Alba Pujals: "M'agrada molt connectar amb gent d'altres generacions amb la música"

BarcelonaLa trombonista Alba Pujals (Terrassa, 1992) és un d'aquells talents que altres músics no es cansen mai de recomanar. La llista de projectes en què està implicada i els artistes amb què ha tocat és prou eloqüent: The Bop Collective, Lluc Casares Septet, Barcelona Art Orchestra, Hip Horns, The Penguins (i Reggae per Xics), The Gramophone Allstars, New Cool Collective, C. Tangana... Formada a l'Escola Oriol Martorell, l'Esmuc, el conservatori d'Amsterdam i la Juilliard School de Nova York, Alba Pujals actua aquest dissabte 27 de gener al Ponent Roots Fest de Lleida al capdavant del quintet que lidera i amb el qual ha publicat l'àlbum Apologia (2023) i l'EP Two slides. Vol. 1 (compartit amb la trombonista i cantant Rita Payés).

Deunidó l’activitat que tens. I a més a més, lideres un quintet.

— Sí. I a vegades, si són concerts a l'estiu en festivals, el presento com a sextet perquè dona la possibilitat d'afegir-hi un altre color. És com fer entrar un altre jugador a l'equip. Tanmateix, també m'agrada el desafiament d'intentar fer coses que podrien tenir molts de colors amb un quintet.

Com és l'experiència com a alumna i com a docent en una escola pública d'ensenyament musical integrat com l'Oriol Martorell?

— Ja des de primària és molt important que estiguis en una classe on els teus companys estimin el mateix que t'estimes. Perquè a vegades en una escola convencional, sigui pública o privada, cada nen fa extraescolars diferents, i el que toca el violí és el rarot. En canvi, en una escola com l'Oriol Martorell els mateixos companys amb els quals jugues al pati són els toquen amb tu. I això és molt important, perquè hi ha aquesta cosa de voler tocar com el company, de millorar, de voler que ens posin junts al conjunt de cambra.

De la teva promoció a l'Esmuc hi havia molta gent que venia de l’Oriol Martorell?

— Sí, cada cop ha anat augmentant. Sí que és veritat que quan jo estudiava a l'Oriol Martorell només era una línia. A quart d'ESO érem uns 14 estudiants, i això també està molt bé per a la part que no és artística. Ara hi ha dues línies, però tant de bo es pogués fer una cosa semblant a totes les escoles, que no sigui només amb l'art, sinó potser amb les ciències.

Fa poc, a l'ARA, tant el pianista Manel Camp com el cantant Salvador Sobral lloaven la qualitat dels músics catalans.

— Suposo que la globalització ha fet que millorin molts aspectes, i un d'ells és l'accés que hem tingut a altres músiques. I els professors són músics que han viatjat molt i s'han format més. Tot plegat fa que hi hagi molts bons alumnes i molt bona qualitat. També hi tenen a veure canvis més profunds. Ara més o menys pots dedicar-te al que vulguis, quan abans et dedicaves al que feia la família. Bé, en el meu cas la meva família són músics...

Professionalment, era la teva mare la que es dedicava a la música, oi?

— Sí, professionalment, la meva mare i la meva tieta, però el meu avi tocava el clarinet i el saxo i feia cobles. El que passa és que ell treballava en una fàbrica, perquè tocant no hauria pogut pujar quatre filles.

I com vas triar el trombó?

— Des de ben petita volia tocar la flauta, cantar i ser directora d'orquestra. No sé per què, però tenia moltes ànsies de ficar-me en el món laboral de la música. Em van regalar una flauta, però amb 3 o 4 anys era massa petita per estudiar-la i vaig esperar uns anys fins que un dia em van matricular a l'escola de Rubí. Aquell dia va passar una cosa estranya. La meva mare em va dir: "Alba, escolta una cosa... No voldries tocar el trombó?". I jo desesperada: com és que no ho enteneu, que vull la flauta, ja ho sabeu. El que passava és que aquell curs començava una professora nova de trombó i encara no tenia alumnes. I van decidir deixar-me fer trombó i flauta.

Quants anys tenies?

— 8 anys. I en l'EP que he fet amb la Rita Payés, totes dues trombonistes, hi ha un tema que canta ella i en què jo toco la flauta. De tant en tant encara l'agafo per canviar una mica la sonoritat.

Amb la Rita Payés fa molt que us coneixeu?

