Vicky Peña: "M'angoixa terriblement el món que deixa la nostra generació"

BarcelonaEl periple de l'espectacle Pedro Páramo fins a l'arribada al Teatre Romea de Barcelona ha sigut, una mica, com el viatge del protagonista a la recerca del pare. El muntatge, adaptat per Pau Miró i dirigit per Mario Gas, s'havia d'estrenar fa un any però la pandèmia ho va capgirar tot. Després de fer temporada a Madrid i gira per Espanya, Pedro Páramo aterra aquest dijous a Barcelona amb Vicky Peña i Pablo Derqui de protagonistes, cadascú interpretant una desena de personatges en un joc escènic fet de màgia i subtilitats.

Com ha sigut traslladar la novel·la de Juan Rulfo al teatre?

— La novel·la entra molt poc dins els paràmetres de la narrativa habitual. Suposo que els anys 50, quan es va publicar, encara era més xocant i sorprenent. Al començament, quan la llegeixes, tens la sensació d’estar perdut: no saps qui parla, si és un home o una dona, si és viu o mort, si és un somni o la realitat. És un text complex, espès, misteriós, suggeridor, poètic, desconcertant. L’obra recorre circuits que no són els habituals en teatre. Per als que hem hagut d’aixecar els personatges i dissenyar els mons que habiten sense tenir cap pilar que sortís de terra, ha sigut una aventura estranya i meravellosa. 

Què explica l'espectacle de la relació dels fills amb els pares?

— L’obra s’articula en referència a un fill que emprèn un viatge per conèixer el pare, Pedro Páramo. L'home és un cacic que ha regnat sobre tot un poble, Comala, d’una manera brutal. Això es veu en els amors, en la riquesa, en la capacitat de tiranitzar dones, de tenir parelles i fills per continuar dominant una regió. El fill ho va descobrint a través del viatge, mentre busca el fantasma i el record del pare.

Què diu l'obra del poder en l'actualitat?

— Avui hi continua havent tirants, cacics, dominadors, escanyapobres. També hi ha encara classes, persones dominades, esclavitzades, subjugades, menystingudes. Ara els grans tirans poden ser més corporatius, més governamentals. Poden ser empreses invisibles en l'aspecte tangible. No els podem posar cara. Però la dominació de l’home per l’home continua ben present. La lluita de classes, de la qual s’ha renegat els últims anys, és un dels fronts de guerra de la humanitat. Ara mateix la lluita entre la cosa pública i la privada és un dels temes que ens té més despistats. Tot el que és privat està envaint i vampiritzant el que és públic i en treu un fruit molt injust.

Com ha viscut la pandèmia?

— Ha sigut un cop a la nostra seguretat de civilització confortada i conformada. Estem instal·lats en unes conviccions irrisòries. El dia que no hi hagi electricitat i no puguem treure diners del caixer, no puguem engegar la nevera i no se’ns aixequi la barrera del pàrquing, ens n'anirem tots a la merda. Som absolutament ridículs i perillosos. Ens pensem que ho tenim tot controlat, som com un boig dins una estructura de vidres preciosos. Un cop de mà pot engegar-ho tot a rodar i el dia que vingui una criatura de quatre grapes es pot tallar i es pot morir. Això és el que estem fent amb la nostra civilització invasiva, que no respecta el canvi climàtic ni els sentiments ni les tradicions. El cop mortal de la pandèmia m’ha portat a reflexionar sobre moltes coses. Em preocupa la banalització de la mort.

El que hem viscut l'últim any i mig servirà d'alguna cosa?

— Soc molt pessimista. M'angoixa terriblement el món que deixa la nostra generació als que venen després. No n’hem estat conscients, però en un segle ens hem carregat de manera brutal el que la humanitat feia mil·lennis que construïa. Tampoc teníem experiència, no sabíem que es podia produir aquest tipus de desencadenant tan ràpid. No hem sabut reaccionar perquè tampoc teníem entrenament. Em sento molt responsable del desastre i em preocupa molt.