'Macbeth' al Lliure: un conte de terror ple de foscor i soroll

Ja fos per gust, per responsabilitat institucional o per totes dues coses, Julio Manrique aplaudia amb entusiasme la fosca i per a mi antiquada mirada de Pau Carrió sobre el gran clàssic anglès de qui diuen que és millor no dir el nom. Manrique presidia l’estrena i saldava amb un “aviat, aviat” la qüestió de la presentació del programa amb què va guanyar la direcció del Teatre Lliure, després que a principis de mes es produís un estrany ajornament per problemes d'agenda d’algun dels membres de la junta de govern. Tant de bo trobi mecànics per arreglar l’agenda ben aviat.

Diria que Pau Carrió ha imaginat la tragèdia de Shakespeare com un conte de terror ple de soroll i de foscor, tot evocant la frase que pronuncia Macbeth al tram final de la funció. Hi contribueix, lògicament, la intensa obscuritat dels pocs elements escenogràfics (Sebastià Brosa): des de l’arbre amb calaveres a l’escena de les tres bruixes vestides de monges fins als arbres secs del bosc de Birnam o els llits d’internat o campament militar. Hi ha molta foscor en aquesta lectura. Fins i tot la sang és negra. Hi ha molt de soroll (Rafel Plana). Des de l’inici, quan ressonen les bombes de la guerra mentre el general Macbeth torna triomfant, fins als impactes sonors (tatxan!) per subratllar determinats moments. Carrió divideix l’escena buida en dues parts. Al prosceni, davant del teló, juga amb els primers plans i els monòlegs, mentre que darrere el teló, envoltat de fum i penombres que impedeixen veure la cara dels intèrprets, hi ha les escenes més corals. L’austeritat escenogràfica s’omple amb la llum (Raimon Rius) en un brillant exercici d’aires expressionistes a la manera del cinema de Murnau.

El director ha cuidat molt la concepció de la posada en escena per sobre de la direcció d’un luxós i correcte repartiment, encapçalat per una Laia Marull que no aconsegueix transmetre la perniciosa ambició de Lady Macbeth i la maligna influència sobre el seu marit, i un Ernest Villegas que tampoc ens transmet l’ansietat, la por i la crueltat del general més enllà de les paraules. Les paraules hi són. I estan ben dites. Però malgrat l’ampul·losa foscor, hi manca clímax i hi sobra crit. Tot és correcte. Només correcte.