Love of Lesbian: "A vegades és complicat seguir el Santi perquè és com Jack Sparrow"

BarcelonaEl grup barceloní Love of Lesbian publica aquest divendres el disc Ejército de salvación (Warner, 2024). La gira de presentació la començaran al novembre a Mèxic, on faran nou concerts, i la primera parada a Catalunya serà els dies 10 i 11 de gener a la sala Razzmatazz de Barcelona, tots dos amb les entrades exhaurides. Del disc, de llistes negres, de vulnerabilitats, de germanor i del Primavera Sound en parlen en aquesta entrevista Julián Saldarriaga, Oriol Bonet, Jordi Roig i Santi Balmes, tots quatre al voltant d'una taula a l'oficina de Panda Artist Management, al carrer Torrent de l'Olla de Barcelona.

Quin és el millor record que teniu d'aquests tres anys, des que vau publicar el disc anterior?

— Jordi Roig: La primera gira que vam fer pels Estats Units, perquè era molt complex organitzar-la. Allò va ser tornar quinze anys enrere, per les condicions del viatge, pel tipus de sales, per un públic nou... Òbviament, tocar a Califòrnia era complir un somni, però també va ser interessant perquè va trencar certes dinàmiques. Vam tornar a fer múscul i germanor. A vegades, en una gira, encara que costi de creure, hi ha la soledat, i aquella gira ens va unir més.

— Santi Balmes: Anar en patinet per Austin va ser molt divertit. Aquella sensació tan estúpida de dir: què estem fent? Doncs som als Estats Units amb un patinet. Prou bé.

— Julián Saldarriaga: Per a mi el millor record és el del concert del Palau Sant Jordi en la pandèmia. Era una cosa molt arriscada. Vam rebre missatges molt durs de gent que estava passant-ho molt malament, que se li havia mort la família, i es pensaven que nosaltres ho fèiem per guanyar diners. Però la idea era enfortir tot el sistema cultural. Aquell concert es va retransmetre per la ràdio. En una època en què la gent tenia por de relacionar-se, n'hi va haver que ens van explicar que havien quedat a casa amb amics per escoltar el concert en un transistor i que s'havien emocionat. Nosaltres mateixos vam plorar tots a l'escenari. Allò va ser molt fort.

El concert al Palau Sant Jordi, de fet, va ser el març del 2021, just abans de publicar el disc anterior: Viaje épico hacia la nada (V.E.H.N.).

— J.S.: Ens vam saltar els plans de la sortida del disc per fer aquell concert. A la discogràfica no ens ho permetien, però ho van entendre. Estem molt acostumats a sortir de concerts, i en aquell moment ens van desacostumar a la vida. I veure tota aquella gent revivint els concerts a través de les ones, que era com si fóssim als anys 20 del segle XX, va ser molt maco, molt especial.

— S.B.: Un amic em va dir: "Ho hem estat seguint des de les Canàries, com els americans quan escoltaven Aldrin, Armstrong i Collins arribant a la Lluna".

I el teu record, Oriol?

— Oriol Bonet: És molt complicat quedar-se amb una sola cosa. Recordo el final del primer tema del Sant Jordi, que ens vam fotre a plorar. Vam patir molt, tots, amb la pandèmia, i la nostra crew, el nostre equip, va patir moltíssim. Al principi de la pandèmia van ser capaços d'ajuntar-se amb una acció que li van dir "Som crew", per recaptar fons, perquè el que no podia pagar la cistella de la compra tingués uns diners. Hi ha hagut molts moments molt macos i ara pensava: només han passat tres anys.

— S.B.: Sembla que n'hagin passat trenta. En aquella gira, quan trobàvem que no hi havia bars per sortir, perquè tot estava tancat, doncs quedàvem en una habitació. Per això la cançó La hermandad parla de l’habitació 105. Hi quedàvem tots, músics i equip. Va ser un moment bastant preciós, la veritat, perquè tot plegat ens va fer més arrel.

— O.B.: També recordo la tornada als concerts a Mèxic, perquè havia passat molt de temps des que hi havíem tocat.

El Jordi parlava de recuperar la germanor. Tu, Santi, de La hermandad, que és la cançó himne d’aquest disc.

