Emma Zafón: "M’agradaria saber quanta gent ha entès que a 'La plaça del Diamant' hi ha violència de gènere"

PalmaFa poc més d’un any que Emma Zafón va publicar la seva primera novel·la, Casada i callada (Empúries), la història d’una dona que descobria la cara oculta de l’anhelat matrimoni a base de cops de realitat, alguns de més subtils i d’altres de directament descarnats. Aquest divendres serà a la biblioteca de Can Sales, a Palma, per oferir la conferència 'La violència envers les dones a la literatura' en el marc de les activitats programades per a aquest 25-N. 

És més present del que ens pensam, la violència contra les dones a la literatura?

— Hi ha moltíssimes novel·les que tot i tenir altres temàtiques, d’una manera o una altra, l’aborden. Al cap i a la fi la violència envers les dones ha estat estructural, històricament, i a la història de la literatura hi apareixen molts de tipus de violències, també a llibres populars. 

Per exemple?

— A mi m’agradaria saber quanta gent ha entès que a La plaça del Diamant hi ha violència de gènere. Estic segura que hi ha molta gent que l’ha llegida i ha pensat que eren coses d’una altra època, quan en realitat el que pateix la protagonista és violència psicològica. És cert que no ocupa tot el llibre, però és el que s’hi explica al primer terç, amb bastants de detalls, i si ho vas llegir fa 20 o 30 anys potser encara no has fet el click per entendre de què t’estaven parlant. 

I potser no el faràs. 

— Hi ha molta gent que té interioritzades aquest tipus de situacions, que no les cataloguen com a violència perquè ‘en aquell temps era normal’. Potser és un mecanisme d’autoprotecció perquè molt probablement eren coses que veien a casa, i que si en l’edat adulta et poses a pensar-hi, et poden fer qüestionar persones que eren importants a la teva família. El teu avi, el pare, o qui sigui. Un dels llibres dels quals parlaré reflecteix bastant aquesta realitat. 

Quin?

— La casa del padre, de Karmele Jaio. Els protagonistes són dos germans, un home i una dona, nascuts a mitjan segle XX que tenen els pares que ja han tornat grans i reflexionen sobre això. Ella és molt més conscient que el seu pare havia abusat psicològicament de la seva mare, mentre que ell ho relativitza amb aquest tipus de frases. ‘Eren altres temps’, ‘a nosaltres no ens ha faltat mai res’... Són pensaments molt realistes a la majoria de famílies d’aquella època. 

Pot semblar que el tema no s’ha abordat fins fa relativament poc, però, com deis, hi ha estat sempre. 

— Jo he hagut de deixar fora de la tria per a la conferència alguns llibres que s’hi referien breument, però n’hi ha moltíssims. Faré un recorregut sobretot pel darrer segle, tot i que citant-ne alguns de finals del XIX, i tot i que serà sobretot ficció, també hi haurà crònica documental i autoficció. Parlarem també del contingut distòpic, amb exemples com El conte de la serventa. 

Fa anys que feis recerca en aquest sentit, ja per preparar la vostra novel·la, però com va ser que vàreu començar a voler investigar tots aquests temes?

— Havia vist aquest tipus de realitats entre mares d’amigues meves i en situacions que coneixia, i em resultava necessari explicar les vides d’aquestes dones des d’aquest altre punt de vista. Era una manera també de reivindicar una generació que començava a treballar fora de casa i, per tant, semblava que gaudia d’una pàtina de modernitat i igualtat tot i que a casa el pes de les tasques domèstiques encara queia sobre elles, moltes vegades acompanyat d’aquesta càrrega psicològica i física. 

Em resulta inevitable demanar-vos com heu viscut el cas Errejón. 

— Jo crec que com a mínim ha servit per a una cosa que era molt necessària a l’esquerra, que era posar fi a aquesta figura de l’aliat o l’home deconstruït, que ha estat l'estafa més gran de la nostra generació. Hi ha hagut moltíssims homes, alguns amb molta visibilitat i que, per tant, té encara més delicte, que s’han penjat la medalleta de feministes perquè, clar, eren d’esquerres i aquesta lluita era també seva, però en realitat el que volien era treure’n rèdit professional i social. En general l’exercici que han fet em sembla que ha estat justíssim, per no dir nul. 

Han abanderat una causa que ni entenien ni volien entendre. 

— Exacte. S’han fotut en aquesta trinxera sense saber on estaven ni què corresponia fer. Jo, que som heterosexual i m’he hagut de relacionar amb molts ‘senyors’ que van de feministes… Tens ganes de dir-los que els queda molt per aprendre, per molt que s’abanderen, perquè no en tenen ni idea del contingut, de la consciència o del pragmatisme. Portar tot això a la realitat, en aquests casos dels aliats, ha estat l'estafa més gran que viurem les mil·lenistes hetero. 

Parlant d’estafes. Sou valenciana i pocs dies després de la catàstrofe de la DANA vàreu publicar un article molt contundent a El Salto on dèieu que “Mazón no va paralitzar l’activitat econòmica quan l’aigua trucava a la nostra porta perquè sap que la seva funció és garantir que Juan Roig continuï facturant”. Passat un mes i amb Mazón aferrat al càrrec, com valorau la situació?

— Crec que des d’aquell 29 d’octubre vaig per bucles. Pas d’estar molt enfadada a estar molt esgotada. A les Balears tampoc us he d’explicar res, però bàsicament regna aquesta sensació de saber que això no és nou per nosaltres. Ho havíem patit durant 20 anys, però sense conseqüències tan greus com ara, tot i que amb el metro de València ja va ser greu. Els hem patit molts anys, amb conseqüències econòmiques que també havien estat importants, però ara hi ha el component de les vides humanes. Aquesta incompetència és molt perillosa, han demostrat una vegada i una altra que són inútils professionals, i és molt injust que un poble hagi de patir uns governants així. És molt desencoratjador.