La importància de tenir un espai propi dins la família
Eva Llorach és una mare de família en crisi al drama femení i feminista 'Un lugar común'
'Un lugar común'
- Direcció: Celia Giraldo. Guió: Celia Giraldo i Bianca Francezca Omonte.
- 88 minuts.
- Espanya (2024).
- Amb Eva Llorach, Mia Sala-Patau, Fèlix Pons Ferrer.
La Pilar té alguna cosa d’heroïna: és auxiliar d’infermeria i mare de família amb dos fills. És, però, una heroïna humaníssima, sobretot quan la seva quotidianitat canvia després d’una prejubilació abrupta. En crisi vital i amb més temps lliure, ella percep que les persones del seu voltant donen per feta la seva ajuda: la necessiten, però no sembla que l’estimin. Així que es rebel·la mitjançant rampells de gelosia, gestos de control o reclamació d’atencions… I la imposició d’un cap de setmana d’oci grupal que serà molt, molt incòmode.
Un lugar común és una tragicomèdia de to dinàmic. La compassió i l’empatia envers la seva protagonista hi conviuen amb la contemplació, a estones vergonyosa o foscament còmica, dels seus naufragis i transformacions. La directora i coguionista Celia Giraldo (Cornellà de Llobregat, 1995) aborda les ingrates tasques domèstiques i de cures, però també la pantallització de la vida. A diferència dels seus parents, la protagonista no està enganxada al seu telèfon, però sí que cau en una negació pròpia de la positivitat de les xarxes socials (i també de la resistència de les mares i àvies que no es queixaven mai): no expressa el seu malestar fins que esclata.
Giraldo i el seu equip filmen imatges d’un naturalisme un xic fosc, lluny de les estampes quasi publicitàries de quotidianitats embellides per filtres d’Instagram. Curiosament, l’artista un xic egocèntrica que interpreta Aina Clotet resumeix el missatge del film: es tracta de disposar d’un espai propi ubicat en un lloc comú. Giraldo beu d’un feminisme que afirma la sobirania individual alhora que dimensiona la necessitat de comunitats i vincles. Com feia Neus Ballús a El viatge de la Marta, l’autora escenifica les dificultats de posar en comú la realitat i l’ideal, però obre la porta a una certa sanació de ferides com a final (obert) del viatge narratiu.