Sergi Pàmies: "No és incoherent ni immoral passar-s'ho bé"

BarcelonaL'esperat retorn de Sergi Pàmies (París, 1960), A les dues seran les tres (Quaderns Crema), cinc anys després de L'art de portar gavardina,és un llibre de relats que experimenta amb els límits del temps i dels gèneres literaris.

Planteges els relats com si tinguessin lloc en un instant de buit de temps ja des del títol. ¿És un joc temporal?

— La presència del temps és gairebé protagonista. El títol subratlla l'element absurd i irònic del temps, que dos cops l'any canvia una hora perquè ho ha decidit la Comunitat Europea i cada any diem que serà l'últim any perquè això no va enlloc. Demostra fins a quin punt no ens prenem seriosament res de tot això i, si de cas, tot és absolutament relatiu. Això és el paper d'embolicar el regal. En un llibre de contes és important trobar la forma de com presentes diferents històries. Però també hi ha l'ofici d'escriure, hi ha la mera observació del que és intranscendent i el gust per la simple possibilitat de narrar.

És com entrar en una càpsula del temps. Vas enrere i endavant cronològicament. Què és el que t'obsessiona d'aquest pas del temps?

— Doncs no ho sé, potser he escrit el llibre per veure si me'n sortia. No tenia la percepció que era sobre això, ho anava descobrint.

Hi ha més distància que a L'art de portar gavardina. ¿Fuges del sentimentalisme?

— És com si aprofités el fet que, com que no hi ha aquesta invasió sentimental, em pogués divertir, pogués recuperar elements de l'escriptura primigènia que eren més experimentals, o fins i tot més incerts. Sí que hi ha la idea deliberada de barrejar totes les formes que conec d'escriptura: la periodística a través de la crònica, la memorialística a través d'una mena de memòries encobertes, i la fantasiosa i la imaginativa pròpies del gènere de la narrativa breu. Sobretot, volia disfrutar d'aquesta idea de Nora Ephron de "No importa que sigui veritat o mentida, l'important és la narrativa". El plaer d'explicar una història, per si mateix, ja té un valor i una atracció.

També jugues amb l'autoria. És ficció, però el protagonista diu que escriu sobre ell. Què comparteixes amb aquest subjecte literari?

— Ho comparteixo tot, però no soc jo. És a dir, qualsevol persona que té la sort de poder fer una transposició de si mateix, com un pintor, un músic o un cuiner, es transforma a través del que fa. Però el que fa no és ell, és el que fa, és allò de l'autor i l'obra. Llavors, totes les semblances no són una casualitat.

Hi ha els fills, la separació, Manuel Vázquez Montalbán i la infantesa.

— Montalbán és una excepció. Les regles del joc que s'estableixen entre el narrador i el lector són de màxima veracitat i és una crònica. Hi ha una segona excepció, que aniria més cap a la memòria recreada, que és el conte de la guitarra. Aquest és una mena de memòria encoberta d'un moment de la joventut.

En una altra entrevista a l'ARA, parlaves de l'equilibri entre imaginació, realitat i memòria.

— Sí, aquí hi ha més imaginació i fantasia, però hi ha moltíssima memòria. La diferència amb el llibre anterior és la desaparició, no et diré absoluta, del factor invasiu-sentimental.

Invasiu?

— En el bon sentit. T'acabes de separar, això té molta importància per a tu i, d'alguna manera, escriure és com un exorcisme. Aquí desapareix la ferida sentimental i, llavors, què fem? Fem una festa.

¿Aquest llibre és una festa?

— És una celebració de poder recuperar tota la caixa d'eines que a mi m'agrada tenir per explicar històries. Una celebració de la narrativa. Celebrem que ens podem explicar el que volem.

En aquest joc entre veritat i mentida, ¿ets un impostor que diu la veritat o ets un impostor que menteix quan diu que és un impostor?

— Probablement, les dues coses, però per una raó molt simple: quan fas una cosa que no ets tu, però que pretén ser tu, sigui en una pel·lícula o en una obra de teatre, hi ha un element d'impostura. Aquesta anècdota que explico al llibre, que la meva exdona em diu que la meva signatura és la d'una persona que intenta ser el que no és, la trobo una elegantíssima manera de dir-me impostor, però que no sigui un problema.

Es pot ser un impostor amable.

