L’Obaba de Calixto Bieito, un país sense forjar
Crítica de la versió teatral del llibre 'Obabakoak', de Bernardo Atxaga
‘Obabakoak’
Teatre Lliure. 25 d’octubre
Bernardo Atxaga és el novel·lista basc de més renom internacional i en gran part gràcies a l’èxit d’'Obabakoak' (1988), un conjunt de relats del qual Montxo Armendáriz va fer una calidoscòpica i íntima versió cinematogràfica cenyint-se bàsicament a tres de les històries per filar un argument.
La versió escènica de Calixto Bieito defuig, com bona part del nou teatre, el sosteniment argumental per abocar sobre l’escenari una selecció de les històries en una mena d’espai mental en què les projeccions i la música serveixin de coixí o acompanyament. Bieito intenta sense gaire èxit traslladar el misteri, la sorpresa, la màgia i els sentiments d’un grup de personatges especials que habiten en aquest poble imaginari on les tortugues i les oques parlen.
Bieito mira Obaba amb els ulls de les pors infantils i les decepcions adultes amb moments força intensos, però en un conjunt en què falla l’argamassa. Gran part de la funció esdevé lineal i erràtica, malgrat l’entrega dels intèrprets, als quals, tot sigui dit, tampoc podíem seguir gaire bé irònicament ocupats a llegir la traducció del basc. Només en el tram final la paraula agafa cos i la funció ens atrapa fins a arribar a l’última història –amb un gran Joseba Apaolaza–, la del nen a qui un llangardaix li ha menjat el cervell.
Bieito va fer-se un nom amb les seves versions de grans clàssics del teatre, però en els últims anys ha combinat les posades en escena de Txékhov ('L’hort dels cirerers') i Tennessee Williams ('Camino real') amb la recerca d’una veu més personal a 'Forests' (sobre els boscos de Shakespeare) o l’oratori sobre el patiment humà de 'Voices'. 'Obabakoak' segueix en aquesta línia però no resol la dificultat d’un precedent literari contundent i a la seva manera homogeni que demanava una experiència emocional més completa.
