Ivan Bort i Maria Adell: “M’agrada quan quedes aferrat a la butaca de l’hòstia que et pega la pel.lícula”

PalmaÉs la primera vegada i sembla que es coneixen de tota la vida. Ivan Bort (Castelló, 1982) i Maria Adell (València, 1977) han portat la seva passió pel cinema a Mallorca i a Barcelona. A més, tots dos la transmeten als seus alumnes, ell al CESAG i ella a la UB i l’ESCAC.

Com s’acaba fent crítica de cinema?

— M.A. És una vocació que va començar de molt petita. M’hi vaig vincular d’una manera emocional. Teníem una col·lecció de VHS i veia de tot: westerns, comèdies de Howard Hawkes, screwballs comedies dels anys 30, musicals... Vaig estudiar Història i la segona carrera va ser Comunicació Audiovisual. Després de treballar a festivals i distribuïdores, vaig decidir que no volia fer feina en la part d’indústria, sinó escriure i reflexionar sobre cinema. I vaig començar a fer crítica a una revista ja desapareguda, Go Mag. Ser crítica és el que deia Truffaut: un acte d’amor cap al cinema.

— I.B. Comunicació Audiovisual també va ser la meua segona carrera. Vaig començar a Castelló, a la primera promoció de Publicitat. Em vaig adonar que m’interessava la història i la teoria del cinema. Tot el visual, estètic, tipogràfic i artístic al darrere de les pel·lícules per mi són qüestions bàsiques. Soc col·leccionista abans que cinèfil i vaig començar a escriure a les seccions de ressenyes de DVD i Blu-ray de les revistes. I els primers pagaments… Recorde una crítica d’Expediente X per la qual em varen donar una tassa i una gorra [riu].

Què és i què fa un crític?

— M.A. Un crític ha de ser una persona que valori una pel·lícula amb arguments, un especialista que està al dia del que passa al cinema contemporani, però que també té una visió historiogràfica i panoràmica. Has de saber llegir les imatges i també t’ha d’agradar molt escriure. La crítica de cinema també és un gènere literari.

— I.B. No puc estar més d’acord amb la necessitat de formació. Tothom pot veure cinema i comentar-ho, però la crítica per la qual s’hauria d’entendre l’ofici no la pot fer qualsevol. Com deia Umberto Eco: s’han de construir nous textos a partir de la mirada particular, amb la seua subjectivitat i el seu bagatge.

En què us fixau més a l’hora de valorar una pel·lícula?

— I.B. En la qüestió estètica, visual, que té a veure amb la relació a nivell gràfic, musical, de composició, artístic… En allò que m’ofereix un plus artístic, sense lectures unívoques. Pel·lícules que fins i tot pretenen incomodar-te. M’agrada quan t’arriba i quedes a la butaca sense poder-te alçar de l’hòstia que et pega açò.

— M.A. És una cosa difícil de definir: la posada en escena, l’aposta a nivell conceptual. Això implica moltes coses: el guió, les posicions de càmera, els moviments, el muntatge, la fotografia, la direcció d’actors… És el punt de vista del cineasta cap a un món concret. El que m’emociona personalment de les pel·lícules és el factor humà, els actors i la direcció d’actors. Un cinema a flor de pell.

Creis que hi ha una separació entre crítica i públic?

— I.B. Té a veure amb una aproximació més intel·lectual al cinema. És dir-li a algú que, si no li agrada, és que no n'entén o no en sap. Altres vegades es rebutja això de pensar tant les pel·lícules. I és a l’inrevés: les gaudeixes més perquè és més enriquidor veure-hi més coses.

— M.A. Hi ha la visió que el crític escriu per a un grup reduït de persones i ens ho hem de fer mirar. Moltes vegades s’oblida que has d’escriure també per a la gent que obre el diari. Potser la nostra funció és fer textos suggeridors, llegibles i que no siguen un munt de referències que, si no les saps, quedes fora. Però és difícil.

— I.B. Ja no és qui llig critica, sinó qui llig. Aquí entra el youtuber, qui es grava i diu la seua opinió. Això arriba a les noves generacions. Quan escrivim no pensem moltes vegades que tenen un altre codi.

Sou fidels al cinema o li posau les banyes amb les sèries?

— M.A. Sí que li he posat les banyes. Em vaig criar amb la televisió encesa tota l’estona a casa meua. Van ser molt importants sèries com Doctor en Alaska i My so-called life. Després hi va haver tota aquesta eclosió. Veure Los Soprano, Mad Men i The Wire era fantàstic. Ara no puc seguir el ritme i soc selectiva. No hem de menystenir la importància de les creadores que han sorgit. L’aparició de Girls i Lena Dunham va ser fonamental per mi. Però el cinema és el meu primer amor, i continuarà així.

— I.B. La portada de la meva tesi és Mad Men. Feia un recorregut pels títols de crèdit cinematogràfics i com això s’havia aplicat a unes meravelloses peces que eren els openings de les sèries. Ara hi ha una hipertròfia, una oferta excessiva que afecta el nivell mitjà. No arribarem a l’excel·lència que hi havia a Breaking Bad, Mad Men, Los Soprano i The Wire. No és una qüestió de posar les banyes. Agafant la metàfora, ara mateix l’audiovisual et permet fer ménage à trois. Es planteja una fragmentació de l’audiovisual, però quan t’enganxes i mires sis episodis ha passat el mateix temps que quan mires una pel·li.

Recomanen

Pel·lícules amb mala crítica que els agraden