La Ludwig Band: "No ens conformem amb una reacció normal"

BarcelonaSeria massa presumptuós dir que La Ludwig Band és el grup que necessitava la música catalana. En canvi, qui hagi anat a un concert d’aquesta colla sorgida del més gloriós no res segurament n’estarà convençut, que La Ludwig Band és justament el que necessitava perquè aquella nit fos única i especial. Tenen tot el que cal, i alhora: les cançons, la interpretació i la posada en escena. Són Pau Riba amb l'E Street Band, Sisa amb la Plateria i Bob Dylan amb banyador enfilat en un acord major. Després dels discos Al límit de la tonalitat (2020) i La mateixa sort (2021), després de cançons com S'ha mort l'home més vell d'Espolla i El fill del rei i de més d'un centenar de concerts, La Ludwig Band publica aquest divendres l'àlbum Gràcies per venir, editat conjuntament per The Indian Runners i Ceràmiques Guzmán, el segell dels Manel. Fa uns mesos ja n'havien avançat alguna peça, com les espectaculars El meu amor se n'ha anat de vacances i Manela, no vull currar per vostè, que ara arriben acompanyades d'altres cançons igualment sòlides.

Per parlar-ne, la cita és a Barcelona, a la Guingueta del Parc de Joan Miró, lloc de trobada triat, diuen, perquè és el punt equidistant dels domicilis dels sis components del grup: Gabriel Bosch (guitarra), Quim Carandell (veu i guitarra), Roger Cassola (bateria), Pau Esteve (teclats), Andreu Galofré (baix) i Lluc Valverde (clarinet i saxo). La Ludwig Band s'explica entre una primera pregunta, sobre entomar les expectatives, i l'última, sobre esperonar/esbroncar el públic, com van fer al Mercat de Música Viva de Vic.

Més il·lusió que responsabilitat

"Hem passat una època d'anar pel món sense acabar-nos-hi de veure"

"Encarem la publicació amb ganes i il·lusió", diu Andreu Galofré. Amb més ganes que responsabilitat, ateses les expectatives generades en els últims mesos? "Sí, totalment –afegeix Quim Carandell–. Veníem d'un any de fer cent concerts, després vam anar a fer teatre i a l'abril vam anar a gravar el disc que al juny havia d'estar acabat. Va ser una època bastant intensa, de treballar molt, de dormir molt poc i d'anar pel món sense acabar-nos-hi de veure. Ara anem recuperant una mica el contacte amb la realitat a poc a poc, i hem arribat ara a la setmana de la veritat molt més tranquils i il·lusionats". Hi ha tranquil·litat per la feina ben feta. "L'altre dia vaig estar jugant a fer una comparació amb el disc anterior, cançó a cançó, i guanyava el nou, perquè El meu amor se n’ha anat de vacances guanya a Judicis en menor, clarament", assegura Carandell.

Bruce Springsteen

"Sempre ha estat allí, com a referència, com a ídol"

Els avançaments que han publicat abans de la sortida del disc feien pensar que Bob Dylan havia abandonat l'univers de La Ludwig Band i que el seu lloc l'havia ocupat Bruce Springsteen, sobretot en cançons com Contraban, construïda al voltant del riff de Glory days. "El Bruce sempre ha estat allí, com a referència, com a ídol", admet Pau Esteve. "Ens agrada molt. És un bon compositor de pop-rock, i té un directe molt potent. A nosaltres també ens agrada que el públic canti amb nosaltres", diu Galofré. A més, La Ludwig Band esprem la màgia del teclat i el saxo. "Ja som això, una versió reduïda de l'E Street Band, i a l'hora d'arranjar les cançons moltes sonaven com el Bruce", explica Roger Cassola. "Springsteen és un cantautor amb banda, que és el que som nosaltres –diu Carandell–. Era inevitable emmirallar-nos en ell i la Street Band més enllà de l'estil i de la caixa del bateria, del Max Weinberg, que és una mica la novetat d'aquest disc, anar a buscar la caixa del Max. Però, a part d'això, ens interessa com a model de gestió d'un projecte artístic".

