‘A Macbeth Song’. Preguntes sense resposta

Arribar a la Biblioteca de Catalunya, espai emblemàtic i cau d’Oriol i Marc, o sigui de La perla 29, sempre té una dosi afegida de màgia teatral. D’altra banda, intentar recuperar el festival Shakespeare no és una idea original, però sempre interessant. No és per nostàlgia. Queda clar que el bard i els seus epígons són un brollador tan sense fi com inabastable. Però per si hi havia algun dubte, que tampoc ho crec, passin i vegin A Macbeth Song, d’Oriol Broggi, en col·laboració amb The Tiger Lilies, el molt peculiar i difícilment etiquetable grup musical londinenc. Des de la primera aparició dels actors i músics un s'adona que li falta vista i oïda per recollir i codificar un percentatge mínimament acceptable de tot el que succeeix a sobre d’aquest petit escenari, de tan fantàstic, imaginatiu i aclaparador que resulta. 

Per descomptat, la història del malvat i la seva lady queda prou clara, perquè és molt fidel als trets originals, tot i que Broggi hi afegeix collita pròpia, algunes pinzellades tan divertides que la tragèdia esdevé comèdia. Comèdia musical? No. Tragèdia musical? Seria una redundància, perquè ja des d’Eurípides pels atenencs la tragèdia era un esdeveniment musical –Peter Wilson dixit– i per això el cor, del qual Aristòtil –quin dia!– deia que havia d’estar estretament implicat en l’acció, que havia de ser un personatge més. La funció dels tres esbojarrats i components musicals d’aquesta història és fer de cor, per descomptat, però també formen part de la trama i aleshores es converteixen en les tres bruixes, protagonistes imprescindibles de tot el que li passa al cruel i calçasses protagonista que dona títol a l’obra. L’obra és en anglès, amb subtítols en català, i la protagonitzen Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet, que es van intercanviant els diferents personatges. Tants, que fins i tot en un moment donat hi ha dos Macbeth en escena intentant esbrinar qui és qui. Tot descomunal, aclaparador. A darrere seu tenim el ‘trio calavera’, que és una manera de qualificar tres persones que es comporten de manera juganera, trapassera… i si hi afegim el seu maquillatge, encara més, fent una exhibició de la seva gràcia, de les seves gràcies, que no són poques, i el seu no menys indiscutible talent musical. Una barreja divertida, original, high level, difícil d’explicar, perquè l’allau de sensacionsque et cau a sobre fa que tot just sortir de la sala ja hi tornaries a entrar per tornar-la a veure i gaudir-la encara més. El que també queda sense resposta és com dimonis pot sorgir una idea tan brillant com aquest acoblament tan inversemblant a priori, com impecable a posteriori. Una altra pregunta, de moment també sense resposta, és si vindrà a Manacor.