Una papallona massa coneguda
Torna al Liceu la producció de 'Madama Butterfly' del binomi Caurier-Leiser
'Madama Butterfly'
- Música: Giacomo Puccini
- Llibret: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica
- Direcció escènica: Moshe Leiser i Patrice Caurier
- Direcció musical: Paolo Bortolameolli
- Intèrprets: Sonya Yoncheva, Matthew Polenzani, Annalisa Stroppa, Montserrat Seró, Lucas Meachem, Juan Noval-Moro, Carlos Cosías, David Lagares, Lucas Groppo, Miquel Rosales, Plamen Papazikov, Dimitar Darlev, Helena Zaborowska, Alexandra Zabala, Mariel Fontes, Gloria López, Raquel Lucena i Aina Martín
Recentment, Acantilado ha publicat la traducció de l’assaig El “problema” Puccini de la musicòloga Alexandra Wilson. Hi fa un exhaustiu repàs de la recepció de les òperes de Giacomo Puccini, de qui celebrem aquest any el centenari de la mort. Rebutjat per la crítica i acceptat pel gran públic, el compositor italià segueix sent dels més programats, tot i les reticències de determinats sectors que encara el veuen com un músic massa fàcil, després dels drames romàntics de Verdi i en contraposició amb la complexa èpica wagneriana. Però el cert és que Madama Butterfly, que va ser un fracàs quan es va estrenar a Milà el 1904, continua papallonejant arreu. Una òpera sobre la qual en el seu moment el crític musical Luigi Alberto Villanis va dir —amb paraules recuperades per Wilson—: “La flàccida virilitat de la nostra època prefereix els encants de les puntes de coixí i la seda a la vivificant crida de les passions fortes”. Per sort, el pas del temps no ha donat la raó a Villanis i a la resta de crítics que van lapidar la sisena òpera de Puccini.
Aquesta temporada, el Liceu ha programat de nou una producció de Madama Butterfly, que per quarta vegada puja a l’escenari del teatre de la Rambla. La direcció teatral del binomi format per Moshe Leiser i Patrice Caurier destaca per un minimalisme no exempt d’un tradicionalisme eficaç però que comença a cansar, a l’espera que el drama japonès es pugui veure amb noves propostes.
No obstant això, si es defensen amb bons arguments, els aires nipons d’aquesta sempiterna òpera poden resultar balsàmics, tot i la tragèdia inherent a Cio-Cio San. Una tragèdia que demana refinament i musculatura a parts iguals si hi ha una bona batuta al fossat. I, tot i el bon ofici de Paolo Bortolameolli, la cosa no acaba de rutllar, perquè el director xilè opta per uns temps massa esllanguits, sense treure gaire partit dels colors de la partitura i amb algun problema de concertació. Les formacions orquestral i coral de la casa van complir, sense massa imaginació i amb punts d’inèrcia en alguns passatges.
Sonya Yoncheva és una soprano amb un timbre incisiu i una expressivitat d’elèctric voltatge en els moments de més intensitat dramàtica. Però li falta sinuositat i no sempre treu partit de la delicadesa del rol, amb aguts tibants en les parts més líriques de la partitura.
Molt correcta la Suzuki d’Annalisa Stroppa, refinada i sempre tocant de peus a terra, com escau al personatge, al costat del bon Pinkerton de Matthew Polenzani en un dels rols de tenor més antipàtics de la producció pucciniana. El Sharpless de Lucas Meachem va tenir la noblesa i la consistència inherents al cònsol nord-americà i entre els secundaris van destacar-se molt especialment el Goro de Juan Noval-Moro i el Yamadori de Carlos Cosías. I, tot i la brevetat del rol, cal saludar amb una barretada el debut al Liceu de Montserrat Seró en la pell de Kate Pinkerton.
No es pot dir que aquesta temporada el vol de la immortal papallona pucciniana hagi tingut les seves millors nits. Estem davant d’un espectacle correcte, però que no passarà a la història perquè falta l’emoció necessària al servei d’aquesta apoteosi melodramàtica.