— S.B.: Sí, suposo que és el tema que entra més fàcilment, i el que reivindica l'amistat des d'un punt de vista positiu, enèrgic i optimista. Està bé que sigui un dels temes que es faci seu la gent, tant de bo sigui així. La intenció del disc era parlar de l'amistat des d'un punt de vista positiu, sense amagar els clarobscurs precisament per valorar encara més l'amistat, que no és una cosa únicament de passar-ho bé i frívola. Amb les amistats de veritat ho has passat malament; t'has sentit ignorat, incomprès; has ignorat, has incomprès...

I que el ritme de la cançó sigui tan marcial és per convèncer-vos que la germanor existeix?

— S.B.: Sí, perquè sempre hem tingut la sensació que érem un exèrcit. Això són interpretacions que fas a posteriori, un cop has fet la cançó. Vull dir que premeditadament no hem intentat que soni a exèrcit napoleònic anant cap a Waterloo. Però al final passa i d'alguna manera intentes donar-li explicacions a processos que han estat completament inconscients.

¿És inconscient que al principi del disc es repeteixi el concepte d'ajuda, a les dues primeres cançons? A Canción de emergencias i a Qué vas a saber, la que canteu amb Amaral.

— S.B.: Aquí entrem en terrenys de masculinitat, que ens costava molt explicar-nos que estàvem passant per un mal moment o que ens sentíem vulnerables. Fa uns anys qui va començar a plorar obertament vas ser tu, Oriol, i sempre et feien la conya. I crec que a mesura que ha anat passant el temps tots ens hem amonyat, en aquest sentit. Fixa’t la paraula que estic utilitzant: amonyat. És una paraula despectiva, quan en realitat el que hem fet ha sigut sensibilitzar-nos, obrir-nos a mostrar més les nostres emocions. Però ens ha costat tota una vida. Ara potser notem que les hormones estan una mica més a la baixa, i n'hi ha menys, d'aquella testosterona que fa que siguis poc empàtic.

— O.B.: Plorar és el resultat físic d'una emoció. Recordo que un dia vaig dir: o ploro o deixo de tocar. I vaig dir: no puc deixar de tocar.

Tinc la sensació que en aquest disc assumiu que no cal estar sempre a l'altura del present. És a dir, que sou vosaltres i que no cal que estigueu renovant el discurs musical i de lletres perquè sí.

— J.S.: Ha arribat un moment en què ens hem vist amb una certa força com per fer el que ens dona la gana, després d'haver fet tants discos que han estat importants. Per exemple, els discos normalment tenen dues col·laboracions. El Santi vol que n’hi hagi cinc. Doncs per què no? Un altre: mai hauríem sortit en una portada d'un disc, sempre ho havíem evitat. I mira [Efectivament, surten a la portada del disc Ejército de salvavación].

Les cinc col·laboracions són les d'Amaral, Rigoberta Bandini, Zahara, Leiva i Jorge Drexler. A Contradicción, la cançó que feu amb la Rigoberta, hi ha un vers sobre llistes negres. Vosaltres, com a Love Of Lesbian, heu estat mai a cap llista negra?

— J.S.: Mira, hi ha situacions o coses que pensaves que era només qüestió de temps que passessin, i que mai han passat. I llavors dius: entesos, estem en una llista negra. Però no és una llista negra, sinó que sempre ho hem traduït com "és una línia editorial". I poso un exemple molt clar. Nosaltres mai hem tocat el Primavera Sound.

— S.B.: Bé, sí, una vegada, el 2004, quan cantàvem en anglès.

— J.S.: Al principi ens feia una mica de cosa, perquè és un festival de la nostra ciutat. Però quan ho mires amb perspectiva i maduresa, no penses "ningú m'estima", sinó que ells tenen una línia editorial i que hi ha grups que hi entren i grups que no hi entren. Per tant, has d'acceptar aquest tipus de coses. Però ja no és una llista negra.

— S.B.: Suposo que si en un cas remot Gabi Ruiz caigués del cavall, es fes mal i tal, el que ens oferirien seria un horari i un caixet que nosaltres diríem: "Però què estàs dient?".

— J.R.: És com diu el Juli, una línia editorial.

— J.S.: Mira, Santi, jo crec que si nosaltres desapareixem durant uns anys i tenim un comeback, és el tipus de cosa que el Primavera sí que firmaria.

— S.B.: A quin preu?

— J.S.: No et pensis que ens menysprearia, no ho crec.

