El film que meravella el món i que l'Índia no vol enviar als Oscars

BarcelonaSi ja és excepcional que una pel·lícula índia s’estreni a casa nostra, encara ho és més que sigui una de les revelacions del cinema d’autor recent. La llum que imaginem, un drama intimista sobre l’amistat entre tres infermeres que ja és a sales, va guanyar el Gran Premi del Jurat del darrer Festival de Canes, on era la primera pel·lícula índia que hi competia des del 1994, està nominada a millor pel·lícula internacional i millor direcció dels Globus d’Or i lidera les llistes de millors pel·lícules de l’any de la prestigiosa revista Sight & Sound, del diari New York Times i del mateix Barack Obama. I tot i que no hi ha setmana en què no guanyi un premi (els Gotham Awards a millor pel·lícula i direcció, el de millor pel·lícula dels crítics de Nova York, Florida, Filadèlfia, Toronto, Phoenix…), la Federació Índia de Cinema no l'ha elegit com a representant del país als Oscars i ha optat pel melodrama Laapataa ladies, que va passar sense pena ni glòria pel darrer Festival de Toronto. Davant la sorpresa generalitzada, el president de la Federació Índia, Ravi Kottarakara, va explicar que el comitè encarregat de fer la tria (íntegrament masculí) va considerar que La llum que imaginem no semblava “una pel·lícula índia sinó una pel·lícula europea que transcorre a l’Índia”.

La directora de la pel·lícula, Payal Kapadia, en plena gira promocional, va reaccionar amb elegància elogiant Laapataa ladies com “una gran pel·lícula” i declarant-se admiradora del director, Kiran Rao, nom establert del cinema indi actual. Kapadia, en canvi, és gairebé una debutant: La llum que imaginem és el seu primer llarg de ficció, i abans només havia dirigit tres curts i el premiat documental sobre revoltes estudiantils Una nit sense saber res, ambientat al Film & Television Institute of India en què havia estudiat la mateixa Kapadia, que el 2015 va ser arrestada juntament amb una trentena d’estudiants per protestar contra la designació d’un director del centre sense experiència en el cinema i molt pròxim al primer ministre. Amb el cas encara pendent de judici, no seria d’estrany que l’activisme polític de Kapadia hagués influït en la decisió de no enviar la seva pel·lícula als Oscars.

Independència no és emancipació

La llum que imaginem segueix la vida de tres infermeres d'un hospital de Bombai que es donen suport les unes a les altres en una societat plena d’obstacles per a les dones que, com elles, no viuen en parella. En el cas de la Prabha no és per elecció pròpia, ja que el seu marit va marxar a Alemanya a treballar, però fa tant de temps que no parlen que l’ha esborrat de la seva vida; l’Anu, amb qui comparteix pis, es veu en secret amb un noi musulmà; i Parvaty, vídua recent, perd casa seva per culpa de la gentrificació. “Em resulta molt frustrant que el feminisme equipari la independència financera a l’emancipació de la dona –explicava Kapadia durant el Festival de Sant Sebastià–. Això no passa en països com el meu, on pots independitzar-te dels teus pares i viure sola i seguir atrapada per les cordes invisibles de la família i la societat”.

La pel·lícula explora amb una càmera atenta a les mirades i els silencis els espais d'intimitat que construeixen aquestes dones, sobretot l’Anu i la Prabha, les dues provinents del sud del país, però separades per barreres socials, generacionals i vitals que les aboquen al conflicte. Kapadia també se submergeix en la bellesa caòtica de Bombai, sobretot en el segment inicial, gairebé una simfonia cinematogràfica de la ciutat que podria funcionar com a curt documental independent. “M’agrada el cinema que barreja la ficció i la no-ficció”, diu Kapadia. “De fet, vaig treballar al mateix temps en aquesta pel·lícula i en el meu documental anterior; va ser un procés bonic”.

En el moment de l’entrevista encara no s’havia anunciat la representant índia als Oscars, però la directora ja manifestava certa consciència de la seva falta d’encaix en el cinema indi. “A l’Índia cada estat té la seva indústria, amb una llengua i un cinema propis i uns premis locals, així que el premi a Canes no ha tingut gaire impacte. Al final, som una pel·lícula independent, però hem aconseguit un distribuïdor i serà el primer cop que la gent podrà comprar una entrada per veure una pel·lícula meva”. Kapadia relativitza les dificultats que les dones tenen per dirigir cinema a l’Índia: “El problema no es limita a ser home o dona, perquè a l’Índia tenim moltes identitats. Jo, per exemple, soc d’una casta privilegiada, i sempre ho tindré més fàcil per dirigir que un home d’una casta inferior i marginalitzada. Dit això, qualsevol sector és difícil per a les dones a l’Índia, sobretot si has de treballar fins tard o si vols ser tractada igual que els homes”.

[Consulta les projeccions en català de La llum que imaginem en aquest enllaç]