Lorca ‘Amarg’

Fira B.- Amarg és filla de Cavalls sota l’arena, una peça breu nascuda al bressol del Teatre de Barra, que no es va conformar a ser petita i decidí tornar gran. Ha tornat gran, molt gran. Tan sols han canviat les actrius, que ara són, i seran, Núria Fiol, Ona Borràs i Marina Nicolau. El text l’ha engrandit, que no eixamplat ni estirat, Rafel Gallego i l’ha dirigida Josep Ramon Cerdà, ambdós responsables directes de l’embrió. Un embrió que volia més espai i ho duia escrit a l’ànima. N’hi havia prou amb la història inicial, però hi calia contextualització, més informació, sobre els orígens de la relació, també sobre els protagonistes d’aquest triangle condemnat, perquè ja sabem com va ser l’endemà que Lorca fos assassinat, però, i el dia abans? Aquesta és la història d’Amarg. Aquesta és la proposta de Rafel Gallego, imaginatiu, tendre, dur, poètic, com és el seu ADN, sempre fuetejant l’espectador perquè surti del teatre amb més preguntes que respostes i el cap a punt d’esclatar. Una història que segurament no és real, però tampoc impossible, ni tan sols improbable. Cerdà l’ha embolicada amb les músiques que varen obrir nous mons al poeta, la dels gitanos, tan agermanada amb el jazz, o la de Gershwin i tantes d’altres, que les tres actrius canten en directe, amb la música de Nailé Sosa. Cuinada amb subtilesa i salpebrada amb precisió, de manera que la converteix en un espectacle multidisciplinari en el qual, naturalment, tampoc manca la poesia. Moltes i diferents situacions, tantes com registres requereix la narració. Tot conflueix amb precisió, res no és gratuit, de per tot brolla passió, i talent, i ganes, les que hi posen les joves protagonistes. El públic, fidel, entusiasmat, segur que amb ganes de tornar-la a veure, per poder enxampar totes les claus, tots els matissos de la història, que ja és llegenda, com tot el que fa referència al protagonista, que no és poc.

Auditòrium. Qualsevol excusa és bona per rememorar la figura de Luis Remartínez, però en qualsevol cas mai és suficient per reconèixer els mèrits que li corresponen. Pablo Mielgo, l’actual director, va ser qui va fer més incidència en aquest fet i no s’ha aturat de repetir que la tasca del primer director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va ser una feina titànica i molt, molt difícil.

Així i tot, crec que es va desaprofitar l’aniversari, en el qual s’hauria pogut retre un homenatge de molta més prestància a Remartínez, un home que duia la bondat i la saviesa gravades al rostre, i quan parlava quedava clar que aquesta circumstància no era tan sols una sensació, i es convertia en evidència. Trenta anys d’ençà que es va professionalitzar la Simfònica, i d’aquell conreu ara en recollim els fruits.

En la mesura que va poder, Mielgo va intentar repetir el concert celebrat un altre 30 de setembre de fa trenta anys amb la mezzosoprano Teresa Berganza com a gran estrella del memorable esdeveniment. Per a l’ocasió, fou substituïda per María José Montiel, una habitual i sempre ben rebuda per a aquests indrets, que va iniciar la seva intervenció amb dues cançons d’Eduard Toldrà, Maig i Cançó de grumet, i completà la seva actuació amb Près des rempants de Seville i de Carmen; Mon coeur s’ouvre a ta voix, de Samson et Dalila. La rúbrica la va posar la Simfònica a les ordres del titular, amb la Simfonia núm. 3 op. 56 en la menor Escocesa, de Felix Mendelssohn-Bartholdy.

Abans del concert es va projectar un vídeo commemoratiu, de poc més de deu minuts, que recollia el testimoni d’alguns personatges que formen part de la història de l’orquestra, com Pere Estelrich, que va fer una petita presentació; Joan Company, Cristina Martínez i alguns músics, com Carlos Fortea o Smerald Spahiu. També Josep Miralles, Agustí Aguiló... P.S. Es va aconseguir que un immens grapat de polítics i expolítics, tots els que han estat consellers de Cultura, de tots els colors i tendències, anassin a escoltar un concert de la Simfònica. No és poc. Gairebé un miracle.

Principal. Amb Iphigenia en Vallecas s’ha obert la temporada al teatre Principal. Bona entrada. El públic es va posar dret per acomiadar l’actuació de María Hervás, que arribava amb el Premi Max al millor espectacle revelació i a la millor actriu protagonista, entre d’altres, per l’adaptació que ella mateixa havia fet de l’obra de Gary Owen, Iphigenia in Splott, un suburbi marginal del sud de Cardiff, que també arribava guardonada, ni més ni menys que amb el UK Theatre Award for Best New Play. Bona elecció per part d’Hervás, que també exerceix de productora. Una bona manera de mostrar el seu talent, que és el que es necessita, i en grans quantitats, per posar-se a la pell d’aquesta contemporània filla d’Agamèmnon i Clitemnestra, de qui ja havia cantat les excel·lències el tal Eurípides, amb una petita/gran diferència, una era filla de reis i l’altra, filla de la desgràcia i del destí, que sempre està escrit a les parets del lloc on vares néixer i créixer, sense cap possibilitat que una Artemisa et salvi del teu atzar geogràfic.

Iphigenia en Vallecas és una metamorfosi, una història crua i cruel, contada amb gràcia i dirigida per Antonio C. Guijosa amb molta subtilesa, la que requereix aquest camí de miratges i missatges, perquè arribin amb força. Per això es necessita una actriu com María Hervás, que es posa dins la pell d’una dona de barriada destinada a la infelicitat per contar-nos una part significativa de la seva vida, de manera que sembli real, autèntica. Un tour de force interpretatiu, un ventall de registres inabastable, amb la dificultat que representa mantenir l’equilibri entre l’humor i el dolor, entre la tragèdia i la comèdia. Llàstima dels darrers cinc minuts, aquesta explicació innecessària, aquest subratllat redundant, que fins i tot et fa plantejar si alguna de les situacions que proposa s’aguanta argumentalment.