Val a dir que l'empremta de Springsteen no sempre juga a favor del grup, que ha deixat de banda composicions com Judicis en menor, una magnífica cançó del disc anterior absent en el repertori dels concerts. "La intentàvem construir molt des de baix, i el directe funciona molt millor sense preliminars", apunta Carandell. "És més fàcil fer rock'n'roll", completa Esteve. Entren aleshores en un debat sobre les cançons que Springsteen tampoc sap fer funcionar en directe. "El Bruce les toca sol mentre la resta de la banda se’l mira", diu Cassola. "Pensa que sempre li queda fatal Waiting on a sunny day", opina Carandell. "¿I quina era la que va tocar quan vam decidir anar a buscar les birres?", demana un. "The rising", responen la resta, recordant els concerts de Springsteen de l'abril a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

I Bob Dylan?

La influència del disc 'Blonde on blonde'

Springsteen és ben present a Contraban i altres cançons com Per allà Lesseps –"una mescla de Hungry heart i Tenth avenue freeze-out", assegura Cassola–, però Bob Dylan no se n'ha anat de vacances. La seva influència, concretament la del disc Blonde on blonde, és gairebé estructural. A El dia que et perdoni, un altre dels monuments del disc, la referència és Sad eyed lady of the lowlands, informa Cassola, i "el so d'orgue de Llike a rolling stone [de l'àlbum Highway 61 revisited]", completa Esteve. En altres casos, l'empremta de Dylan és més profunda: la Maria de la springsteeniana Contraban, que connecta amb la Marta del primer disc, "és un personatge completament inventat, però l'estructura de la lletra està molt copiada de Visions of Johanna", diu Carandell. El que no van poder fer va ser tocar a la Rambla quan Bob Dylan va actuar al Liceu, tal com havien promès a Twitter. "Vam descobrir que no és tan fàcil fer un concert al carrer", admet Esteve.

Referents antics per a públics d'avui

"El més important és la cançó"

Com és que un públic format per menors de 30 anys gaudeix tant en concerts de La Ludwig Band que invoquen referents com Bob Dylan, Bruce Springsteen, Pau Riba, Sisa? "És que el més important és la cançó, que transcendeix estètiques i estils. És evident que els pares d'algunes de les nostres cançons són dels seixanta i els setanta, però nosaltres no estem fent música dels setanta, sinó del 2023", diu Cassola. Potser la clau és que un dels encerts de La Ludwig Band és fer que la majoria de les influències siguin transparents i que alhora amplifiquin la singularitat del grup. O com gestionar la familiaritat i l'originalitat. Un bon exemple és Manela, no vull currar per vostè, enriquida amb bongo i trompeta de manera que tot plegat és com Sisa cantant amb l'Orquestra Plateria.

Els Manel

La referència inevitable?

Sovint s'ha comparat La Ludwig Band amb Manel. "I ens ho preguntaven tota l'estona", diu Carandell, que sempre havia intentat desempallegar-se d'aquesta ombra... fins que decideixen coeditar Gràcies per venir amb el segell dels Manel, Ceràmiques Guzmán. "És una bona coedició i amb els Indian Runners s’han fet amics i s'han ajudat molt. N'estem molt contents, de com ha anat tot plegat", assegura Galofré. "Ens ajuden en tot el que no és musical: la promoció, el calendari de publicació, l'organització, trobar entrevistes...", diu Carandell.

El jo poètic

"Ai, Déu meu, al Quim li deu haver passat alguna cosa"

A diferència dels discos anteriors, en què els protagonistes de les cançons eren personatges (uns milicians enamorats, un temporer albanès, un pirata o el fill d'un rei), a Gràcies per venir les lletres de Carandell són més "autorreferencials". "Escoltant el disc, ens pots imaginar molt més a nosaltres fent les nostres coses que quan cantàvem Quan les hores no portaven enlloc, que clarament no anava sobre nosaltres", explica Carandell. Tot i que el lletrista diu que en cap cas n'era la intenció, hi ha cançons com Has tornat a venir, Judes i El gronxador que sembla que parlin del grup, sobretot per versos com "Ens anàvem a menjar el món. / D'això, amic, no en tinc cap dubte" i "La fortuna és una nòria / i la sort un gronxador". "A tothom li ha vingut per aquí, suposo que perquè el clixé del músic parlant sobre ell mateix és un clàssic –respon Carandell–. Amb El gronxador no volia fer una cançó sobre els vaivens de la fama, sinó sobre els vaivens de la vida en general".

