La madona

PalmaLa campana de l’estació va sonar tres vegades. Li va contestar un siulet des de la màquina. A continuació, amb calma, el tren va començar a rodar.

Mentre l’aire portava alens de fum, el paisatge va anar tornant rural. El renou compassat de les rodes damunt els rails em va produir somnolència i em vaig adormir sobre la falda de mumare, somiant en les aventures que m’esperaven en el llarg estiu. De sobte vaig sentir que la bèstia s’havia aturat, emetent un horrible gemec. Vàrem baixar del tren, just davant d’una casa de pedra, sola enmig del camp. L’amo en Joan ens esperava assegut al seient de la galera i jo em vaig posar ràpidament devora ell, abans que els meus germans.

-Que vols menar?

-Sí!

-Idò d’aquí a un poquet et deixaré menar.

A la fi arribàrem a la possessió. Feia olor d’herba seca i de fems. Un ca negre molt gros guardava la porta, fermat a un om, però no es va remenar. La madona ens va rebre amb aquella expressió austera, cansada i greu que em feia tanta por.

El matrimoni tenia onze fills, que ens envoltaren amb mostres d’alegria i ens ajudaren a pujar les maletes al pis. Estaven molt prims i duien unes camises velles i uns calçons apedaçats al cul.

A la cuina sempre hi havia caliu encès. La madona estava preparant un cuinat de faves amb quatre bocins de xulla que menjarien, al migdia, amb un parell de missatges llogats per ajudar a la segada. M’atemoria la mirada d’aquella dona, buida i trista. Na Magdalena, l’única nina d’aquell estol d’infants, l’ajudava tot el dia en les feines de la casa.

Ens aixecàvem molt prest i, després de beure un tassó de llet amb un tel molt gruixat, munyida el vespre abans, baixàvem a jugar. En Rafelet tenia la meva edat i, junts amb en Pere, que venia d’una casa veïna, fèiem les nostres escapades pels voltants. Un dia pujàvem al lledoner de la clastra, un altre construíem arcs amb fines branques d’ullastre i fèiem punteria amb fletxes de canya que disparàvem contra les fulles d’una figuera de moro. O jugàvem a bolles o amb una baldufa. Fins i tot un dia vàrem fer foc en una contrada, amb quatre troncs que vàrem trobar, i encenguérem uns cigarrets que havíem pres a l’amo, però el fum ens va delatar i el joc no va acabar bé.

Els capvespres ens rentàvem a dins d’un ribell gros que havíem d’omplir amb l’aigua que pujàvem de la cisterna a la casa de dalt, i després de sopar ens reuníem tots a la cuina de ca l’amo. Es contaven acudits, històries d’un temps i es cantaven cançons a la llum dels gresols, que ens il·luminaven amb la seva incerta llum.

Els dilluns es pastava pa per a tota la setmana. Els fills majors duien branques seques del pi centenari que hi havia allà enmig del sembrat i encenien un bon foc al forn, mentre l’amo parava la pastera. Aquest dia menjàvem coques de verdura, de trempó, de pebres vermells o de sobrassada amb sucre.

Un d’aquests dies de feina i bauxa varen venir dos civils. En Rafelet i jo els veiérem arribar, damunt dels seus cavalls. Demanaren per l’amo i hi xerraren una estona a dins la cuina. Nosaltres els miràvem des d’un finestró, enfilats damunt d’una soca. Llavors se n’anaren, però el sarau s’havia trencat i la madona va quedar més muda que de costum.

El vespre, quan sopàvem, mon pare i mumare xerraven fluixet, en to greu. D’entre el soroll jo percebia paraules aïllades que no havia sentit mai: testimoni, judici, estraperlo. De sobte, es va produir un d’aquests silencis que de manera casual interrompen les converses. Llavors ens miraren i parlaren d’altres coses.

***

L’estiu transcorria plàcidament. En un bocí del camp, a prop de les cases, no s’hi podien sembrar arbres perquè hi havia morb, així que l’amo havia aplanat la terra i ens hi havia fet un camp de futbol. Molts de capvespres venien nins grans dels voltants per jugar amb els nostres, després d’ajudar a les feines de ca seva, mentre nosaltres, els més petits, miràvem i embrollàvem.

Aquell horabaixa, després de jugar pel camp, ens vàrem anar a rentar com cada dia al ribell, però de baix se sentia molt d’enrenou. Em vaig eixugar aviat i vaig baixar l’escala, picat per la curiositat. En Rafelet em va dir que es posaven la roba dels diumenges perquè se n’anaven al poble, a casa d’uns parents, a una festa. De sobte, amb una expressió de complicitat, em va dir que el seguís. Darrere de la casa, en una habitació adossada, havien arreglat una sala de banys, amb un poal penjat del sòtil que rajava aigua quan estiraven d’un cordell. Allà la madona estava ensabonant na Magdalena, que quan ens va veure va pegar un crit. La madona ens va lladrar:

-Fora d’aquí tot d’una!

Va agafar en Rafel per una orella i li va pegar una bona estirada. Jo em vaig fer enfora per si de cas, i quan vaig ser a una distància raonable, li vaig fer befa mentre li deia amb una cançoneta:

-A mi no m’agafes, a mi no m’agafes...

Els fills de l’amo varen esclafir i jo, com més reien, més m’envalentia:

-A mi no m’agafes, a mi no m’agafes.

Aquells ulls sempre buits varen brillar, plens de ràbia.

-Que no? Espera un poc i veuràs.

I mentre deia això, ja la va espitjar darrere jo, que com és natural vaig fugir cap al camp tan de pressa com vaig poder, repetint la tonada, però la condemnada no es va aturar fins que em va enxampar, i quan em va tenir ben agafat pel coll, va fer una cosa que mai m’hauria imaginat: em va pegar una bona batculada.