Localitzen a Granada la cistelleria més antiga del sud d'Europa

BarcelonaUn equip de científics, liderat per investigadors de la Universitat d'Alcalá (UAH) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha estudiat i datat un conjunt de cistelleria elaborada per societats de caçadors-recol·lectors del mesolític al sud d'Europa. Els investigadors han examinat la matèria primera i la tecnologia i han fet datacions de carboni catorze, que situen el conjunt entre l'holocè primerenc i el mitjà, fa entre 9.500 i 6.200 anys. Es tractaria, per tant, de la cistelleria més antiga documentada fins ara al sud d'Europa. El material analitzat, 76 objectes de fusta, canya i espart, fa més d’un segle que es va extraure de la Cueva de los Murciélagos, però fins ara no s’havia pogut datar. Entre els materials del conjunt hi ha cistells i espardenyes d'espart no gaire diferents dels models que avui dia es poden veure a les platges d'arreu del món. El treball s'ha publicat a la revista Science Advances.

"Les noves datacions dels cistells d'espart de la Cueva de los Murciélagos d’Albuñol ens obren una finestra d'oportunitats per entendre les últimes societats de caçadors-recol·lectors de principis de l'holocè. La qualitat i complexitat tecnològica de la cistelleria fa que ens qüestionem les pressuposicions simplistes que tenim sobre les comunitats humanes anteriors a l'arribada de l'agricultura al sud d'Europa. Aquest treball i el projecte que s'està duent a terme situa la Cueva de los Murciélagos com un jaciment únic a Europa per estudiar els materials orgànics de les poblacions de la prehistòria", assegura Francisco Martínez Sevilla, investigador de l'Àrea de Prehistòria de la Universitat d'Alcalá.

L'espoli del segle XIX

La Cueva de los Murciélagos és una cova de difícil accés, situada a la dreta del barranc de les Angosturas, al terme municipal d’Albuñol, a uns set quilòmetres de la costa. Té una llarga història: la va descobrir el 1831 el propietari de les terres, Juan Martí, que sobretot va treure’n profit pels excrements que deixaven els ratpenats, que feia servir com a fertilitzant. Martí també va utilitzar la cova per guardar-hi els ramats. Més tard, el 1857, s’hi va trobar una veta de galena i la cova va ser explotada per treure'n el mineral. Va ser aleshores quan s’hi va descobrir una galeria amb restes humanes parcialment momificades i els objectes que ara s’estan analitzant. Sense cap mena de regulació ni control, tot el material va ser espoliat.

Tanmateix, poc menys de deu anys després, l’advocat i arqueòleg Manuel Góngora Martínez va visitar la cova i va recuperar tot el que va poder. Va entrevistar els veïns i va comprar-los desenes de restes arqueològiques que havien agafat de la cova. Tota la seva recerca la va publicar al llibre Antigüedades prehistóricas de Andalucía (1868), però no va poder demostrar mai que el que havia trobat era prehistòric. No va ser fins als anys 70 del segle XX, amb les tècniques de carboni 14, que permeten posar data a les restes prehistòriques, que es va acabar la controvèrsia. Góngora Martínez, que va morir sense saber que tenia raó, va donar tot el que havia recuperat de la Cueva de los Murciélagos al Museu Arqueològic de Madrid. 

Les sandàlies més antigues d'Europa

"Els objectes d'espart de la Cueva de los Murciélagos són el conjunt de materials de fibres vegetals més antic i més ben conservat del sud d'Europa fins ara conegut. La diversitat tecnològica i el tractament de la matèria primera documentat posa en evidència l'habilitat de les comunitats prehistòriques en aquesta mena d'artesanies, com a mínim, des de fa 9.500 anys, al mesolític. S'ha identificat un únic tipus de tècnica relacionada amb caçadors-recol·lectors, mentre que el ventall tipològic, tecnològic i de tractament de l'espart s'amplia durant el neolític, des de fa 7.200 fins a 6.200 anys abans del present", detalla María Herrero Otal, coautora del treball i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les espardenyes d'espart, que són de fa uns 6.200 anys (neolític), són una part molt important de l'inventari. "N'hi ha més de vint i són de dos tipus", assenyala Herrero. La mida mitjana és un 37,5. "Hi ha un model en què hi ha un feix central de fibres i després tot de trenes que embolcallen aquesta part central, i una feixa de fibres que anirien entre els dits del peu, com les sandàlies de dit actuals. A més, diferents cordes trenades sortirien dels costats i del taló per lligar-les al turmell", afegeix Herrero. L'espart que s'utilitza a les sandàlies està sempre triturat, i això podria estar relacionat amb la seva funció, perquè havien de ser flexibles i còmodes de portar. Es tracta d'un disseny que no difereix gaire de l'actual d'algunes sandàlies o espardenyes. En altres jaciments s'hi han trobat sandàlies prehistòriques, però amb altres materials, com el cuir. "Es tracta del calçat prehistòric més antic documentat fins ara a la península Ibèrica i a Europa", diu Herrero.