Novament, rancúnia i mala llet són convidades a les cançons de La Ludwig Band. De fet, el jo poètic sembla especialment emprenyat a El dia que et perdoni. "Però tinc la sensació que està menys enfadat que abans. De fet, està molt millor", assegura Carandell. I què en pensa, la resta del grup, de les lletres? "Quan les sents dius: ai, Déu meu, al Quim li deu haver passat alguna cosa. Però tampoc no li preguntem gaire l’origen de les cançons", diu Galofré. En qualsevol cas, és molt remarcable l'originalitat poètica d'un lletrista que canta coses com "estem farts d'històries de Julietes i Tristanys" o "no val rimar vida amb mentida". "Hi ha molt de rigor amb la rima i la mètrica, que és una cosa que m'agrada molt", admet Carandell.

L'alcohol

"És el disc que més sobris hem gravat"

"Convideu-me a un cubata", "estava borratxo i avorrit", "quan t'agafi les trucades de borratxo penedit", "havíem begut més del compte", "omple dues copes de vi"... A la meitat de les cançons del disc hi ha alguna referència a l'alcohol. "Sí, és veritat. S'ha de dir, però, que és el disc, i això és empíricament provat, que més sobris hem gravat. I més sobris, vull dir, completament sobris tota l'estona", informa Carandell. "Però això no vol dir que en els altres anéssim borratxos", matisa Galofré. "Bé, en el segon disc vaig gravar un solo de guitarra a les tres de la matinada que...", recorda Carandell. "L'altre dia els Tyets van dir una cosa espantosa, que no els cal parlar de drogues per ser guais, que per fer la música que fan no cal parlar de drogues i de putes", diu Lluc Valverde. "Pacto entre caballeros, del Sabina, és la nova cançó que hem de copiar", sentencia el cantant, que més endavant mira de ser més conciliador: "Tot i que no parlen d'alcohol, els Tyes són gent simpàtica".

El menys convencional que han fet en directe

Un vespre amb Gabriel Rufián i Yolanda Díaz

Els concerts de La Ludwig Band són poc convencionals de mena, d'estètica aparentment desmanegada i un vestuari que sembla espigolat del calaix dels malendreços d'una companyia de teatre decadent. Quan els demanen pel menys convencional que els ha passat en directe, recorden el concert del passat 14 de setembre als jardins del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, seu de la Delegació del Govern a Madrid. "Ho van organitzar tot molt bé, amb un gran sistema de so, bons diners de la Generalitat, estava tot incòlume, excepte el petit detall de demanar permisos. A l'edifici del davant, on hi ha el Círculo de Bellas Artes, estaven fent una convenció d'alguna cosa, i van trucar a la policia", explica Esteve. "I van venir moltes lecheras (furgonetes)", diu Valverde. "Entre el públic hi havia la Yolanda Díaz i el Gabriel Rufián. Aquell esdeveniment era un poc polític per tot això de la investidura. El cas és que vam fer l'última cançó sense amplificació, asseguts a l’escenari, i va ser bonic en aquest sentit, si no hauria sigut un S’ha mort més, com l'hem fet en cent concerts, i va ser diferent", afegeix Esteve. "Quan la Yolanda va marxar, es va quedar el Rufián i van aparèixer les lecheras", insisteix Valverde.

El públic

Engrescar-lo o esbroncar-lo

"Un concert no és una cosa unidireccional que nosaltres us vomitem a la cara i vosaltres no us feu responsables de res", va retreure Carandell al públic del Mercat de Música Viva de Vic. "És que interactuar funciona perquè la gent s'animi. És tot una mica exagerat, i al Quim li agrada. A més a més, com passava a Vic, un públic assegut ha de tenir motius per passar-s'ho bé. Estàs més predisposat si estàs dret amb una birra a la mà que assegudet, i per això creiem que és guai remoure'l un poc", diu Esteve. "No ens conformem amb una reacció normal", conclou Carandell. És una frase que descriu perfectament l'ambició de La Ludwig Band.