BarcelonaLove of Lesbian estan en plena campanya de promoció del disc Viaje épico hacia la nada (V.E.H.N.) (Warner, 2021), però és inevitable parlar primer del concert al Palau Sant Jordi del 27 de març. El 50% del grup, Santi Balmes i Jordi Roig, responen asseguts en una sala dels estudis Aclam, al carrer Consell de Cent de Barcelona. Abans de fer les preguntes, però, calia passar un test d'antígens, com al Sant Jordi.
Què vau fer just acabar el concert del Palau Sant Jordi?
— Santi Balmes: Va haver-hi una abraçada molt intensa. Va ser un cúmul de sensacions que transcendeixen un concert normal: va passar una cosa que serà recordada durant molts anys. Recordo que vaig pensar: "Quants cops ens ho preguntaran en entrevistes i quants anys se seguirà parlant d’aquest bolo mític?" Estava clar que es respirava un ambient d’esperança. Va ser catàrtic.
També va haver-hi gent que va criticar que es fes el concert. ¿Com vau gestionar les crítiques que deien que tot plegat era imprudent?
— S.B.: Entenem que si no llegies del tot com estava organitzat, segons quins titulars et podien portar a pensar que allò era un acte molt inconscient i kamikaze. Però et sorprendries de la quantitat de metges i infermers que van assistir al concert, moltíssims.
— Jordi Roig: Tota la pressió que vam tenir la setmana abans va ser tan bèstia... Però ningú es va posar malalt. Això era el que més em preocupava, perquè hauria sigut ridícul voler demostrar que la cultura és segura i que algú del grup es posés malalt. Això hauria sigut una notícia superperjudicial per a la iniciativa. Preguntaves què vam fer... Quan vam arribar al camerino va ser: "Bé, per fi!"
Aquest sentiment d’esperança contrasta amb el to del disc nou, que no és precisament esperançador.
— S.B.: Bé, correspon més a l’última cançó del disc, El paso. Saps a què correspon? A la portada del disc. Nosaltres ens vam sentir com la persona que està sola al trampolí. Sobretot uns dies abans del concert ens sentíem així, preguntant-nos què passarà.
— J.R.: Quan ens ho van proposar teníem molts dubtes perquè una proposta així és molt arriscada. Com passa en el futbol, si tot surt bé els mèrits són dels jugadors però si surt malament tota la culpa és de l’entrenador. I en aquest cas teníem la sensació de ser l’entrenador: "Si això surt malament l’únic nom que hi haurà allà davant serà el nostre". Era molt arriscat, però potser era el moment de fer el pas i demostrar certa valentia, perquè és molt fàcil quedar-te al sofà i esperar que els altres ho resolguin tot.
Quina història té la portada del disc?
— S.B.: És del Javier Jaén. Té el taller a Gràcia. Volíem sortir del barroquisme del Sergio Mora d’El poeta Haley i comptar amb un disseny contundent, nítid, net. Ell és especialista en treballar amb dos conceptes a vegades antagònics i que generen un efecte visual molt demolidor, i va proposar aquesta idea de vertigen, de fer el pas, que és el que vam fer al Sant Jordi. Tot el disc, sobretot la part final, està impregnat d’aquesta idea de fer el pas. Quedar-nos estàtics era la pitjor de les opcions. Algú ho havia de fer i tant de bo que això sigui un primer pas perquè el món de la cultura segueixi trobant de maneres de fer, tot i que insistim que protocol que es va fer servir allà s’ha de seguir al peu de la lletra.
Sembla impossible parlar del disc sense tornar al concert, oi?
— J.R.: És que l’impacte que ha tingut el concert és més fort que no ens pensàvem. Ja érem conscients que se’n parlaria, però dijous vam estar fent promoció internacional i els periodistes mexicans, xilens i argentins també ho tenien molt present.
— S.B.: Un periodista, de conya, ens va dir: "Sou el grup més taquiller del món". I veus portades de diaris a Mèxic que diuen: "El grup que va sobreviure a un concert massiu". No m’ho creia... De cop i volta et trobes amb un guió que no estava previst.
— J.R.: De fet, nosaltres el que teníem clar és que no havíem de fer el concert, imagina’t. I n’estàvem convençuts els quatre.
— S.B.: Però Love of Lesbian va pensar el contrari.
— J.R.: Últimament hi ha coses que les decideix Love of Lesbian, una entitat que està per sobre de nosaltres quatre i que, afortunadament, pren les decisions.
