'Magaluf Ghost Town', una pel·lícula sobre la vida entre vòmits i balcòning

Barcelona“Sé que heu vingut al cinema atrets per la idea que teniu de Magaluf”, va dir el cineasta Miguel Ángel Blanca (Sabadell, 1982) abans de la projecció de Magaluf Ghost Town al Festival de Cinema Europeu de Sevilla la setmana passada. La imatge de la població mallorquina (sobretot la dels 400 metres del carrer de Punta Balena) que tenim els que no l’hem visitat és la que amplifiquen els mitjans de comunicació i les agències de viatges: nits d’alcohol, sexe i diversió... que sovint són només de vòmits, frustració i violència. “Hi ha turistes que demanden les agències perquè durant l’estada a Magaluf no han tingut sexe”, diu Blanca amb estupefacció. Aquesta exposició de la condició humana sense filtre va ser l’origen de Magaluf Ghost Town, un documental “de ficció” que ja ha guanyat el premi al millor film al Festival de Cinema Documental de Tessalònica i que aquest dilluns inaugura la 28a edició del Festival L’Alternativa de Barcelona, al Teatre del CCCB (20.30 h).

“El turisme de gatera, agressiu i degradant, no tan sols segueix vinculat amb Magaluf i Punta Balena, sinó que condiciona per complet la imatge de Mallorca com a destinació turística”, escrivia a l’ARA Sebastià Alzamora, lúcid cronista del despropòsit. Blanca s’endinsa en aquest context feréstec, però en comptes de filmar la coreografia d’excessos dels turistes posa la càmera al servei de les persones que viuen en un “poble que no és l’amo del seu propi destí” i construeix un relat amb “un to que bascula entre la comèdia costumista, el drama i l’atmosfera d’una pel·lícula de terror”, tal com explica Blanca: “No ens interessava tant la veritat sobre Magaluf com la manera com entomen la veritat els que hi viuen tot l’any”.

Hi ha la Tere, una sevillana que va emigrar a Mallorca. Ha treballat en hotels, ha netejat el rastre de sang que deixen les víctimes del balcòning i mira de superar la soledat després de la mort del seu marit. La Tere les ha vist de tots els colors, com la Carmina Barrios de la pel·lícula Carmina o revienta, però no pot evitar l’aprensió quan passeja per Punta Balena. Al pis on viu li ha llogat una habitació al Cheikne, un malià que després de treballar a la construcció aconsegueix una feina als lavabos d’una discoteca: ha de tenir cura que els turistes borratxos pixin a lloc. També hi ha el Rubén, un jove de Magaluf fart d’una vida predestinada a “servir els turistes”. També hi apareix la Irina, una promotora russa que vol colgar Punta Balena sota el totxo d’hotels de cinc estrelles. Blanca, per tant, amplia la perspectiva. Destaca la solidaritat entre els migrants de diferents generacions. Comprèn la ràbia del jove que vol fugir del destí. Suggereix el classisme inherent a la defensa del turisme de qualitat que demonitza el turisme low cost. I jugant amb el perímetre de la no-ficció afegeix un misteri mitològic segons el qual cada estiu Magaluf reclama el sacrifici d’algun turista.  

Blanca s’havia enfrontat a un context semblant a La extranjera (2015), una carta d’odi a la Barcelona assetjada pel turisme, una qüestió que ja havia abordat com a les cançons del grup Manos de Topo. Magaluf Ghost Town, en canvi, és una carta d’amor als supervivents d’un model productiu demencial. I una esplèndida pel·lícula.