Lohengrin i les tradicions

PalmaQue no es perdin les tradicions. Si alguna cosa ha caracteritzat les diferents nissagues wagnerianes, des de qui les va instaurar fins a la més actual i sense excepció, ha estat la seva atracció pels tol·les-tol·les, la seva inclinació per la provocació, com si no pogués ser d’altra manera. Per tant, no ens ha d’estranyar ni poc ni gens que Katharina Wagner, la besneta del compositor, hagi continuat amb la seva herència genètica com a estendard i hagi posat la seva empremta a la liceista i wagneriana producció del Lohengrin de què tothom parla i no és precisament de les seves virtuts musicals i vocals, que no són poques.

El problema és que quan començam a parlar del repartiment tornam a trobar un altre dels trets fundacionals. Havia d’estrenar la mítica Iréne Theorin com a Ortrud, però les diferències entre la besneta i la diva ho varen fer poc menys que impossible i que, per tant, amb tal de no haver de coincidir ni pels passadissos del Liceu es va decidir que l’estrenaria Miina-Liisa Värelä i que posteriorment la Theorin s’incorporaria a la segona funció. Dit això, val a dir que la substituta va fer una Ortrud impecable i no tan sols per agraïment, sinó també per reconeixement, es va endur la més calorosa ració d’aplaudiments de la vetlada pel que fa als cantants. I això que en aquest capítol la representació va rutllar a un nivell estratosfèric. Qui interpretava el que un temps fou pur Cavaller de les hosts del Sant Graal, Klaus Florian Vogt, va exhibir aquest cant fluid i poc ostentós, gens heroic, però que resulta ideal pel personatge en qüestió, convertit per Katharina Wagner amb un assassí ves a saber per què. Timbre elegant, projecció generosa i un domini del personatge, tot i els estrepitosos canvis argumentals, que el convertien en el que probablement es pot qualificar de l’intèrpret més idoni en els temps que corren. Rèplica igualment destra la que va oferir Elisabeth Teige en el paper d’Els von Brabant. Sedosa, melodramàtica i mesurada, sense estridències innecessàries, ans al contrari. Compliren Olafur Sigurdarson com a Telramund i Günther Groissböck com a Heinrich, el rei, i no tant Roman Trekel com a herald. Imponent i immens el cor, mentre que l’orquestra, amb l’acomiadament wagnerià de qui l’ha convertida en un referent, Josep Pons, no va estalviar ni un gram de les tones de bellesa que atresora la partitura.

L’aldarull, rere els entusiàstics aplaudiments als protagonistes, va venir propiciat quan va sortir a saludar la besneta, que havia convertit l’adalil de la benevolència, generós i honest per antonomàsia en un pervers assassí en sèrie, foll i sense escrúpols i que la Wagner, a més, suïcida no sense abans haver-li fet fer paté del cigne. El tan simbòlic cigne que, en aquest cas, és clar, és negre. I el germà? El germà Brabant, mort i prou. Incongruències? Pot ser, tot i que no crec que l’argument original es pugui descriure com a un decàleg de coherències.

P.S. No oblidin aquest nom, Ana Cuéllar, jove, mallorquina, assistent de la direcció i ja amb un currículum per tot arreu d’Europa i amb els més grans directors artístics, més que envejable.