La lluita per la història a Ucraïna

BarcelonaCoronant un turó que s’alça sobre la riba del Dniéper, a Kíiv (que no Kíev), hi ha una estàtua d’acer inoxidable de 62 metres d’alçada que representa la mare pàtria. És la part més vistosa del complex memorial que allotja el Museu Nacional de la Història d'Ucraïna a la Gran Guerra Patriòtica, que no tothom sap que és com les nacions eslaves anomenen la Segona Guerra Mundial. Menteixo: després de la revolució del 2014 que coneixem com a Euromaidan, el Parlament ucraïnès va promulgar un seguit de lleis amb l’objectiu de desrussificar i descomunitzar Ucraïna que, entre altres coses, prohibien el terme “Gran Guerra Patriòtica”, de manera que fa set anys que el recinte es diu Museu Nacional de la Història d’Ucraïna a la Segona Guerra Mundial. No obstant això, com bé saben els veïns de Tortosa, els monuments grossos a la vora dels rius tendeixen a resistir les lleis de memòria democràtica: l’escut de tretze metres d’alt i vuit d’ample que aguanta a la mà esquerra la figura colossal encara està blasonat amb el martell i la falç.

La imatge de l’estàtua es trobava en una de les fitxes amb què Xosé Manoel Núñez Seixas, catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la, amorosia la seva xerrada De Stalingrad a Ucraïna. Memòries d’una Guerra d’Extermini 1945-2023, organitzada a Barcelona pel CaixaForum Macaya en col·laboració amb la Maleta de Portbou i l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. Josep Ramoneda, el one-man-think-tank de Catalunya, presentava l’acte i estava content perquè la sala vessava per tots costats, corroborant que “Ucraïna interessa, i Núñez Seixas també interessa”. Les més de cent cinquanta persones pendents d’una hora i mitja de classe magistral em van fer pensar en la teoria de Michel Houellebecq segons la qual els boomers serien l’última generació il·lusionada d’Occident perquè la Segona Guerra Mundial va ser l’últim conflicte bèl·lic que no es va viure com un combat cínic d’interessos, sinó com una lluita entre el bé i el mal amb final feliç.

Les investigacions de Núñez Seixas, que acaba de publicar Volver a Stalingrado. El frente del este en la memoria europea, 1945-2021 (Galaxia Gutenberg), demostren que, quan esclata el conflicte contra Alemanya, “Stalin s'adona que si la població ha de resistir, serà en nom de la pàtria i no en el del socialisme”. Aquesta aposta existencial es tradueix durant la guerra en què les proclames invoquen Alexander Nevski o La Rus de Kíev (que no Kíiv), en comptes de les col·lectivitzacions o els plans quinquennals. Amb la victòria soviètica es confegeixen memorials que incideixen en el paper de Stalin a la guerra fins a extrems que l’historiador gallec qualifica de “caricaturescos”. Però aviat la cosa es gira, i el mateix Stalin tira aigua al vi “per evitar que els soldats o la població no se sentin apoderats”. El nou de maig, el Dia de la Victòria, va acabar convertit en un trist festiu laborable.

Els tancs i la identitat

Irònicament per a algú que detesta la memòria de l'URSS, Putin va fer un Stalin per envair Ucraïna, i no parlava de política ni d’economia, sinó d’història i de pàtria. Segons Núñez Seixas, la principal font de legitimació de la guerra per a Putin ha estat “establir una continuïtat simbòlica amb la Gran Guerra Patriòtica”: Ucraïna està governada per nazis, i els eslaus tornaran a unir-se per alliberar Europa del nazisme. El que no esperava Putin és que el sentiment patriòtic dels ucraïnesos es degués a una Ucraïna independent o, dit d’una altra manera, si les pàtries guanyen guerres, qui defineix els límits de cada pàtria té molt de guanyat. El millor exemple d’aquesta confusió es pot veure a la ciutat de Khàrkiv: amb un 99% de població russòfona i, segons el testimoni d’un Seixas que ha recorregut el país de cap a cap, “un veritable parc temàtic de la Gran Guerra Patriòtica”, quan va veure arribar els tancs de Moscou, la ciutat va resistir. Va dir Seixas que “el gran error de Putin ha estat confondre la russofonia amb russofília”, i que “els tancs russos han fet més per la identitat ucraïnesa que trenta anys de polítiques de nation building”. Jo em jugaria un pèsol que l’estàtua de la mare pàtria de Kíiv aviat no lluirà ni falç ni martell.