— S.B.: Jo penso que sí. En situacions així, primer no entens què està passant, és com la no acceptació que deia el Juli. Després ve el "que us follin", després la resignació i finalment una acceptació més racional, que és on estem en aquests moments, i penses: entesos, és una idea editorial i els faria la sensació que estan fent el mateix festival que la resta.

— J.D.: Sí, exacte. A la revista Rockdelux hi sortíem quan cantàvem en anglès i no ens fotia cas ni Déu. En el moment que vam començar a tenir un cert èxit, al Rockdelux vam desaparèixer completament.

— J.R.: Tot plegat ens treu zero la son, i encara més quan has tocat a l’altre 99% de llocs.

Musicalment, què heu fet en aquest disc que no havíeu fet abans?

— S.B.: Quan ets un autor i tens anys i ofici, ja saps quina cançó pots allargar i quina escurçar. Quan parlàvem dels temes de les col·laboracions, pensava, cap problema: tenim la cançó Ejército de salvación, que no hi haurà cap tipus de col·laboració, que serà un tema que escamparem perquè serà un dels que sobreviurà, com Allí donde solíamos gritar. Quan tens aquell lingot d'or, que no té res a veure amb les modes ni té lletres conjunturals, llavors dius: vinga, més col·laboracions, perquè, total, és igual, hi ha Ejército de salvación. És d'aquells temes que tothom hi ha ficat un gra de sorra a dins de la creació i això ha fet que cada cop anés a més, a més, a més, a més...

Escoltant la cançó La Champions y el Mundial, he pensat en Los Planetas, perquè ells també feien servir el futbol com a metàfora, a cançons com La Copa de Europa. I de sobte he recordat Segundo premio, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta sobre Los Planetas, que ofereix una visió molt interessant sobre un grup musical: el grup és tan important, que comporta concessions personals molt íntimes, i s’ho juguen tot a una carta, un disc, que no tenen cap certesa que pugui funcionar.

— J.S.: És molt cert. Hem parlat moltes vegades amb el símil futbolístic, i ens imaginem la zona de joc de cadascú. També poso l'exemple d'un cotxe. Les rodes no poden pretendre ser volant. Tu has de ser part d'una maquinària, i has de deixar que el volant sigui volant i sàpiga què ha de fer. En el nostre cas, has de tenir fe en els altres. El Santi és qui porta el volant, i moltes vegades has de fer l'acte de fe i sacrificar part del que tu vols per donar-li la potestat. A vegades és complicat seguir-lo perquè és com Jack Sparrow. És com un capità amb una brúixola que està completament guillada, que no apunta a cap lloc. I què fas? Com que hi ha confiança, fas l'acte de fe. I com bé dius, hi ha una sèrie de sacrificis individuals, personals, que hem fet.

El propòsit és fer Champions i Mundial, i llavors surt el disc i potser baixeu a Segona.

— J.S.: Sí. Has de crear les eines suficients per creure't que vols guanyar la Champions.

Santi, la brúixola quan l'enfocaràs al català, perquè has dit sovint que fer cançons en català és una de les teves assignatures pendents?

— S.B.: N’estic fent lletres ara. Li vaig llegir una lletra en català a ma filla l'altre dia i va flipar, com dient: "Uau, n'estàs segur?" Sí, n'estic bastant segur. Però m'estic trobant una altra persona. La disfressa del castellà permet ser molt més imaginatiu sent altres persones. Per a mi, que soc catalanoparlant, no deixa de ser com una espècie de màscara, de poder ser un superheroi. En català ets el que ets. I, hòstia, t'has d'acceptar. Ara estic començant a gaudir amb el procés, i a disfrutar moltíssim. Ja tinc temes. I quan els gravaré? No ho sé, però és el que li deia fa poc als companys, que m'agradaria que després del procés no m'adonés que soc un Antònia Font d’Hacendado, saps? Vull dir, ha de tenir una signatura pròpia i una vida pròpia per tal que jo ho consideri digne. Però per a mi ja va més enllà. Per a mi és una qüestió de carn.

Parlaves del lingot d’or, el hit atemporal, referit a la cançó Ejército de salvación, però no a Ya sale el sol. Tanmateix, aquest tema fa la pinta de ser un dels més potents en directe.

— S.B.: Sí, de comiat. Tenia un altre títol que es deia Apuntes per a un musical de vampiros. Perquè realment sembla una cançó d'un musical, que hi passen moltíssimes coses i que pots escenificar amb el final il·luminant el vampir i fonent-se. Una mena de Mar i cel de Coppola.