Iván Martín: “Com a madrileny, em sorprèn que hi hagi escoles on els nins són poc competents en català”

PalmaL’actor Iván Martín, que també és mestre de Primària, tenia clar que volia ajuntar els seus dos caires professionals en una mateixa ocupació. És per això que va tirar endavant el projecte Aula Teatral (www.aulateatral.com), que és un proposta de teatre aplicat. És a dir, els tallers que ofereix volen ser una eina educativa i de socialització. Fa mesos que l’Ajuntament de Manacor va oferir el seu taller Llengua Divertida, amb molt d’èxit de participació. L’objectiu és que persones que estan empegueïdes de parlar català s’amollin a utilitzar-lo en situacions comunicatives habituals. Ara, contractat per l’Ajuntament de Palma, ofereix aquest mateix taller a Can Alcover.

El lema del vostre taller és ‘si no t’atreveixes a parlar català, el teatre t’ajudarà’. Com us va passar pel cap crear aquests cursos?

— L’any 2016 vaig tornar a Mallorca, després d’haver viscut molts d’anys a fora i haver treballat en el món teatral. Necessitava fer feina, i com que som mestre, em vaig incorporar al claustre d’un col·legi privat de Palma. A les classes de català, vaig veure que els alumnes eren molt poc competents a l’hora de parlar-lo, cosa que com a madrileny em sorprèn. Tenien molts pocs recursos lingüístics. Això em va fer prendre consciència de com ha reculat l’ús social del català a determinats entorns de Mallorca, i vaig comparar aquesta situació a la meva experiència personal, com a castellanoparlant d’origen, amb la llengua catalana.

Quin és el vostre vincle amb el català?

— Jo som nascut a Madrid, fill d’una família madrilenya, que es va traslladar a Artà per motius laborals als anys vuitanta, quan jo tenia sis anys. M’he criat en aquest poble, hi he anat a escola i hi he après a parlar català, que és una llengua que ara sent meva. Em sent mallorquí, i també artanenc. M’encanta expressar-me en català, i també en castellà. La llengua és una creació humana, i deixar-la perdre és un crim contra la humanitat. I és per això que em va fer posar trist veure quin és el coneixement lingüístic d’alguns joves d’ara.

I essent fora de Mallorca, com vàreu viure la vostra consciència lingüística?

— En acabar l’institut, me’n vaig anar a les Illes Canàries, per estudiar teatre a l’Escuela de Actores, que és un centre d’ensenyament superior semblant a l’ESADIB que tenim aquí. Hi vaig viure durant anys, a les Canàries, i després a Madrid, d’on, com he dit, vaig tornar l’any 2016. Durant tots aquests anys, he enyorat expressar-me en català. Tenc amics de la Península que sovint venen a Mallorca i, tot i que saben que aquí hi ha una llengua pròpia, se sorprenen que tingui un ús social. “Ah, idò sí que s’utilitza!”, diuen.

Com va ser la primera experiència, a Manacor, dels tallers de Llengua Divertida?

— Quan en vaig haver preparat unes primeres sessions, amb un material didàctic, ho vaig presentar als Serveis Socials de Manacor. Jo tenia la idea que el taller seria una eina d’inclusió social per a persones considerades vulnerables. Llavors, el Servei Lingüístic de l’Ajuntament en va oferir la proposta a la ciutadania, i per sorpresa meva em vaig trobar que la majoria d’assistents eren persones motivades que vingueren per iniciativa pròpia, no perquè els hi haguessin derivat els tècnics de Serveis Socials. Eren persones amb moltes ganes d’aprendre, amb perfils sociolaborals diversos. Sobretot són estrangers que volen conèixer la realitat del lloc que han triat per viure. Al primer taller va venir gent de Manacor, però també de pobles de prop: de San Carrió, de Son Servera, de Sant Joan... I també hi havia alguns assistents mallorquins de naixement i castellanoparlants. Aquests, tot i tenir un coneixement elevat de català, no s’havien llançat mai a parlar-lo, i necessitaven una empenta.

I com és aquesta empenta que els donau?

— Bàsicament consisteix a crear unes situacions comunicatives en què els participants s’amollin a parlar, sense passar pena per la correcció linguïstica. Les sessions, les he batiades com ‘El meu nom és...’, ‘Uep! Com anam?’, ‘El que m’agrada és...’. Als meus tallers hi ha moltes rialles, i també procur que entre sessió i sessió les diferents persones entrin en contacte. Per exemple, durant la setmana, entre ells, s’han d’enviar àudios de WhatsApp per comentar quin temps farà. Al final de cada sessió també proposam reptes, com fer un text oral i enregistrar-se amb el mòbil. Sempre hi ha persones que no fan els deures; no els hi obligam, però la majoria respon bé. El teatre aplicat ja ho té, això: els participants no senten la pressió d’haver de fer una obra de teatre de final de curs. L’objectiu és col·laborar, aprendre, relacionar-se. Als cursos que vaig fer de mestre en una escola de Primària amb majoria d’alumnes castellanoparlants, vaig crear situacions perquè els al·lots acabassin parlant català, perquè s’amollassin. Eren nins que no l’havien parlat mai. Amb alguns no ho vaig aconseguir, però amb la majoria, sí. És una llàstima que els currículums educatius no incloguin aquestes pràctiques.