Que es fotin les tisores

Avui ja no recordo el dia en què et vaig conèixer, perquè tinc mala memòria, perquè tinc una orientació estranya a l’hora de seleccionar, servar, rebutjar, però recordo perfectament com ho contaves tu als altres. Deies: “Vaig conèixer na Lu i el dia següent, en veure-la de lluny per Portopetro amb en Pau, ja la vaig cridar a ella, Luuuu, perquè ja era la nostra Lu”. Ho deies així: jo la vostra Lu i tu el nostre Conco. Recordo bocins de tu, i em fa mal no recordar el mirall sencer. Recordo frases retallades, un fragment congelat de reüll, un instant gravat amb arestes al voltant. Hi ha massa tisores en els meus records.

Recordo quan em deies que vivia a can Ramon Llull i ens acomiadàvem de nit a la plaça Major; recordo quan, un dia, a can Canta, em demanares que et llegís en veu alta tot Ortigues. Recordo quan em vas dir que era tan petita que cabia en el nínxol de l’església d’en Pau i després vas voler fer-ne la prova, és clar, i m’hi vas ficar, i sí, hi cabia, com una marededéu, com deies tu, “Tens cara de marededéu”, tu que ni déus ni hòsties, Conco. Recordo el teu correu de benvinguda al campus, els pocs mesos de despatx devora el teu, i trobar-te al bar i comentar plegats el Feu i en Bauçà. Recordo quan em corregies els sonets coixos que t’enviava, recordo que en aconseguir el primer del tot rodó em digueres: “Alaró t’inspira, Lu”. Recordo com defensaves amb les dents la poesia i l’amor, volies que féssim només això, que féssim la poesia i que féssim l’amor, i punt. Tot net i en veu alta. La felicitat, vaja. Jo no sabia què volia dir ‘conco’ abans de tu, amb tu em va venir la paraula i amb tu se me’n va.

Conco, per a mi i per a tants, em sonava estrany dir-te Toni. Així com m’és estrany, i no puc ara sortir d’allò més personal, posar llinatges o paraules calibrades. Que es fotin, les mitges tintes i les explicacions d’un poema o d’un amor. Dir-te Conco és dir-ho tot.

I encara i sempre, et recordo tantes vegades, com una onada de la teva mar... et recordo tocant les xeremies amb en Jaume, et recordo a la barca i davant la persiana blava, recordo la pua d’eriçó i la sobrassada al peu, recordo el riure. Recordo un fragment de la mirada, la guspira als llavis i als ulls, i aquell deix d’espatlles caigudes, aquella manera de caminar, la verticalitat dels cabells i de la bufanda blanca, a l’hivern, caient-te a les vores. Recordo com em demanares una besada l’altre dia i com somreies pels meus ulls fets llacs davant teu. El temps sempre ha jugat brut amb mi i no em va fer entendre que no et veuria més. Odio totes les tisores d’aquestes paraules, totes... i t’estim, Conco.