Luis Lev Grinberg: "Si Netanyahu continua en el poder, serem molts els que abandonarem Israel"

Barcelona"Estic content de venir a Barcelona i trobar-me amb una organització de jueus progressistes, cosa que cada vegada és més difícil", diu el sociòleg Luis Lev Grinberg. Nascut a Buenos Aires el 1953, Grinberg viu actualment a Jerusalem. Ara es troba a Portugal per una conferència, però el 8 de setembre serà a Barcelona per fer una xerrada amb JCall, una plataforma formada per jueus progressistes que està en contra de l'ocupació militar de Cisjordània i Jerusalem Est. Ho aprofitarà per visitar la seva filla, que viu a Catalunya. "La meva filla va marxar tres dies després de l'atac de Hamàs. Molts joves estan marxant d'Israel", explica. Fundador del Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat Ben Gurion i expresident de l'Associació Sociològica Israeliana, ha investigat la història del moviment laborista sionista, l'economia política d'Israel i el conflicte entre Israel i Palestina.

Abans de res, com està?

— No gaire bé. A Israel hi ha molta incertesa i tensió. Hi ha una sensació d’impotència terrible enfront d’un govern que no cedeix ni escolta a ningú. Molts joves, com la meva filla, han marxat. La meva filla se’n va anar perquè estava convençuda que després de l’atac de Hamàs, Netanyahu duria el país a la guerra. 

Abans comentava que és difícil trobar organitzacions jueves progressistes.

— La gran majoria donen suport al govern israelià de manera incondicional, i des de fa quinze anys qui governa és Netanyahu. No els importa que al país hi hagi divisions internes. 

¿És Netanyahu qui ha dut el país a la guerra?

— És molt més complicat que això. És ell qui ha creat una divisió interna, que és el títol de la xerrada que faré a Barcelona. 

La vaga i les protestes que hi ha hagut demanant un acord, després que se sabés que havien matat sis ostatges israelians, han deixat constància d'aquesta divisió interna.

Als sis ostatges els van matar per la negativa de Netanyahu a arribar a un acord. Hi ha molta oposició a la política de Netanyahu i impotència. Jo diria que el 70% de la població vol un acord per alliberar els ostatges, però Netanyahu no escolta i s’hi nega. Diu que no hi haurà cap acord i que vol controlar el corredor Philadelphi, la frontera entre Egipte i Gaza.

Com descriuria el conflicte actual? És una guerra, un atac, una ocupació?

— El govern diu que és una operació en contra de l’atac de Hamàs, però el que està fent és reocupar Gaza. Israel va marxar de Gaza el 2005 i va establir un fort control militar a tota la frontera. Durant tots aquests anys hi ha hagut molts conflictes. El govern té un problema de supèrbia. A la pregunta de per què no cessa els atacs, respon que no els cessa perquè s’ho pot permetre. Crec que és important dir que Europa i els Estats Units en tenen gran part de la responsabilitat. Israel no podria fer res del que fa sense el suport d’Europa i dels Estats Units. Només que pressionessin una mica, el govern israelià hauria de cedir. Els Estats Units vol que Israel guanyi la guerra, perquè és el seu aliat a l’Orient Mitjà, però aquesta guerra no es pot guanyar. Israel té moltes més armes i molta més força, però no lluita contra un exèrcit, que podria rendir-se, sinó contra un poble sense estat que continuarà lluitant per existir. La paraula guerra és errònia perquè en realitat és una ocupació militar. 

La consigna "Junts vencerem" va sorgir a Israel immediatament després de l’atac de Hamàs el 7 d'octubre. Després de tants mesos de guerra, la societat està més unida o més dividida?

— Hi ha més divisió, però no ha estat un procés lineal. A Israel vam tenir cinc eleccions en poc més de tres anys (2019-2022). No es va aconseguir una coalició estable fins a les últimes eleccions en les quals clarament es va imposar Netanyahu, que va iniciar una reforma legal que en realitat és un cop d’estat antidemocràtic. Va cancel·lar moltes llibertats amb l’objectiu que a l’oposició li sigui impossible guanyar les pròximes eleccions. 

I ho ha aconseguit?

— El procés està molt avançat. Per exemple, la policia és cada vegada més repressiva. Tanmateix, des del moment en què es va anunciar aquest pla de reforma, van començar les protestes. Cada setmana, milers de persones sortien al carrer en contra del govern. La propaganda aleshores deia que si hi havia guerra seria fàcil derrotar-nos perquè estàvem dividits. Van començar a amenaçar pilots, soldats reservistes... L’exèrcit deia que si continuava el pla de reformes, el país es quedaria sense exèrcit. Aleshores va arribar l’atac de Hamàs i tothom es va mobilitzar, la societat civil també, per rescatar els ostatges. La unió va durar poc més d’un mes, el temps que Netanyahu va trigar a tornar a agafar les regnes. Ara estem molt dividits, una divisió que també s'ha notat amb la vaga. Fins i tot, hi ha divisió dins dels sindicats. 

Quins efectes té sobre la societat el fet que són més de tres i quatre generacions en estat de guerra?

— És força desesperançador. Hi ha qui creu que estar sempre en perill és el destí del poble jueu, i que és una sort tenir un estat que ens defensi. El problema és que actualment aquest estat tampoc ens protegeix. 

Quin Israel creu que sortirà d’aquesta guerra?

— Ningú ho sap. Hi ha dues forces lluitant. Una és la de Netanyahu. Ell i els seus seguidors són uns fanàtics messiànics que creuen que tot forma part de la redempció, que és una decisió de Déu, aconseguir la terra d’Israel i expulsar els palestins o matar-los. Utilitzen unes expressions terribles. Fins i tot, alguns pares dels ostatges. Diuen que estan disposats a sacrificar els seus fills per la redempció. Això Netanyahu ho ha fet servir contra els pares que volien rescatar els seus fills. Si aquests guanyen i Netanyahu continua en el poder, serem molts els que abandonarem Israel. Després hi ha un altre grup que té l’esperança que hi haurà canvis, que es pot prendre un altre camí que no sigui aquesta actitud pessimista i bèl·lica i que es pot arribar a un acord amb els palestins i amb el temps també posar fi a l’ocupació militar. Prefereixo ser optimista per una qüestió política. 

Alternativa per a Alemanya (AfD) ha guanyat a l'estat alemany de Turíngia. És el primer cop que una força d'extrema dreta guanya unes eleccions regionals alemanyes des de la Segona Guerra Mundial. La memòria no funciona com a antídot?

— Només la política pot ajudar. Tant Israel com Europa paguen el preu del colonialisme i de com ens relacionem amb la resta del món. En cert sentit, Israel s'ha convertit en un model per a l’extrema dreta dels Estats Units. Els supremacistes blancs nord-americans argumenten que si hi ha un estat on els jueus tenen tots els drets i la resta no, ¿per què no podem fer el mateix nosaltres amb els blancs dels Estats Units? El concepte de la supremacia blanca torna amb força i crec que és el motiu pel qual Israel pot continuar fent el que fa.