Luisotti al Liceu

Palma'La forza del destino, la de Jean-Claude Auvray, torna al Liceu', podria ser un encapçalament, però no és una gran notícia. En canvi, la que sí que ho és seria: 'Nicola Luisotti debuta al Liceu'. Ell va ser, indubtablement, el gran triomfador de la nit, i no va ser per manca de competència. El repartiment era de nivell suficient perquè no fos així. Ell va ser qui va fer possible gaudir en la màxima esplendor d’aquesta perfecta aliatge verdià de melodia i harmonia. Tant és així que el moment cabdal de la ‘coctelada’ història de Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas i Wallenstein Lager, de Friedrich Schiller, fossin, molt especialment, els vuit minuts que dura la Simfonia, situada de bell nou entre el primer i el segon acte, i que originalment fou Obertura. Luisotti va exercir de majúscul alquimista, com si la batuta hagués esdevingut una portentosa vareta màgica. No tan sols en aquest moment tan essencial i, per una altra banda, apoteòsic, on podem trobar tots els trets argumentals de la història empastada per Francesco Maria Piave i arrodonida pel de sempre, Giuseppe Verdi. Va ser en un moment en el qual havia decidit deixar de banda la composició, o potser tan sols ho havia verbalitzat, que mai té res a veure amb el que realment bull per dintre. En qualsevol cas, obra de maduresa verdiana i d’una bellesa musical tan agradable a l’oïda com incontestable en la seva equilibrada i augusta estructura.

Pel que fa al repartiment, el del dia de l’estrena, Brian Jagde va fer un don Álvaro poderós i policromat, cantant la romança O tu, che in seno agli angeli d’una tendresa infinita, no sense l’ajuda del clarinet, que com no podia ser d’altra manera em va provocar un memento per a Eduardo Bernabeu. És en aquest moment en què queda desvetllat el perquè de tot plegat, el perquè els Calatrava no aprovaven el matrimoni entre donna Leonora i don Álvaro, fill de rei. Anna Pirozzi va ser l’encarregada de donar vida a donna Leonora desplegant tots els atributs vocals que requereix el personatge i amb una part alta de temperada riquesa expressiva. Artur Rucinski va ser el tercer en discòrdia, i mai més ben dit, com és el don Carlo di Vargas, el venjatiu germà de la protagonista, tan fonamental, si no més, com la parella. Va fer gala d’un timbre ferm, exquisit i depurat, que com els seus companys del tràgic viatge varen haver de situar-se tot just a la corbata per poder lluir les seves indiscutibles qualitats. El minimalista i espaiós escenari així ho requerien. I ja que hi som, cal dir que la recuperada escenografia d’Auvray ni aportava ni restava, potser tan sols una mica el volum de les veus. Ben il·luminada i poca cosa més, pura estètica. Per tant, millor continuar amb el capítol vocal, on també destacà, especialment, John Releya, en funcions del pare Guardiano, de la mateixa manera, però en grau més baix, que el fra Melitone contingut, i no per això menys graciós de Pietro Spagnoli, amb un inici del quart acte memorable. Seria injust no fer menció de la Preziosilla de Szilvia Vörös, però és que ja resulta tòpic parlar de l’incomprensible Rataplan. Magnífic el cor, d’un protagonisme accentuat, en una òpera colorista cent per cent i d’una excel·lència indiscutible.