"La lluita de Neus Català per la memòria és l'essència de la pel·lícula"

BarcelonaNeus Català (1915-2019) sempre va plantar cara i ho va fer amb el cap ben alt. Va enfrontar-se als nazis, va lluitar a la Resistència francesa, va sobreviure a l'horror de Ravensbrück i no va voler girar full. Aquesta lluita per la memòria, per no oblidar les seves companyes del camp nazi, la va mantenir fins al final i és el que reflecteix molt bé la pel·lícula Un cel de plom, que s'estrena aquest divendres i que s'inspira en el llibre homònim de Carme Martí. El film està dirigit per Miquel Romans, amb guió de Lydia Zimmermann, i protagonitzat per Nausicaa Bonnín.

"Hi ha una escena del llibre que per a mi té una força simbòlica brutal –explica Romans–. Quan tothom vol oblidar, la Neus decideix guardar l'uniforme, i quan fa 30 anys es fa una fotografia amb ell". El fet de no cremar la camisa i els pantalons de ratlles blaves simbolitza aquesta eterna batalla contra l'oblit. "Aquesta lluita per la memòria és l'essència de la pel·lícula", afegeix Romans. Actualment, la reivindicació de la memòria és molt present, però no ho era quan Català va sortir de Ravensbrück, el 1945. Aleshores pràcticament ningú no volia parlar-ne ni sentir-ne a dir res. La tensió entre la voluntat de Català de no deixar enrere el camp i un entorn que preferiria girar full és present al film.

La pèrdua del marit

A Català i el seu marit, Albert Roger, els van detenir l'11 de novembre del 1943. A ella la van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer del 1944. Explicava que la intenció dels nazis era que deixessin de ser persones; no era només qüestió de sobreviure, sinó també de no perdre la humanitat. El març del 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg, on els alemanys feien servir els presoners com a esclaus en una fàbrica de bales.

La pel·lícula se centra en el temps que va estar a Holleischen, on Català i les seves companyes van fer tot el possible per sabotejar la producció, i en els mesos després de l'alliberament, quan Català va tornar amb la seva família i va esperar en va el retorn del seu marit. "Hem tingut molt present el tema de gènere. La Neus era molt avançada al seu temps, per com es va involucrar en la lluita contra els nazis, en la política... Aquest caràcter fort i emprenedor feia que a vegades no caigués bé a certa gent", explica Romans.

Ni Romans ni Bonnín van arribar a conèixer Català, però s'han documentat molt. Han tingut l'ajuda de Carme Martí i dels fills de Català: Margarita Català i Lluís Català. "He intentat empatitzar, imaginar-me els conflictes que devia tenir i reaccionar com ho hauria fet ella", diu Bonnín. "Era una dona d'una gran fortalesa, amb molt de caràcter i això potser li va generar alguns detractors, no només per aquest caràcter, sinó perquè era dona. Si hagués estat un home, no estaríem parlant d'això", afegeix l'actriu.

Les conviccions polítiques

Aquesta determinació de Català amara tot el film. Va assumir la càrrega de recordar moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones. Tampoc va oblidar mai el compromís polític. En un homenatge que se li va fer el 2006, va demostrar que no havia perdut gens ni mica l'esperit guerrer: es va acomiadar amb un "Visca la República!", i va recordar que s'ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia. "La majoria d'éssers humans hauríem intentat oblidar tot aquell horror, però ella el va mantenir a la retina. Una de les coses que també he intentat interioritzar és la seva consciència social i política, que ella explicava que l'havia ajudat a sobreviure", detalla Bonnín.

Català tenia força sentit de l'humor i, malgrat les circumstàncies, li agradava fer riure les companyes. "Hem volgut introduir les bromes, alguna cançó, una abraçada... aquestes petites coses que podien tenir i que també les ajudaven a sobreviure", especifica Bonnín. La maternitat, el fet que algunes de les presoneres dels nazis eren mares que desconeixien quin havia estat el destí dels seus fills, i el dilema que suposava haver arriscat tant sent mare, és un dels altres temes que no s'obvien al film. En canvi, Un cel de plom passa per sobre d'un dels temes més delicats i complicats de parlar: els abusos als camps nazis. "És un tema força silenciat. A totes elles les punxaven perquè no tinguessin la regla amb l'excusa que així serien més productives, però aquí s'obre tota una escletxa que no ha estat explorada", afirma Bonnín.