¿Teniu quantificat com us ha afectat la pandèmia econòmicament?
— S.B.: Tenint en compte vuit mesos d’endarreriment... Un sou anual dels quatre segur. Sort que teníem estalvis.
— J.R.: Pensa que la gira hauria d’haver començat al novembre de l’any passat i no començarà fins al maig-juny. Has de fer equilibris perquè de discos no se’n venen, es consumeix més música però d’una altra manera, i el que li arriba a l’artista del consum és cada vegada més petit.Tot plegat ha demostrat la fragilitat del sector. Hi havia coses que donàvem per fetes, com que Love of Lesbian era una roca intocable, i t’adones que tens la mateixa vulnerabilitat que en qualsevol altra feina. Els músics vam ser els primers a patir les restriccions i serem els últims a recuperar certa normalitat. I això que als concerts és on més es compleixen totes les normatives.
Comenceu el disc amb Viaje épico hacia la nada, una cançó dedicada a una persona que es va suïcidar.
— S.B.: Viaje épico hacia la nada és la meva definició de la vida; em sap greu dir-ho, però la vida està basada en autoenganys. Sovint l’amor és un autoengany molt fort que ens hem creat. La sensació que la teva feina és tan important també és un autoengany. I tot acaba convertint-se en un viatge èpic per donar una mica de contingut a una cosa bastant absurda que és la vida, i bastant aleatòria. A partir d’aquí, que algú decideixi voluntàriament avançar els esdeveniments, et fa plantejar moltes coses. Amb aquesta persona havíem perdut el contacte feia uns anys, però amb la gent amb qui vas començar a tocar quan tenies 16-17 anys hi ha com un segell a foc perquè formen part d'un dels més determinants de la teva vida. Veure com una persona amb talent, que en tenia de sobres, per falta de fe en si mateix decideix rendir-se en aquest sentit i emprendre una vida normal, mentre que tu has continuat fent si fa no fa el que havíem somiat quan teníem 16 o 17 anys... Hi ha tantíssima gent que s’ha quedat pel camí en el món de la música, tanta, que quan penses que hi ha algú que sí que valia per això i el que va fer va ser rendir-se, doncs et fa pensar que no tot és talent, que a vegades és constància. I després ve la segona part: que potser fent un cafè amb ell potser no ho hauria fet. Amb les persones amb les quals no comparteixes feina ni agendes acabes agafant una distància en el dia dia, i indefectiblement penses que si no saps res d’una persona és que està bé. I aquestes persones, quan acaben fent aquest pas, t’enganxen a traïció. El pas està reflectit en molts sentits en el disc.
¿Un dels passos és deixar enrere les reflexions sobre la creativitat artística que hi havia en el disc anterior?
— S.B.: Sí.
I també heu deixat enrere l'amor? N'hi ha poc, en aquest disc.
— S.B.: Poc, sí. Potser Escuela de danza aérea, Cosmos (antisistema solar) i para de comptar. Després hi ha el desig sexual, que seria El sur. Potser m’interessava tractar altres temes.
— J.R.: Des del disc anterior, com a banda, hem fet alguns passos òbviament que no són de la transcendència com el pas al qual fa referència Viaje épico hacia la nada, que és un pas definitiu sense marxa enrere. Però els últims quatre anys hi ha hagut canvis interns i decisions que es reflecteixen en el disc.
— S.B.: Decisions dures.
— J.R.: Hem tardat molt. Hem tingut la banda immobilitzada internament durant molts anys a l’hora de prendre decisions. Ens costava molt. Ens coneixem des de l’institut, i això crea uns vincles que semblaven inamovibles i després t’adones que no és així...
Joan Ramon Planell va marxar del grup fa quatre anys...
— J.R.: Sí, dins d’aquest període que comento.
I l’altre canvi és el del management: heu deixat Music Bus i ara treballeu amb Panda Artist (que representa músics com Ana Tijoux, KOP, Lendakaris Muertos i Non Servium) i Industria Works (que porta a Amèrica artistes com Mala Rodríguez i Fuel Fandango).
— J.R.: Sí, i no ha sigut fàcil.
— S.B.: Comporta un conflicte legal, econòmic.
Per què aquest canvi de management?
— J.R.: Hi ha un contracte de confidencialitat que ens impedeix parlar-ne... Simplement és un canvi d’etapa. Quan portes deu anys treballant amb una empresa es creen uns vincles i una manera de fer, i hi havia ganes de treballar amb un altre mètode.
