Lucia Pietrelli: "El llibre sorgeix del desig de ser pedra o bosc abans que humana"

Palma'Lítica' és el títol de la darrera novel·la de Lucia Pietrelli. La narradora d'aquesta història és una germana petita que contempla la seva germana gran, ambdues sense nom. “Hi ha moments que brilla a través d'ella i hi ha moments en què se sent devorada per ella”, explica l'autora italiana resident a Mallorca. És, també, la història d'una al·lota –la germana gran– que descobreix un “noi de marès” entre els verds del bosc i hi admira allò que no té l'humà: l'absència de pensament, de consciència, d'un cos. 'Lítica' (“de la pedra o relacionat amb aquesta”) s'ha publicat aquest dimecres amb l'editorial Males Herbes i es presentarà aquest diumenge a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona i el divendres 27 a la llibreria Drac Màgic de Palma.

D'on neix aquesta història? Què era en un principi 'Lítica'?

Ve de lluny, perquè tot i que la feina gran ha estat el darrer any, és un nucli que jo ja tenia al cap des de fa molts d'any. I aquest nucli és l'escena al bosc. El moment de veure aquesta al·lota que es troba amb una estàtua de pedra enmig del bosc, la contraposició de la natura del bosc contra la pedra. Per mi, hi ha coses que tenen en comú i d'altres de molt diferents, perquè al final tant la pedra com el bosc anul·len el temps, perquè n'hi ha molt d'acumulat; però, al mateix temps, aquella manera tan "dura" de ser una pedra no té res a veure amb molts elements del bosc. El llibre sorgeix d'aquí i del desig de ser pedra o bosc abans que humana.

Un altre punt important és la relació entre la germana gran i la petita (la narradora).

Sí. És una relació molt paradigmàtica del que són les relacions més fortes, que acaben sent un mirall bo i dolent a la vegada. La narradora, la petita, hi ha moments que brilla a través de la germana gran, i hi ha moments en què se sent devorada per ella. Dins de la casa, és la relació forta. Les relacions amb la mare i la padrina fan de marc a la vida de les dues.

És una relació molt polar.

Sí, perquè té una manera de funcionar gairebé com una faula. A les faules la contraposició sempre és molt forta i les mitges tintes gairebé no hi són. Tot funciona per impulsos molt clars, plens de bondat o plens de crueltat. Per ventura per això tampoc no tenen nom, perquè s'identifiquen més a través dels seus gestos o pensaments que les defineixen.

Teniu alguna faula en què us hàgiu inspirat?

Em va cridar molt l'atenció una dels germans Grimm que va ser publicada quan van treure la recopilació a principi del 1800 i després la varen llevar perquè van considerar que eren massa violenta. Explica la història d'un pare que davant dels seus fills va fer la matança del poc. Després, els dos nins queden sols. El més gran proposa jugar al carnisser com el papà i clava la ganiveta al coll del petit. Ell està emulant el pare, un gest cruel que està acceptat, i el que està fent ell és una altra cosa, però encara és petit i no és capaç de veure-hi la diferència. És una situació d'estranyament que apunta com les coses poden ser molt diferents si es miren amb uns altres ulls. El que passa és que de vegades nosaltres tenim una mirada que està domesticada.

Hi ha una observació molt acurada de la germana petita cap a la gran.

És que estic una mica obsessionada amb la mirada, perquè el que intent és donar els meus ulls a les altres persones i que puguin veure segons quin bocí de món, inventat o no. Al final, és un gest violent, que té sang. En realitat, m'estic traient coses de manera violenta, perquè em pertanyen, però les estic traient a fora. Al final, estàs compartint en l'acte de l'escriptura. És el que és bonic: compartir la teva visió amb una altra persona i que la fa seva.

Hi ha també moltes reflexions. Teniu la intenció de fer arribar a certes conclusions el lector?

No. És més un treball al voltant d'una pregunta que no intentar donar respostes. L'altre dia parlava amb l'escriptora Silvana Vogt, i ella em va dir una cosa que em va agradar molt: que al final, quan jo faig novel·les, no cont una història, sinó la història d'una pregunta. I és vera que les preguntes són el motor del que faig.

Quines preguntes són importants en la novel·la?

Una de les obsessions segurament és el pensament. Cada pensament dins del teu cap pot funcionar com un ganivet, i si imagines molts ganivets dins del teu cap, allà furgant, obrint i xafant coses, et pots tornar boja. El pensament no el controles del tot, és un món en part aliè que ens habita. És una realitat que no acabam de mostrar als altres, per això una altra pregunta és la manca de comunicació en les relacions humanes.

És una història sobretot de dones: la mare, la padrina. Per què?

Sí, és un univers sobretot de dones. Crec que es crea un joc de miralls dins la casa, un altre lloc important a la novel·la. Queden allà sense aire, hi ha moments en què obren les finestres i no acaben d'airejar. Que siguin totes dones potser també és un element que fa que hi hagi aquesta asfíxia. Que de vegades tot homes o tot dones no és el més adient.