el farem nosaltres, com ha passat fins ara amb les arts visuals. Aquest centre l'ha de gestionar el sector. Qui ho gestionarà del sector és el que hem de decidir. Tenim 6, 7, 8 mesos. El més important, més enllà del tema en si, és que deixem de ser nosaltres els que fem una activitat i som nosaltres els que hem de facilitar que altres facin una activitat.

Això és més de l’estil de Santi Vila que de Ferran Mascarell.

No sabria què dir-te. ¿Ho dius perquè és un discurs més liberal? Jo me’n sento una mica, de liberal, també. Però l’any 2011, quan vam tenir la retallada pressupostària, la primera instrucció que va donar el Ferran Mascarell va ser: deixem de fer tot el màxim nostre propi perquè els que fan fora rebin la mínima patacada. Aquesta premissa no vam deixar de tenir-la al davant com el primer manament durant els cinc anys.

Se sent una mica liberal. ¿Per això va afiliar-se al PDECat i no a ERC?

Sí, potser sí. Vaig afiliar-m’hi l’octubre de l’any passat, i em sento molt a gust amb aquest principi del Partit Demòcrata de pensar que la meritocràcia és un dels valors que cal tenir en compte. Tots tendim a l’excel·lència i tots hem de procurar ajudar i facilitar l’equilibri territorial i que cada vegada les coses les faci millor la gent que sap fer-les. Fa un any em va semblar que m'havia de posicionar de seguida. Si no em posicionava ara amb 57 anys, als 65 potser ja no em tocaria criticar el que no havien fet bé altres, per dir-ho així. I em va semblar que era un projecte engrescador, sense llast, i en què, per tant, com a nouvingut se m'acollia molt bé. Si em diuen que al cap d’onze mesos em farien conseller de Cultura, no sé si m'hi hauria afiliat, perquè això ha sigut un tsunami.

Quant de temps creu que seguirà com a conseller?

M'agradaria poder acompanyar el president fins que ell digui que no vol continuar. Si d'aquí sis o vuit mesos hi ha un procés constituent i el president decideix no continuar i sotmetre-ho a la decisió de Catalunya, jo em sentiré honoradíssim d'haver viscut aquests mesos que hauran semblat anys.

Quant fa que no té una conversa amb Jaume Collboni?

Una conversa breu... el dia 11 de setembre a les 9 del matí a prop de l'estàtua de Rafael Casanova. És l'última que vam tenir.