Louis Garrel i la infidelitat civilitzada dels francesos

BarcelonaHi ha coses que només poden passar a França. A Un hombre fiel, la segona pel·lícula com a director de l’actor Louis Garrel, la Marianne (Laetitia Casta) anuncia un bon dia al seu nòvio, l’Abel (Garrel), que està embarassada. Però immediatament afegeix que el pare és un altre home, el millor amic de l’Abel i que fa mesos que s’entenen. De fet, ja han fixat la data del casament. Ell s’ho pren amb aparent estoïcisme, perquè així són els francesos, gent civilitzada. Però vuit anys després, quan l’amic mor i la Marianne queda víuda, l’Abel decideix passar a l’acció i tornar amb el seu vell amor. Al cap i a la fi, continuen sent bons amics. “Inconscientment, treballo per al ministeri de Turisme de França”, bromejava Louis Garrel durant l’últim Festival de Sant Sebastià. “A Toronto, on es va estrenar la pel·lícula, una dona va venir a veure’m després de la projecció amb els ulls oberts com taronges i em va preguntar: «Realment passen coses així a França?» Qui sap. Potser sí”.

Un hombre fiel inaugura aquest vespre la nova edició del Festival D’A de Barcelona. El seu guió, premiat a Sant Sebastià, el firmen a quatre mans Garrel i Jean-Claude Carrière, l’antic soci de Buñuel, que tot i la diferència d’edat (es porten 52 anys) s’hi entén de meravella. “Ens va unir el destí i les nostres dones”, afirma Carrière. “Entre nosaltres hi havia una certa rivalitat i se’ns va ocórrer aprofitar-ho per escriure un guió -afegeix Garrel-. Però una rivalitat amistosa, no com la de Trump i Kim Jong-un”. Rivalitat amistosa és també una bona definició de les relacions entre homes i dones al film, sobretot quan hi entra en escena la germana de l’amic mort, l’Eva (Lily-Rose Depp), que perd l’oremus pels rínxols de l’Abel davant la mirada comprensiva de la Marianne. “La nostra ambició era tractar les rivalitats amoroses sense xiscles ni drames, amb els personatges comportant-se de manera elegant tot i que el conflicte causi estralls en ells -diu Garrel-. És més divertit imaginar la violència que recrear-la frontalment. I Carrière hi afegeix: “Amb el sexe passa el mateix; Rossellini deia que davant el sexe i la mort, la càmera sempre se n’ha d’allunyar”.

Un home titella

Entre la Marianne i l’Eva acabarà sorgint una complexa solidaritat que contrasta amb la simplicitat d’un Abel que sembla un titella en mans de les seves amants. “Les dones són sempre més interessants que els homes com a personatges -afirma Carrière-. Per a mi, el protagonisme del film és de la Marianne: és misteriosa, té força de voluntat i m’encanta la seva evolució secreta”. L’Abel, en canvi, rebutja fer eleccions i deixa totes les decisions en mans de les dones. “Però això és meravellós”, exclama Carrière. “Spinoza deia que cada decisió que prenem és un rebuig. Tenir al teu voltant dones que prenen decisions per tu és un gran plaer”. “Hi ha homes que són feliços així -opina Garrel-. Jo vaig criar-me amb dones fortes com la meva mare, que treballava en presons amb homes, i m’agrada que les grans decisions de la pel·lícula les prenguin dones”.

El quart vèrtex del joc de poder i d’amor d’Un hombre fiel l’ocupa el fill de la Marianne, un marrec amb una estranya fixació pels crims. “Si la fidelitat continua provocant discussions i agitant vides és perquè és una qüestió primària, una regla social que en el passat servia perquè els nens sabessin qui era el seu pare -diu Garrel-. Segons un estudi, fa temps un 20% dels tercers fills no eren del suposat pare. Però la societat ha canviat i ara no importa tant qui és el pare. Pare és qui et diu: «Soc el teu pare»”. I Carrière salta: “Doncs jo espero dir-te un dia: «Louis, soc la teva mare»”.