Locarno premia un film que qüestiona si es pot legislar el desig
La pel·lícula brasilera 'Regra 34', de Julia Murat, guanya el Lleopard d'Or en un palmarès molt llatinoamericà
LocarnoHi ha una versió pornogràfica de tot. Això dictamina la Regla 34, una hipòtesi sorgida en l'entorn digital que constata que "Si existeix, n'hi ha pornografia. Sense excepció". Regra 34 és també el tercer llargmetratge de la brasilera Julia Murat, una pel·lícula que explora les fronteres entre el desig i la norma, entre el plaer i el dolor, entre la llibertat i l'abús, que s'ha endut aquest dissabte el Lleopard d'Or en la 75a edició del Festival de Locarno.
La Simone (Sol Miranda), la protagonista de Regra 34, treballa com a cam-girl amb força èxit. Fins que abandona la feina a fi de centrar-se en els estudis per exercir d'advocada d'ofici. Mentre tira endavant la carrera, se sent atreta per les pràctiques d'autoasfíxia eròtica que coneix a través d'una amiga experta en BDSM. Així que reprèn el seu vessant de cam-girl per experimentar l'obtenció de plaer a través del dolor. Regra 34 combina així l'experiència desinhibida de la sexualitat de la Simone amb els molts sucosos debats que es generen en les seves classes i pràctiques de dret. La pel·lícula reïx tant en la seva representació d'una dona que trenca tabús com en l'apunt d'una sèrie de discussions teòriques al voltant de com la llei ha de combatre les diferents manifestacions de la desigualtat. A mesura que avança el film, la protagonista es compromet en la defensa de les víctimes de la violència masclista alhora que s'endinsa en pràctiques cada cop més al límit. I aquí el film obre l'interrogant: ¿nodrir la fantasia d'un home que s'excita veient una dona portant l'autoasfíxia a l'extrem no és alimentar un imaginari eròtic ancorat en la violència sobre les dones? Es pot legislar el desig?
Regra 34 no ha estat l'única pel·lícula de la Competició Internacional de Locarno que plantejava una aproximació heterodoxa a la sexualitat. La fascinant Piaffe, de la israeliana establerta a Berlín Ann Oren, difumina els límits entre sexualitat humana, animal i vegetal alhora que reivindica el paper del dispositiu cinematogràfic com a revelador eròtic. A De noche los gatos son pardos, el suís Valentin Merz du a terme un film sobre el rodatge d'una pel·lícula llibertina on s'exalta la idea de sentir-se perdut vitalment i sexualment parlant. A Nação valente, el portuguès Carlos Conceição revisa el llegat de violència colonial a Angola alhora que plasma l'homoerotisme latent en un grup de soldats que romanen tancats en un fortí en plena guerra de la independència del país africà. I la francesa Patricia Mazuy revisa el cinema de psicòpates a Bowling Saturne, que inclou l'escena més polèmica del festival, una violació brutal presentada de forma explícita i en temps real que es recrea, més que no pas qüestiona, en la naturalesa depredadora del protagonista.
Lluny de qualsevol estilització autoral
La principal diferència entre la pel·lícula brasilera i els títols esmentats rau en la filiació estètica. Les pel·lícules europees entronquen amb diverses tradicions i corrents contemporanis del cinema d'autor, beuen de clars de referents cinèfils i/o estan firmades per directors que provenen d'entorns de l'art contemporani. Regra 34, en canvi, s'allunya de qualsevol estilització autoral. Ans al contrari, la representació de la sexualitat i la reflexió teòrica es mostren des d'una estètica naturalista i desacomplexada que escau bé a la proposta. De fet, el palmarès d'aquesta 75a edició ha deixat fora la tendència autoral de filiació europea que caracteritza bona part de la programació de Locarno.
L'altra pel·lícula llatinoamericana a concurs, Tengo sueños eléctricos, de la directora de Costa Rica Valentina Maurel, ha acaparat de manera desproporcionada tres dels quatre premis restants, el de millor direcció i els destinats als intèrprets, per a la jove Daniela Marín Navarro i per a Reinaldo Amien Gutiérrez, en aquesta opera prima sobre una noia que descobreix progressivament la tendència violenta del seu pare quan els dos progenitors se separen. Al Palmarès només hi ha entrat un títol europeu, el film italià Gigi la legge, premi especial del jurat. En el seu tercer llargmetratge, Alessandro Comodin s'endinsa en un retrat en la vida quotidiana a l'estiu en un poble friülà a partir d'un personatge real ben curiós, el Giggi del títol, i des d'una perspectiva insòlita. Lluny de recórrer al típic naturalisme realista, el director arma una comèdia policial amarada d'encant, d'absurd i de la música en italià de Julio Iglesias.