Una petita joia sota el cirerer florit d'Àlex Rigola

Àlex Rigola continua amb la seva peculiar, interessant i arriscada aventura al nou teatre Heartbreak Hotel a la recerca de l’essència del teatre. D’un teatre adreçat a “conèixer millor l’ésser humà, desig directament lligat al coneixement de nosaltres mateixos”, tal com declaren al text fundacional. I ves per on que, després d’encarar obres mestres de Pasolini, Txékhov, Ibsen o Bernhard cenyides al ressò de la paraula i despullades de qualsevol altre element escènic, ha anat a parar al rovell de l’ou de la narració escènica: el conte.

Lluna plena és un preciós relat de l’escriptora japonesa radicada a Montreal Aki Shimazaki (Gifu,1954), que escriu en francès des que va emigrar al Canadà el 1981 i de qui l’editorial Nórdica ha publicat en català Azami, Fuki-no-tô, la granja d'Atsuko i Suisen: el gat d'en Gôron. I Empúries, Suruzan i aquesta Lluna plena, una novel·la curta traduïda per Mercè Ubach que, convertida en peça teatral amb dramatúrgia i direcció d’Àlex Rigola, farà una llarga temporada al teatre dels cors trencats.

Amb un repartiment encapçalat per Andreu Benito, recent guanyador del premi de la Crítica a la millor interpretació per L’home de teatre, justament estrenat en el mateix teatre, Lluna plena té tots els ingredients per seduir un públic molt ampli tant pel que ens explica com per com ens ho expliquen. Sota l’ombra d’un majestuós cirerer florit, Andreu Benito, Miranda Gas, Pep Munné i Luisa Castell expliquen la història d’un matrimoni japonès, el de Tetsuo i Fujiko Nire. Un matrimoni gran en una residència d’avis. La dona pateix d’Alzheimer i un bon dia es desperta i no reconeix el marit, que dorm al llit del costat. Del present al passat, del record a l’engany, la faula parla de l’amor, del desamor, de la fidelitat, de la paternitat, de la mort, de la decadència, de la música i sobretot de les cigales. I és que aquest insecte que trenca els silencis de les nits d’estiu té una vida peculiar. Una història senzilla explicada a cau d’orella que em recordava les propostes d’Arnau Vilardebó als festivals de l’oralitat i a la ja extinta Quàntica, i amb un immens Benito que fa bo el premi abans citat. Aquesta Lluna plena és com una perla. Una petita joia per admirar.