La lluna projecta l’ombra protectora sobre els amants wagnerians

Barcelona'Tristan und Isolde'

Gran Teatre del Liceu. 28 de novembre

Wagner va emprar el terme Handlung, traduïble com a “acció”, per definir Tristan und Isolde, una obra en la qual, curiosament, l’acció exterior es redueix a la mínima expressió per concentrar-se en l’evolució espiritual de dos amants en el seu viatge cap al país on la llum del sol mai brilla, allà on Tristan convida Isolde a seguir-lo, un món nocturn on podran consumar el seu amor lluny de les fal·làcies del dia. El poderós simbolisme de la nit és un dels eixos de la producció d’Àlex Ollé, que desplega tota la força suggestiva del decorat d’Alfons Flores, reforçat per les llums d’Urs Schönebaum i els vídeos de Franc Aleu (el vestuari de Josep Abril, per contra, és d’una asèptica neutralitat).

A l’acte primer, el gir imperceptible de la plataforma que exerceix de vaixell, amb el rerefons d’onades contínues, té el contrapunt del descens gradual d’una gran esfera, la lluna que presideix l’amor dels protagonistes i que a l’acte segon serà el marc, en el seu interior còncau, de la seva climàtica trobada. Serà el moment en què les imatges d’Aleu es mostraran més evocadores, en especial les flames que envolten els dos amants en èxtasi. Un cop girada, el pes ominós de l’esfera dominarà el deliri de Tristan i la transfiguració d’Isolde, units definitivament sota la mirada de la lluna. És la càrrega visual del muntatge la que, al capdavall, domina per sobre d’una direcció d’actors sense sorpreses, amb algun detall d’innecessari prosaisme (Isolde desendollant els focus, unes escenes d’acció no gaire ben resoltes).

La partitura de Wagner demana del director d’orquestra pensar en paràgrafs llargs, en grans arcs que sostinguin tota l’arquitectura. La versió de Josep Pons va ser rica en moments de gran expressivitat, en escenes resoltes amb un detallisme del tot admirable (per exemple, el plany del rei Marke), i amb una resposta efectiva de l’orquestra. Un preludi esmorteït ja va donar pistes del que va faltar a aquesta lectura: l’argamassa que donés cohesió a l’edifici i que evités les discontinuïtats en el discurs.

Aclamada ja com a Isolde al Liceu durant l’última visita de Bayreuth, Iréne Theorin va tornar a imposar la seva veu opulenta en un explosiu acte primer; i si en el segon es va refugiar en excés en un cant confidencial que no acabava de traspassar la barrera, en el tercer va treure el fre fins a una transfiguració d’alta càrrega emocional. En canvi, l’acte primer de Stefan Vinke va ser preocupant, a causa d’un timbre poc grat i una afinació millorable. Per sort, aquest Tristan més còmode en les expansions heroiques es va anar centrant a mesura que avançava la representació, amb forces més que suficients (el tall en el duo de l’acte segon hi devia ajudar) per fer justícia a la terrorífica agonia del protagonista. La Brangäne de Sarah Connolly va lluir amb un fraseig meticulós i una encarnació compassiva, mentre que Albert Dohmen va ser un Marke d’accents punyents, i Greer Grimsley, un Kurwenal apropiadament emfàtic. L’impecable Melot de Francisco Vas, un desigual Jorge Rodríguez Norton com a Jove Mariner i Pastor i el complidor Timoner de Germán Olvera completaven l’equip d’aquesta notable representació.