Paula Ramis: “M’he situat en un lloc molt vulnerable, però també preciós”

PalmaAllò fàcil seria dir que Paula Ramis du la dansa a la sang, però més aviat la du al cap, a l’ànima i sobretot al cos. La filla de Pep Ramis i María Muñoz, codirectors del grup de creació artística Mal Pelo, té molt clar que l’ambient on ha crescut ha significat per ella tenir una porta sempre oberta a l’art. “Però les expectatives que tinguin els altres són cosa seva, jo no sent cap tipus de pressió”, afegeix. La ballarina ha escollit la FIET, la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears que enguany ha arribat a la vint-i-dosena edició a Vilafranca de Bonany, per estrenar-hi el seu primer solo, Terra de fuga, una peça on explora la petjada dels paisatges en la creació d’identitats i viceversa. “Em sap molt de greu que la dansa tingui tan poca visibilitat quan és una cosa que tothom fa, sigui a casa seva mentre cuina o sigui quan va a una festa”, afirma tant amb les paraules com amb l’expressió: resulta inevitable fixar-se en com els seus gestos, molt especialment el seu constant moviment de mans, acompanyen tot allò que explica.

D’on us ve la idea de reflexionar sobre el paisatge en aquest primer treball en solitari?

— Ja feia temps que volia treballar la idea de paisatge, que és una idea que m’interessa molt i que he explorat també en pintura. Per mi, dins el concepte de paisatge s’hi ajunten les dimensions del temps i de l’espai, i jo ho volia relacionar amb el tema de la identitat, personal i col·lectiva. M’interessa com els paisatges es relacionen amb qui som, i com els continuam portant amb nosaltres tot i que ja no els habitem.

I com és que decidiu batiar-lo com a Terra de fuga?

— [Riu] A veure, en realitat ve de l’anglès, de landscape, que literalment es pot traduir així. Però per mi aquesta unió de ‘terra’ i ‘escapar’ representa molt bé el que significa la idea de paisatge: la terra com a lloc on arrelar-se, on estar segur, on tens la teva zona de confort perquè és d’allà on vens, sí, però també com a punt de partida, per partir, per anar on no coneixes i per explorar.

Ja que parlam de sortir de la zona de confort, com és això d’enfrontar un primer treball en solitari? Perquè teniu altres projectes en marxa, amb Annaïk Juan-Torres i Magalí Camps, entre d’altres, però aquest és el vostre primer solo.

— Sí, i de fet tot va venir de la voluntat de confrontar-me amb mi mateixa i d’aprendre a treballar sola. Per mi Terra de fuga ha significat situar-me en un lloc de molta vulnerabilitat, un lloc molt difícil d’ocupar, però que també és preciós. T’obliga a estar tu tota sola davant del públic i també tota sola dins l’estudi, i això et posa en un lloc en què has d’entendre moltes estratègies pròpies que potser abans no sabies ni intuïes. Ara bé, jo vaig tenir molt clar des del principi que per fer un solo no era necessari passar per un procés de solitud. Moltes companyes de classe m’han acompanyat, com ho ha fet el músic Isaac Barro i Alba Rodríguez, que m’ha fet part del vestuari, i molta altra gent que hi ha estat involucrada. Estar sola en escena no vol dir sentir-m’hi.

En tot cas, hi heu estat gairebé tota la vida, en escena. Recordau quan va ser que us hi començàreu a vincular?

— Vaig començar de molt, molt petita, potser tenia uns dos anys [somriu]. I realment els meus germans també en van fer un temps i després van fer altres coses, com futbol i això. Però jo sempre vaig tenir molt clar que volia ballar, des de ben petita. Sí que és cert que he anat provant diferents estils, com les danses urbanes i les acrobàcies, i que paral·lelament també he estudiat música, molt especialment guitarra i cant. Però és que la interdisciplinarietat és una de les coses que més m’han interessat des de sempre. Ho he vist i ho he viscut a casa, que la dansa no cal que només sigui el cos en escena, que pot compartir procés amb moltes altres disciplines i històries.

D’això, el grup de creació dels vostres pares, Mal Pelo, n’és un gran referent.

— Sí, en general jo pens que la curiositat ha estat una cosa que han intentat alimentar molt sempre. No saps això? Doncs prova-ho. Aquesta idea d’assaig i error per trobar el propi camí, sense pensar que només n’hi ha un, sinó que sempre se’n poden construir de comuns.

Créixer en un ambient tan artístic té molts avantatges, però potser té algun inconvenient: notau algun tipus de pressió pel fet de ser coneguda com ‘la filla de Pep Ramis i María Muñoz’?

— No, en absolut. Jo crec que de vegades la gent pot posar-hi expectatives, però això no és cosa meva. De fet, ho hem parlat, amb ells, i tots tenim clar que si algú té algun tipus d’expectativa o si algú es pensa que hi ha algun tipus de pressió, no té res a veure amb nosaltres ni amb la nostra relació. Òbviament, a través d’ells he tingut accés a moltes coses, he pogut estar en contacte tota la vida amb això, i m’ha facilitat tenir les portes obertes a certs coneixements, és clar. Però ha estat decisió meva continuar per aquí i dedicar-m’hi: ells en cap moment van voler tenir una família d’artistes. De fet, els meus dos germans semblava que no s’hi dedicarien, però al final…

Al final?

— Al final encara hem de veure què és el que succeeix. [riu]

A les jornades professionals d’aquesta edició de la FIET s’ha parlat molt de les arts considerades tradicionalment com a minoritàries, entre elles la dansa. El panorama ha canviat molt d’ença que nasqué Mal Pelo, a finals dels 80, però, així i tot, la dansa continua sense tenir la mateixa visibilitat o consideració que altres arts escèniques.

— Em sap molt de greu que tingui tan poca visibilitat quan és una cosa que moltíssima gent fa, i que la fan habitualment. Ho feim a casa mentre cuinam [aixeca les espatlles] o quan anam a una festa [sacseja lleugerament el cap], però encara ara no es relaciona amb una cosa que tothom pot fer i no li donam el valor que realment té.

És que encara perviu aquella idea que per dedicar-se a ballar hi ha uns camins molt establerts.

— Sí, supòs que té a veure amb el ballet i tot això. Però és que ens hem de treure de sobre això de ‘saber fer’ una cosa. Tornam a les expectatives, i les que dipositam damunt les ballarines són molt concretes quan en realitat cadascú ho fa a la seva manera. És com la pintura: no t’hi pots dedicar si no saps dibuixar de manera realista? No hi té res a veure, en realitat, cadascú té el seu estil. I la dansa també és un espai inclusiu. Jo crec que ens hem de treure de sobre molts esquemes i moltes idees preconcebudes que hi tenim associades. És hora que entenguem el moviment com a una cosa que qualsevol cos pot fer.