— S.B.: Diguem que som una banda massa inquieta per encarcarar-nos i viure de fets passats. Som una banda molt viva, empenyem molt... Hi ha algú que ens supera, en aquest sentit, que és La Pegatina, que són un torrent d’energia.
També hi ha canvis en la sonoritat del disc. Sobretot en la primera part, hi ha molta guitarra amb slide...
— S.B.: És que hi col·labora el David Soler. Li dona un ambient més de road movie. Veure el David Soler gravant és un espectacle. És com un científic boig.
— J.R.: I no li poses cap restricció. Sí que és cert que, respecte a El poeta Halley, hi ha hagut un pas endavant a nivell de so, i cadascú ha explorat més el seu instrument.
— S.B.: I també hem escoltat més grups com Delta Spirit i The War on Drugs. El Juli [Julián Saldarriaga], sobretot, n’és molt fan, de Delta Spirit.
Viento de oeste sí que connecta amb un llegat vostre, el so més sintètic del disc La noche eterna (2012), i alhora hi ha temes com Los irrompibles, que deu ser la cosa més estrictament pop-rock que heu fet en molt de temps.
— S.B.: Som especialistes a dir que farem determinades coses i després surt un tema que ho contradiu. Què ha de guanyar, el pla previ o això que és evident que funciona i que em fa vibrar? L’aposta és clara. Per exemple, a Viento de oeste ha col·laborat el Martí Perarnau a la preproducció passant-ho tot pels seus filtres de so, però al final acaba sent Love of Lesbian. Encara que fem un disc de bossa nova, si em poso a cantar a sobre sonarà a Love of Lesbian.
— J.R.: A vegades les bandes diem: "Hem fet un canvi". I el que escolta el disc diu: "Quin canvi?". Ara bé, a l’hora de fer els temes mai hem buscat repetir fórmules que hagin funcionat, més aviat al revés. En el seu moment Club de fans de John Boy va ser una cançó que gairebé es descartava del disc, i ha sigut una de les que ens ha portat on som ara, però mai hi ha hagut la intenció de trobar un John Boy 2. Repetir-te no funciona.
Parleu de voler ser més contundents. I res més contundent que el punk-rock amb què abordeu Catalunya bondage, amb El Columpio Asesino. Per tant, sí que hi ha canvis.
— S.B.: Sí, sí... Un dels més somnis seria fer un disc de deu cançons punk de dos minuts. Seríem perfectament capaços de fer-ho. A vegades hi ha la necessitat de ser nasty [desagradable], i sobretot a la cançó Catalunya bondage havies de ser nasty perquè venia d’un afartament i calia fer una mica de sarcasme amb tota la qüestió. La lletra era molt més salvatge i la vaig haver de canviar perquè de sobte va venir la pandèmia i estava molt fora de lloc; era com si estiguessis parlant de coses de feia un segle. Va ser increïble, com amb la pandèmia es van moure totes les prioritats d’un dia per l’altre.
¿Allò que cantes de "romanticismes els justos" és un de les coses que vas afegir?
— S.B.: No, allò ve d’abans. Ve d’estar parlant amb un col·lega comentant que el món de l’art existeix perquè els humans som els primers de l’escala alimentària; només que fóssim el número 2 estaríem amagats en una cova, sortiríem per fotre un clau i de romanticismes els justos. En aquesta xerrada que vaig tenir amb una mica de marihuana, parlava de la possible arribada d’un depredador alienígena. Tot venia d’aquella cosa tan naïf i tan ingènua d’enviar naus a l’espai amb Imagine a dins... On collons ho envieu? Qui collons ho rebrà? Aquest bonrotllisme de "segur que seran civilitzacions súper i ho entendran perfectament". Hi ha una ingenuïtat amb aquest concepte tan naïf d’enviar naus a l’espai, com si hi hagués un paio dient "moltes gràcies". I potser és més: "Vosaltres, a l’olla".
A Viento de oeste parleu de "sense dictadures ni autorepressió".
— S.B.: Sempre anem com guionitzats, hi ha una cosa com molt rutinària en les nostres vides. Per tornar a casa sempre agafes el mateix camí, per exemple. I en l’àmbit creatiu, si fas ús de les mateixes eines i del mateix protocol per compondre, és bastant lògic que arribis als mateixos llocs de sempre. És una filosofia de vida: canviar de carrer per tornar a casa. Són coses que no semblen importants, però girar la cantonada et pot canviar la vida. Compondre amb una guitarra de tres cordes pot fer que et surti un hit molt senzill més que amb una de dotze i en un estudi de gravació amb 50.000 plugins.
