Abraham Cruzvillegas: "M'agrada molt Maria del Mar Bonet, també per raons polítiques"

Palma“Les abelles són més eficients a l’hora de transmetre un missatge que els humans”. Qui pronuncia la frase és Abraham Cruzvillegas, artista mexicà que des de fa anys reivindica el paper de l’art precisament com una poderosa eina de comunicació entre les persones. Aquests dies ho fa amb diferents tallers i trobades organitzades per la fundació ALTTRA a Palma, entre ells un de composició de cançons que tindrà lloc durant tota aquesta setmana al Centre Flassaders. En tots, l’objectiu és més o menys el mateix: fomentar el diàleg com una eina de construcció d’identitats, tant individuals com col·lectives. 

A la primera sessió que heu fet a Palma us heu trobat amb una quarantena de persones de perfils molt diferents: estudiants de l’Escola Superior de Disseny, del grau en Belles Arts d’ADEMA, de l’espai creatiu d’Esment… Com ha estat l’experiència?

— Doncs crec que ha estat molt sorprenent i molt bona. Trobar-te amb tanta gent i de perfils tan diferents sempre és enriquidor, tot i que si només fossin tres persones, ja serien tres perfils molt diferents: la diversitat és pertot. Ara bé, el que hem fet ha estat bàsicament una dinàmica en què tots participàvem, sense que giràs tot al voltant meu, i l’objectiu era escoltar-nos, dialogar.

No són dos verbs que posem molt en pràctica avui dia, no ho trobau?

— Un dels grans problemes de la societat contemporània és justament que no dedicam temps a escoltar els altres. Per això, aquestes trobades són més que res un pretext per estar plegats, i si després en surt qualque altra cosa, com un projecte a llarg termini, genial, però només el fet d’ajuntar un grup de persones per dialogar ja és una fita. Les persones ja ni tan sols tenim per costum passar temps plegats si no és amb algun objectiu concret: tot sempre ha de ser productiu per culpa d’aquest capitalisme atroç. 

I tanmateix una part important de la feina que feis avui dia consisteix a promoure això, el diàleg. 

— Des del 1991 he fet de professor a diferents centres d’ensenyament d’art, i he après a generar aquestes dinàmiques horitzontals on tots podem intentar desxifrar qui som, d’on venim i cap a on anam, que són preguntes que ens hem oblidat de fer. I quan algú les formula no sempre hi ha algú per proposar-ne una resposta. Això em fa pensar en una periodista mexicana que cada dia comença el seu programa parlant d’això, de per què hem deixat d'escoltar-nos els uns als altres.

I per què pensau que no ho feim?

— La norma ara és passar uns per damunt dels altres, violentar les converses, ignorar les opinions i negar les possibilitats que ofereix la diversitat. Dialogar no significa que pensem tots igual, de fet implica tenir temps i energia suficients com per estar disposats a no coincidir, i a sortir del marc binari per explorar-ne de terciaris i, fins i tot, de quaternaris. Això és el que cerc jo amb la meva feina, i també amb els meus tallers aquí a Palma. 

Sempre a la recerca d’aquest concepte tan mal de definir que travessa la vostra obra: la identitat. 

— És que jo crec que qui som jo es transforma mentre ho dic. Som un ésser inacabat, vulnerable i en contradicció permanent, i això són condicions que preferesc abraçar abans que negar. Jo preferesc pensar que som moltes possibilitats i oportunitats, cosa que em permet multiplicar les meves eines a l’hora de respondre totes aquestes preguntes que tenc. Fixa’t que som artista plàstic i, en canvi, venc a fer un taller d’autocomposició de cançons. Jo, que no tenc nocions d’instruments, ni de música, ni de res semblant. 

I com va ser, doncs, que vàreu començar a fer-lo?

— Era l’any 2008 i llavors jo no vivia a Mèxic sinó a Escòcia i crec que per això vaig començar a formular-me preguntes des de la distància del jo, des d'un jo distanciat. Em vaig començar a reconèixer en la persona que no era, i des de llavors he fet nombrosos tallers i he arribat a gravar unes 60 cançons amb bandes diferents que per mi són, sobretot, exercicis de llibertat. I també s'hi vincula un procés deliciós per mi, que és poder escoltar música que m'agrada molt en aquests exercicis, escolt balades... I he escoltat molt Maria del Mar Bonet abans de venir aquí. 

