Lluís A. Segura: “La separació d'L.A. no és definitiva, és una aturada en el camí”

PalmaFa unes setmanes anunciava l’aturada de la seva banda, mitjançant un comunicat a les xarxes socials, després de més de deu anys damunt els escenaris de mig món, de ser caps de cartell dels principals festivals de l’Estat espanyol i d’haver publicat alguns dels discs més exitosos de l’indie rock del moment. La banda més internacional de les Illes Balears de la darrera dècada no diu un adeu definitiu.

La primera pregunta és evident, per què?

És molt fàcil i no té cap misteri, ni hi ha mal rotllos ni discussions. Hem fet una feina de deu anys collonuda, ho hem passat molt bé, el grup a poc a poc ha anat creixent, però el problema és que ha arribat un moment que no trobes la mel. Quan és tot tan fàcil, hi ha poc risc i jo, la mel, la trec quan hi ha risc, quan et poses nerviós. I he deixat de posar-me nerviós.

Havíeu arribat a una rutina?

Els altres ja saben que quan acaba la gira, en Lluís es ficarà a l’estudi, ens durà un disc, fliparem, sortirem a tocar i la gent dirà ‘oh, què guai!’ I tot això per a una persona que és inquieta de naixement, és nociu, i m’ha fet prendre una decisió que no sé si és la correcta. Em feia ganes aturar, provar altres coses i trobar a faltar una altra vegada L.A. He de prendre un temps per tornar a agafar un poc les regnes de la meva creativitat.

Entenc que la proposta d’aturar surt de vós, com ho plantejau als altres membres de la banda?

Tots havien vist que tal vegada era el moment de provar un canvi. Jo pocs canvis puc fer dins el que feia musicalment. Puc provar electrònica, puc fer un grup de jazz o fer L.A. simfònic, però vull arriscar de veres. I com arrisc ben fort? Aturant L.A.

Aturau quan éreu al cim de la vostra carrera.

Hi ha tants de grups que aturen, que fan altres coses i que després tornen… El dia següent al comunicat el titular era “L.A. es dissol”. No, no ens dissolem, és una aturada. Que té el seu risc, tots podem fer altres coses, no només jo. N’Àngel està amb els Vancouvers una altra vegada, en Pep vol treure un disc amb el seu grup anterior, en Dimas fa música per aDisney. Tots tenim coses, i si algú de nosaltres se’n va i deixa d’existir per a L.A., és un risc elevat. Tenim un cançoner bastant gran i hauria de ser una cosa molt greu perquè d’aquí a un temps no tornem a fer alguna cosa.

Us han quedat coses per fer?

Moltes! Hi ha per fer una capsa de deu CD entre cares b, descarts de discos, etc. Tancam una carpeta, però aquesta carpeta és plena de contractes i coses que s’han de fer encara. Hi ha feina per fer, ara mateix és el moment per fer altres coses. I el meu cervell i el meu cor així m’ho demanen. Des de l’aturada oficial, el meu cervell funciona d’una altra manera i és el que en part volia.

Continuareu tocant en acústic les cançons d’L.A.?

No. Vull donar un temps a tot. I a partir d’ara, vull fer altres coses.

Quins plans teniu ara?

Tenc mil coses al cap. M’he muntat un estudi de gravació, tenc altres projectes, vull tornar a tocar la bateria. Són coses que crec que he de fer. Crec que és un poc la crisi dels quaranta, que els vaig fer l’agost i ja faig canvis. Aparcar la meva banda, el meu grup de sempre, la meva identitat és un canvi brutal i més amb una família nombrosa. Vull continuar fent música, no em vull dedicar a una altra cosa, però hi ha tantes coses que vull fer dins la música que crec que era el moment de dir anem a veure què passa.

Ens podeu contar algun d’aquests projectes?

Sí i no. Estic provant. El principal i que més il·lusió em feia era muntar l’estudi i m’he fet un estudi que te cagues davall ca meva. Fins ara per fer feina me n’anava un mes a fora, a Los Angeles, i ara ho tenc a ca meva. I estic flipant perquè el fet d’aturar L.A. i que el meu cervell digui d’acord, ara això està aturat, m’ha fet que surtin coses que no havien sortit fins ara i ho veig tot d’un altre color, i això és bo. Estic content.

Us plantejau produir altres grups a l’estudi que heu fet?

Sí. Vaig tenir un punt important de canvi de prisma quan vaig fer feina amb Richard Swift. El vaig conèixer produint un disc nostre i vaig acabar passant molt de temps amb ell. Al seu estudi ell pintava, gravava, fumava, xerrava, era un espai per no deixar de crear. Va morir fa poc i vaig sentir que ho havia de fer. Amb la seva visió i el que vaig viure i vaig aprendre d’ell.

Heu comentat que us agradaria tornar a tocar la bateria.

Em fa moltes ganes, és com el meu raconet. Ara puc tocar la bateria tranquil, no tenc a ningú, puc fer el que vulgui. Ho enyorava molt.

Quins estils voleu fer?

M’agradaria tornar amb The Nash, la veritat, perquè hi ha un producte creat. També tenc un altre projecte aturat amb en John Tirado, perquè ell és a Los Angeles i jo aquí, no el podem acabar d’arrancar però és una puta virgueria, una palla mental que es va crear el tio, ho vàrem fer tots dos, i és una cosa molt guai. Idesprés el que surti. El que vull és tocar, conèixer gent, improvisar… És un moment de canvis.

Heu començat la gira de comiat, quines sensacions teniu?

És una gira agredolça. Des del comunicat només he fet un concert i fou un acústic a la Sala Sol, a Madrid, i vaig tenir gent plorant a primera fila durant tota l’actuació. Un drama.

I el final de gira serà a Palma.

Serà molt intens. Jo faria una setmana de concerts a Palma als llocs on vàrem començar. Seria guai.