Aquest vers que us deia dialoga amb un altre de Los irrompibles que diu que "fins i tot un idiota avui és policia moral".
— S.B.: Sí, hi ha una quantitat d’autorepressions darrerament que és brutal. Autocoartar-te és la pitjor manera de ser creatiu. I darrerament has de ser molt curós amb quina quantitat d’autorepressió estàs infligint a la teva vida per por que se’t llancin una legió de haters opinant sobre una cosa o sobre una altra. ¿Tu t’imagines Dalí si hagués tingut Twitter?
— J.R.: Per començar no hauria fet ni la meitat d'obra, perquè hauria perdut la meitat del temps mirant el telèfon. Que mentre mirem el telèfon ens passa la vida... Aquesta frase que comentaves és un resum de com un lloc que teòricament neix com un espai de llibertat, un espai fora de tot l’ordre jeràrquic que coneixíem anteriorment, es transforma. Totes aquestes eines que ens havien de dur cap a un món més lliure, com Twitter i Facebook, resulta que són, primer, les eines que s'apropia la ultradreta per tornar al poder, i també eines amb les quals se sent molt còmoda gent que està esperant que patinis una mica... No era un espai de llibertat? En què quedem?
— S.B.: És més el soroll que genera que la importància que pugui tenir. Miguel Bosé que digui el que vulgui. És a dir, jo puc escoltar les seves opinions i dir: em quedo amb part de les seves cançons i la teva opinió me la passo pel cul.
— J.R.: Quantes vegades no t’han dit: "Deixaré d’escoltar-te".
— S.B.: I tant! I a part d’això, l’acte creatiu és com la persona que agafa la raqueta de tennis quan té 12 anys i fa veure que és el Jimmy Page saltant damunt del llit. Ha de ser així d’espontani, ha de ser com ballar sense pensar que t’està mirant algú. Ja et mirarà la gent, però en el pas previ no has d’estar pensant ni autocoartant-te. És un recordatori. Estem en un món on cada cop són més invasives les opinions.
— J.R.: I cada cop hi ha menys adversaris i més enemics, i ha d’imperar el monocolor: si no penses com jo estàs contra mi. I això a poc a poc et va condicionant. I arriba un moment que és molt trist que veus que pot tenir conseqüències en la teva feina segons què opinis, segons què diguis. I aquí és on comença l’autocensura: "Jo d'això no en parlo".
— S.B.: És un problema molt gros. Si Nabokov volgués fer Lolita avui, tindria una idea i a l’hora d’escriure-la vindria l’agent literària i li diria: "I si parles d’una altra cosa?"
— J.R.: Mira el revisionisme. Obres que estan escrites en un altre context i ara les treuen del catàleg.
— S.B.: És molt heavy.
¿No penseu que es pot dir que Allò que el vent s’endugué és una pel·lícula racista sense que això comporti la prohibició?
— J.R.: No me la treguis. No em tractis com si fos idiota. Amb aquesta policia moral, qui decidirà el que és bo i el que no? Per què havien de cancel·lar el compte de Twitter de Donald Trump?
— S.B.: O quan diuen que "els videojocs són violents". La gent no començarà a matar perquè jugui a videojocs. El que passarà és que s’engreixarà 25 quilos perquè no acaba de sortir mai de la seva habitació. Tot es basa en l’educació, i llavors ja tens el criteri per veure Allò que el vent s’endugué des de la seva perspectiva històrica i conjuntural.
Del repertori nou, ¿ja n'heu identificat les cançons que aniran segur al directe?
— S.B.: Els avançaments. I Sesenta memorias perdidas també té molts números. Catalunya bondage tinc moltes ganes de fer-la, però vull fer-la amb la Cris [Martínez] i l’Albaro [Arizaleta]... Amb Los irrompibles podríem començar un concert, però no hem d’obviar que el que ens trobarem els pròxims sis mesos serà gent asseguda. Llavors, ho deixarem per a la segona part de la gira, quan entenguem que la cosa s'assembli el màxim possible a... no vull dir "vella normalitat". Ara comencem d’una manera més progressiva.
— J.R.: Hem d’anar concert a concert, mes a mes.
— S.B.: Com Simeone.