— Hi ha graus d'impostura. El grau d'impostura de qui escriu una cosa amb la intenció de trobar la resposta en la comunicació amb un lector és un esforç de seducció. Hi ha impostura en la seducció. La mateixa estructura de la seducció està basada en el fet que les dues persones han de fer veure que un s'està deixant seduir i l'altre està seduint, o tots dos alhora estan deixant-se seduir i seduint, però no són ells estrictament com són. Estan mostrant aquella part que més els convé. Probablement, quan escrius un llibre fas això, ensenyes el que tu vols que es vegi de tu.

Agafes com a punt de partida dies històrics: la mort de Franco, els atemptats del 17-A, els Jocs Olímpics.

— Busco referents col·lectius, però els he viscut tots. Hi havia la voluntat de marcar un calendari. Què ens ha passat, a la gent que té la meva edat? En els llibres anteriors tots els referents eren personals. Inclús la manera de parlar dels meus pares ara no té res a veure perquè no hi ha la càrrega del dolor. Llavors, jo crec que això dona un cert marge afegit de llibertat. No és incoherent ni immoral passar-s'ho bé. En els llibres anteriors hi havia un propòsit de saber conviure amb les coses que no han sortit bé. Llavors feia servir la ironia, però aleshores estava al servei d'una causa melancòlica, i ara no hi ha causa. És el plaer pur de l'escriptura i de la lectura, de la narrativa i de la ironia.

Quan parles de l'escriptura, parles de desemparament, de soledat, d'envelliment, de vulnerabilitat, de literats que es fan petits davant de gats o que lluiten amb el narrador per no embarbussar-se quan recullen un premi.

— El protagonista no és un heroi. Tampoc és la figura de l'antiheroi clàssica. Soc jo, moltes vegades. Jo m'embarbusso. Jo tinc problemes d'angoixa en segons quins moments. Jo tinc un passat en què he conviscut amb bandes que perseguien gats. Són com uns contenidors en què llences les escombraries cada dia. I allò queda, cadascú té els seus. No és dramàtic, no és tràgic, és un fet.

¿És material literari?

— Per al tipus de literatura que jo faig és ideal que les situacions no siguin èpiques, sinó que siguin més aviat mesquines, però la gràcia està a saber portar això a un punt de compassió, a vegades de tendresa, a vegades de complicitat. Si tens un amic que tota l'estona està presumint, desconnectes; si en tens un que té la gràcia d'explicar-te una situació ridícula, l'hi faràs repetir un altre dia.

Si et genera angoixa, com és que vas decidir exposar-te?

— Crec que em protegeix. Tenir una activitat pública t'obliga a relativitzar i a practicar, és a dir, és una escola, un entrenament. Cada dia, si tinc les meves limitacions, tinc el risc de posar-les massa en evidència; per tant, o aprenc a gestionar-les o trobo un equilibri entre una cosa i l'altra, que és el que em sembla que ha anat passant. Una persona que treballa públicament, que escriu als diaris, que surt a la ràdio, que surt a la tele, acaba sent un gènere. Hi ha aquest ús de la ironia per explicar al món que res no és tan greu o tan extraordinari, ni eufòria ni depressió; que res és definitiu i no tenim una percepció categòrica de tot. És una mena de dramèdia, que en diuen ara. A vegades se'ns demana que tinguem una opinió, inclús sobre nosaltres. El fet d'anar passant sense que ningú s'adoni que tu no tens ni puta idea de qui ets ni per què fas les coses, com diu el conte Dues espardenyes, et dona més protecció a l'hora de fer-les perquè ets menys vulnerable. Víctor Valdés, el porter del Barça, deia una cosa sensacional perquè la cagava i un minut després l'aturava. Per tant, si tu tens permanentment oportunitats de corregir el que has fet, ets un privilegiat.

Si hi ha alguna cosa que defineix els teus llibres és l'autoironia. Com la utilitzes a la vida real?

— Permanentment. I inclús amb aquesta seriositat aparent. És pura ironia. El que fa que jo m'aixequi cada dia, que faci el que faci, i ho disfruti, és la ironia.

La booklist de Sergi Pàmies

L'escriptor comparteix amb l'ARA els autors que l'han inspirat durant la creació del llibre.

1. Mario Levrero
2. Gonzalo Maier
3. Deborah Levy
4. Nora Ephron
5. Dubravka Ugresic
6. Linn Ullmann
7. Gunnhild Oyehaug
8. Olivia Teroba
9. Clara Obligado
10. Ia Genberg
11. Jo Ann Beard
12. Ed Vulliamy
13. David Constantine