I què heu trobat?

— M’ha agradat molt, també per raons polítiques. Crec que resulta evident que ella va fer una investigació molt important sobre instruments i maneres d’entonar i de dir les coses, que de vegades la condueixen al fado portuguès i d’altres, a la música andalusa, o a les tonades antigues d’aquí. Em va dur a pensar també en la música celta, i en un grup mexicà que va recuperar els instruments precolombins, Los Folkloristas, i tot això al final està connectat gràcies a totes aquestes recerques locals que tanmateix deriven en missatges universals, que són presents a totes les cultures. 

Heu impartit tallers i heu col·laborat amb comunitats de Glasgow, Lima i l’Havana, entre moltes altres. Heu trobat alguna cosa que totes tinguessin en comú?

— Una sí, sense cap dubte: no hi ha cap persona en tot el món que no tingui la capacitat de ser i de generar actes creatius. I hi hem d’incloure aquells que anomenam discapacitats, aquells que deim que són marginats, aquells a qui ens referim com a migrants… Perquè tots ho som, en realitat. Però jo puc signar i garantir, i ho puc fer davant notari si fa falta, que totes i tots tenim necessitats diferents que poden derivar en creacions de tota casta, siguin cançons, dibuixos, escultures o performances. Tots. 

Fa poc Ghada Amer reivindicava en conversa amb l’ARA Balears la capacitat dels infants de jugar com una manera essencial d’experimentar amb l’art. 

— És que jo crec que hem desaprès les coses essencials, com poden ser jugar o aprendre. Tot ha de ser productiu avui dia i, en canvi, quan som infants, tots dibuixam sense cap intenció de productivitat. Tots ho hem fet, en un moment o un altre, sense pensar què fèiem. I arriba un moment en què algú et diu: au, ara ja has de fer alguna cosa de profit. I aquí ja està tot fet. A mi, per sort, ningú no m’ho va dir mai, i per això tota la meva feina ha tingut a veure també amb això: l’esperit dels infants és també fer-se preguntes, i això és el que jo intent fer. 

I en tot això quin paper hi juguen els altres? Què us aporta aquesta conversa constant, tota aquesta comunicació que promoveu i reivindicau?

— Bé, és que jo crec que és un exercici interessant en termes d’intencionalitat, la comunicació, però també crec que quasi sempre falla. A l’art també resulta problemàtic: és difícil que el que jo vull dir sigui el que entenen els altres, les abelles són molt més eficients a l’hora de transmetre un missatge. Crec que els humans en això fallam, i això ens condueix a caure en la violència amb què ens trobam avui dia. M’agrada parlar dels primats perquè, com alguns d’ells, som capaços d’organitzar guerres per falta de comprensió entre nosaltres. 

Voleu dir que allò que se suposa que ens fa humans, la capacitat de comunicar-nos, potser no funciona tant com ens pensam?

— És que jo estic quasi cent per cent segur que tu ara mateix perceps una cosa diferent de la que jo vull dir. Hi ha els ximpanzés, que són capaços d’organitzar una guerrilla i menjar-se els infants d’una altra tribu per evitar venjances, i després hi ha els bonobos, que solucionen els conflictes a base d’aliments i sexe. Entre una cosa i l’altra potser ens hi trobam nosaltres, però jo crec que tots ells es comuniquen millor que tu i jo ara mateix. 

I què ens queda, doncs?

— Jo crec que proporcionalment anam bé. 

Proporcionalment respecte de què?

— Respecte de la destrucció. [somriu] No vull sonar optimista perquè no ho som, els optimistes esperen que les coses passin i hi depositen la fe, i jo ho respect, però no és el que faig jo. Jo crec en l’esperança, que és llençar llavors perquè puguin sortir-ne coses. I això és el que intent, perquè si no, no seria aquí ara mateix. Seria al meu taller, fent dibuixos per vendre i em dedicaria només a fer productes per vendre, i fixa’t que he dit només perquè no negaré que també en faig, és clar. Però crec que depèn de cadascú creure en la possibilitat d’un canvi, i jo hi crec. No sé què en sortirà de les llavors que vaig llençant, potser es podreixin, potser en surtin cucs, però la qüestió és que n’hi hagi i que amb elles es multipliquin les possibilitats que tenim. I jo hi crec. Fermament.