Crítica de teatre
Cultura 16/07/2024

El drama d’unes expresidiàries argentines amorosit per la música i el ball

'Los días afuera', de Lola Arias, un còctel escènic que rep l'aplaudiment unànime del públic del Teatre Lliure

2 min
Una imatge de 'Los días afuera'
  • Autoria i direcció: Lola Arias
  • Intèrpretació: Yoseli Marlene Arias, Ignacio Amador Rodriguez, Estefania del Luján Hardcastle, Noelia Luciana Pérez, Paulita Verónica Asturayme i Carla Romina Canteros

Els anys fora són com fustes d’un pont penjant que em porta a l’altra banda. Però què hi trobaré? Aquesta és la reflexió sobre el futur d’una de les expresidiàries de Los días afuera amb què es clou la nova creació de teatre documental de Lola Arias, segona part d’un projecte iniciat amb la pel·lícula Reas, que es va veure a l'última Berlinale i que reconstruïa el temps passat a la presó.

Són expresidiàries i també transsexuals. I això, esclar, és un doble obstacle per inserir-se laboralment a la societat. A Los días afuera parlen d’elles abans, durant i després de l’empresonament. Fills i filles de la pobresa i l'exclusió expliquen qui eren i qui són i s’enfronten als prejudicis de la societat. Una ficció sobre drames reals. El Nacho ha entrat i sortit de la presó diverses vegades. Va estudiar una mica de dret a la presó i veu la vida damunt d’un cotxe. És xofer. La Noèlia ho fa com a treballadora sexual (igual que abans), perquè algunes coses han canviat durant l’estada entre reixes, però d'altres no canvien mai. La Paula, peruana sense papers, ha tirat cap als treballs clandestins. Algunes van aconseguir feines al sector públic. Fins que va canviar el govern de torn.

Sis drames, recull de molts altres drames en una Argentina on avui dia, segons la Universitat Catòlica Argentina, el 54,6% de la població viu a la pobresa. Però les nostres protagonistes ho fan cantant, ballant i tocant cúmbies i rock'n'roll (amb el suport d’una excel·lent professional, Inés Copertino). La música embolcalla el drama fent-lo digerible i insufla vitalitat a les oblidades que desprenen tendresa quan parlen dels fills o dels gossos, que valoren la família com l’únic reducte de seguretat i que comparteixen la por quotidiana de la presó amb la d’ara quan se’ls acosta un policia. La por és com els tatuatges, hi és per sempre. A l’escenari són actrius, són músics, són ballarines, i la seva vida sembla haver canviat… temporalment, esclar. Ho saben. Però és quan dormen que poden somiar.

Pobresa, exclusió, resiliència, energia, simpatia en un còctel escènic que rep l’aplaudiment unànime d’un públic burgès en un teatre burgès d’una societat burgesa que recompensa l’esforç dels oblidats amb qui no voldria pas tenir gaires altres tractes. Una proposta coproduïda per una vintena d’escenaris europeus que planteja reflexions semblants a les dels freak shows dels anys vint del segle passat.

stats