— Deunidó, potser deu fer 10 anys. La Rita també va anar a l'Oriol Martorell, tot i que no hi vam coincidir perquè ens portem set anys, però ens hem trobat sovint tocant. Aquest tipus de música es basa molt en la improvisació. Era la música urbana d'abans, o la música tradicional del poble, i també s'aprèn posant-la en pràctica en situacions reals: en concerts, jam sessions i trobades amb amics. Amb la Rita ens hem conegut així, a les jam sessions, i després hem coincidit en molts projectes.

Això de Vol.1 vol dir que l'EP tindrà continuïtat, i que el trombó en serà el protagonista, oi?

— Exacte. Quan penses en un grup de jazz no et ve al cap la imatge d'un trombó. Potser et vindrà abans la d’un saxo o una trompeta, però el trombó està en el jazz des del minut u; de fet, és un instrument que es veu a tots els estils. Per exemple, si penses en salsa, hi penses més en trombó i trompeta que en saxos.

I en músics com Willie Colón, el gran arranjador de trombó.

— Sí, totalment. Suposo que tècnicament, per arribar a tocar bebop o estils de jazz en què sonen més notes, era molt difícil tocar el trombó, i per això va agafar un paper més protagonista el saxo. La trompeta s'entén, perquè al tenir un registre més agut feia de veu líder i agafava la melodia. Però el trombó té una altra particularitat: té el registre de la veu humana; seria com un violoncel en una formació de cambra. I com a solista, també serveix moltíssim. És com si estiguessis cantant.

Això ho explicava el Willie Colón, precisament, quan arranjava per a la veu l'Héctor Lavoe.

— Sí, era com si tingués un cor. I feia uns arranjaments increïbles. Tornant a allò del Vol.1. Aquest projecte va ser una cosa que em va encarregar la Jazz Cava de Terrassa fa anys. Em venia de gust tocar amb la Rita i fer un quintet amb dos trombons, com el que tenien J.J. Johnson i Kai Winding, però que no fos només estrictament jazz. Més endavant m'agradaria poder-ho fer amb diferents trombonistes, i potser d'aquí a deu anys decideixo planxar tot això en dos vinils, o fer una edició de només trombons que també servirà per a gent que li agradi el trombó per descobrir la riquesa de l'instrument. Amb la Rita, cadascuna té el seu estil, tot i que ens apropem bastant perquè venim de jazz i som d'aquí, encara que ella és més reconeguda potser pels boleros. Per això en el disc fem aquest bolero, Me hiciste creer. També hi ha La voglia, la pazzia, que és una bossa, que ens podria definir a totes dues, perquè un jazz-bossa és molt típic en el jazz.

I del jazz català, moltíssim.

— Sí. I després tenim Kai, que és un shuflle instrumental, més de dir: lluïm el trombó!

La voglia, la pazzia la coneixies de molt abans?

— Sí. Crec que el Toquinho vivia a Itàlia quan va fer aquest tema. Sí que el coneixia, sí. Però saps el que em fa més il·lusió d'això? Quan vam gravar el tema, l'hi vaig ensenyar a la mare de la meva de parella, i em va dir que li encantava que la incloguéssim en el disc. M'agrada molt poder connectar amb gent d'altres generacions amb la música. Em sento afortunada.

La conjuntura musical del país va fer que fa quinze anys, arran de la crisi econòmica, els instruments de vent-metall perdessin protagonisme en directe perquè els grups no es podien permetre pagar els músics. Després la tendència va canviar i trompeta, trombó i saxo han guanyat pes en els concerts. Això t'afavoreix?

— Sí, tot i que quan estàs en un escenari com a secció de vents sempre quedes en un segon pla. Bé, no en tots els projectes, perquè a Reggae per Xics, per exemple, la secció de vents està davant i en la mateixa línia que els cantants. I quan toquem veiem els nens i les nenes bocabadats mirant la secció de vents, i sovint venen amb trompetes i saxos de plàstic i tot. En general, aquí hi ha hagut un auge de tornar als instruments de vent, amb grups com les Balkan Paradise Orchestra. Els conservatoris n'estan plens, i crec que al Taller de Músics de trombons no en falten. Però també he vist moltes bandes que han començat amb vents i els han tret per qüestions econòmiques, i pensen que es poden suplantar amb el teclat, però això es nota. Jo soc més optimista que pessimista, encara que em queixi molt. També hi ha molta gent espantada amb la intel·ligència artificial, però els músics continuarem fent falta i la música en directe i la improvisació encara tindran més valor.