Luis Miguel, el domini d'un artista aclaparador al Palau Sant Jordi

El primer dels dos concerts de Luis Miguel al Palau Sant Jordi va ser arribar i moldre, i moldre i vinga moldre durant més d'una hora i mitja. Una cançó rere l'altra, pràcticament sense pausa, i el cantant mexicà sense dir ni ase ni bèstia, ni "Bona nit, Barcelona" ni "Quin públic més meravellós". Només un xou poderós, torrencial, a càrrec d'un artista dominador. Fa sis anys va omplir mig Sant Jordi i encara gràcies, eren temps de la decadència picant a la porta. Ara omple dos dies seguits el mateix recinte (14.000 persones cada nit) i, als 54 anys, està en un estat físic i artístic impecable. Mai com ara ha estat en condicions de ser imparable en tots els registres: el pop romàntic, el swing, el bolero, la balada, el funk i el mariachi.

El primer detall rellevant del concert va ser el color vermell de les samarretes de les Adict@s a Luis Miguel, el club de fans fundat el 1984, quan el cantant mexicà tenia només 14 anys i ja era tota una estrella. El segon, unes pancartes que pregonaven "El Sol brilla avui a Barcelona". El tercer detall, el braçalet de llum que repartien a l’entrada del Palau Sant Jordi: com el de Coldplay i Estopa, però amb patrocini de Tequila Don Ramón. I, finalment, una càmera-dron que planava damunt l’escenari i oferia imatges espectaculars, fins i tot de 360 graus, a les pantalles gegants; un gran encert ben aprofitat per la realització visual.

El Sol de Mèxic va començar versionant els Jacksons (Será que no me amas) vestit de crooner elàstic i amb el desplegament instrumental dels xous grossos. Al segon tema, Amor, amor, amor, el públic ja havia abandonat les cadires, i a la tercera cançó reclamava protagonisme cantant la tornada de Suave. Va ser un inici frenètic, amb la secció de metalls fent molt bona feina, malgrat la molt millorable sonoritat del Palau Sant Jordi. El domini de Luis Miguel va ser encara més aclaparador a Culpable o no, melodrama en vena compensat immediatament pel romanticisme entusiasta de Te necesito i novament dut al paroxisme amb la superbalada Hasta que me olvides, dues de les cançons que li va compondre Juan Luis Guerra. El Luis Miguel del 2024 canta a lloc, arriba impecable al crit, se sent comodíssim en uns arranjaments atemporals que van del classicisme de la corda al kitsch dels teclats, i és una bèstia escènica: ara un cop de peu a l’aire, ara un moviment pelvià, ara un somriure ample i blanquíssim, tot plegat sense descordar-se l’americana ni afluixar-se la corbata.

Necroduets amb Michael Jackson i Frank Sinatra

Després del funk exultant de Dame, els vents van cedir espais als violins per gronxar Por debajo de la mesa, d’Armando Manzanero. És el Luis Miguel que es llueix encara més com més espai té per col·locar la veu sense córrer. Canta No sé tú, el Sant Jordi és un clam, i tot seguit arriba el medley de boleros, una de les seves especialitats, que a estones despatxa sense més implicació que la necessària, fins i tot amb certa indulgència quan fa Somos novios, però altres vegades vivint intensament la lletra, com a Nosotros, un dels punts àlgids de la nit, amb tot el dispositiu orquestral al seu servei. Potser es podia haver estalviat els dos duets necrovirtuals amb Michael Jackson (Sonríe) i Frank Sinatra (Come fly with me), però era una manera de sentir-se part d'una història i d'introduir el segment més crooner del concert. També és discutible l'afany pel medley, que redueix els temes a un parell d'estrofes i una tornada i, per tant, sacrifica dinàmiques glorioses. A canvi, sonen més cançons.

Després d’una també exultant Entrégate, van sortir a l'escenari una quinzena de mariachis, i el Sol de Mèxic va apujar l’aposta del concert: canvi de vestuari, camisa i armilla negres per abordar La bikina i un dels cims de José Alfredo Jiménez, La media vuelta, davant el deliri del Sant Jordi. En un xou sense baixades de tensió, Luis Miguel va reservar el tram final per a grans èxits juvenils com La incondicional que el públic va recompensar amb una ovació extraordinària. Un xou de moltíssim nivell a càrrec d'un home que, definitivament, ha decidit que no vol ser un artista autocomplaent, sinó un cantant immortal.